Demà és el meu aniversari. Quaranta-dos tacos. I una vida bonica. Més d'una. Per això, escrivia l'altre dia, fa un parell d'entrades, crec, que no sabia ben bé quina de les dues triar. Perquè les dues em fan el pes. Perquè no hi hauria cap fugida si em decidira per una de les dues.
La llibertat és això. Poder triar, haver de triar. Poder decidir per tu mateix si fas això o allò. Si parles en aquest idioma o en un altre. Si estimes les dones o els homes.
Hui he tingut una reunió important en l'organització que milite. I, pel que sembla, la meua militància es farà poc menys que impossible. Per motius burocràtics o pràctics. No us imagineu cap caça de bruixes. La meua manera de pensar no acaba d'encaixar amb la de les companyes amb qui militava. Però això no ha suposat mai cap problema. Més aviat al contrari, crec. Si mai recorde aquests temps d'ara ho faré amb el vers de l'Ovidi (no el de Sulmona, el d'Alcoi).
Vaig viure amb gent preciosa.
La llibertat i la realitat tenen una relació dialèctica. Però d'una dialèctica gens hegeliana. Perquè no hi ha síntesi que valga.
