Llibreries

No arribe a ser-ne un fetitxista, crec. Però m'agraden els llibres. No sols pel contingut, sinó també l'objecte. I ara que s'ha posat de moda el llibre electrònic, sé que el llibre tal com el coneixem acabarà desapareixent. No perquè l'objecte en si, la forma, haja deixat de ser útil als lectors, sinó perquè el llibre electrònic és més útil a això que ara diuen els mercats. I entre els lectors i els mercats, acabaran guanyant els mercats, com a tot arreu.

Com que m'agraden els llibres, m'agraden les llibreries. Sembla obvi, però no ho és. Abans, quan m'interessaven aquestes coses, algú m'havia explicat que, a Alacant, la llibreria on més llibres es venien era la del Corte Inglés. I allò no era una llibreria, els dependents no sabien no sols què hi venien, sinó ni tan sols què hi tenien i els llibres estaven posats per editorials... Crec que una llibreria és o hauria de ser una altra cosa. No sols un lloc on hi ha llibres, sinó també on els llibres es venen d'una manera en concret. O una línia editorial. Per això m'agraden les llibreries temàtiques. Per idiomes. Per temes. O per tipus de llibres a vendre-hi.

Quan arribes a una edat, la teua història és explicable de moltes maneres. A través de les dones amb què has estat. De les ciutats que has viscut. O dels llibres que has llegit. La meua, com la de molts, es podria escriure a través de les llibreries en què he anat comprant els llibres que tinc o que he tingut. I és curiós. Perquè si faig recompte de les que per a mi han estat importants, la primera va ser una hui desapareguda, Manantial, on hi havia els llibres que ens manaven a escola per a iniciació a la lectura i que la despatxaven monges. Però la segona és una llibreria que mai no va existir, la del senyor Karl Konrad Koreander on una vesprada plujosa, Bastian Baltasar Bux va furtar la Història Interminable. Crec que al llarg del temps he buscat aquesta llibreria. De la mateixa manera que, cada cop que comence un llibre, tinc l'esperança de tornar a sentir aquella excitació i aquell plaer del llibre on apareix la llibreria inexistent.

I, de moment, això és tot. De tant en tant, explicaré, ja dins del terreny de la realitat, les meues visites, la meua relació amb les llibreries. D'ací, de Barcelona, o dels llocs on puga anar. Una cosa més a explicar que, ben pensat, tampoc no caldria. 

Kebab

Tot i que no em senten gaire bé, m'agraden els kebabs. I en menge de tant en tant. Sobretot quan no tinc ganes de cuinar i és dilluns o divendres.

Al tros de Barcelona que jo conec, les botigues on venen els Kebab, també anomenades kebabs, les acostumen a regentar homes de pell fosca i d'un origen geogràfic que no sé precisar, però que diria que va de Turquia a l'Índia, sense arribar-hi, crec. És lògic. Una qüestió de màrqueting. Els italians (o els argentins que ja sabem tots que són mig italians) fan més patxoca a l'hora de vendre pizzes o els àrabs a la de cuinar cus-cus. Per tant és lògic que, una mena de cosa que és originaria de l'Orient mitjà, la venguen ciutadans menys o menys originaris del perallà que he descrit abans.

L'altre dia, però, me'n vaig comprar un al kebab de Plaça de Sants. I vaig tenir com una crisi de fe. En primer lloc, perquè vaig veure que el senyor que els serveix la carn amb què fan els durums que tant m'agraden era cubà. Però bé, jo sempre he estat procubà... O siga que vaig fer com si res. Potser era un cubà d'origen turc. I al cap i a la fi, ell ni els cuina, ni els serveix.

Mentre em feia aquestes reflexions, però, vaig poder fer la meua comanda. El xicot que l'apuntava em va fer les preguntes adients i li va passar verbalment la comenda al que prepara els kebabs. Una frase no gaire llarga en el seu idioma per mi complemant fosc, però al mig del qual van brillar entenedores algunes paraules en espanyol: Solo carne, ternera... I em va sobtar, també, perquè jo li havia dit vedella.

Embaràs

Des que els nostres coneguts, benvolguts i estimats saben que esperem un fill que ha resultat que serà una filla, han començat a fer servir els seus mitjans de control social, els que tenen a l'abast. Primer ha estat amb l'embaràs. Si la meua dona ha de fer o no esport. què ha de menjar. Quant ha de descansar. O, en general, el tipus de vida que li escau a una dona embarassada que, ja no és ben bé una dona, sinó una altra cosa. Siga qui siga, siga on siga i tinga experiència com a embarassada o no, ningú s'està de fer-li una bona pila de recomanacions. Les que acabe d'esmentar o altres sota la forma de pregunta en negatiu.

—Ara ja no aniràs en bicicleta?

o

—No continuaràs anant d'acampada amb el fred que fa?

De vegades, tot seguit venen les indicacions de com ha de ser la vida d'una embarassada com cal. Fonamentalment la cosa consisteix a menjar molt i estar-se a casa com si fos un gerro de la dinastia Ming. Curiosament, però, entre tota la gent que li fa aquesta mena de recomanacions tan assenyades, a ningú se li ha passat pel cap de dir-li que deixe de treballar. I dic que és curiós, perquè, des de la meua experiència directa, el que més la cansa és haver d'anar a treballar cada dia. I els tres primers mesos, això sí que va ser una àrdua tasca.

Sembla ser, però, que anar amb bicicleta, acampar o fer esport els caps de setmana pot ser perjudicial per al pobre fetus (aka coartada). Anar cada dia a treballar durant més de huit hores és, en canvi, una pràctica molt sana.