Una de les primeres coses que em va sobtar quan vaig vindre a viure a l'(ex)(proto)República de Catalunya va ser que no hi havia costeres. Hi havia pujades i baixades que eren anomenades així de manera completament arbitrària. La Baixada de la Llibreteria que amaga l'antic Mont Tàber. La de Toro a Tarragona. Al País Valencià, tot són costeres. De manera, crec, més objectiva.
Fa mesos que trobe que el meu cos no tira. És l'estiu, el cansament acumulat d'aquests darrers anys de muntanya russa, els quilos de més, alguna cosa emocional. És tot això, però no només això. Perquè em fa l'efecte que és també que em trobe a l'altra banda del meu pic-oil vital. Que, per reprendre la imatge anterior, tot això comença a anar costera avall. I hi ha coses físiques que, segurament, ja no podré fer mai. Però també n'hi ha de les altres. La meua memòria que, mancat d'intel·ligència com estic, sempre havia estat un dels meus orgulls fonamentals, comença a fer aigües per tot arreu: a curt termini, a mitjà i en aquell altre que ara no sé com es diu.
Fer-se vell, el procés que queda inaugurat amb aquest escrit, deu ser fotut. El món canvia a un pas més ràpid que el teu. Apareixen conceptes que ja mai no t'entraran al cap. Maneres d'actuar, de ser que, malgrat haver llegit Montaigne, et sobtaran una mica. I les cames i els pulmons ja no són el que eren.
Mire d'adaptar-m'hi, és clar. Potser fins i tot pose la bena abans que la ferida. Però comence a intentar pair amb sentit de l'humor el que hauré de pair de qualsevol manera. Faig paròdia d'una manera de parlar la dels iaios que aviat serà la meua.
̣La Neus ens ha regalat el nyinflitx, explicava aquest matí a la feina.
Dante, com que era d'una altra època deia el mateix, però millor i amb allò del mezzo del cammin della nostra vita. I hi ha que ho expliquen amb la idea del compte enrere. Però la idea és la mateixa.
Ahora cuesta abajo en mi rodada
Las ilusiones pasadas
Ya no las puedo arrancar, cantava el Carlos Cardel.
A mi, aixo de les il·lusions em va a dies. Hui dimarts diria que no en tinc gaires. Potser demà us diria una altra cosa. Em queda, això sí, la curiositat de saber com és aquesta altra banda de la muntanya.
