diumenge, 23 de novembre del 2014

Partisà

Escric ara, puc escriure ara perquè he canviat els horaris de treball. Ara treballe de vesprada. I això em deixa el matí lliure. Ja ho havia fet treballar de vesprades. I és un horari que, no sé, et fa anar una mica al revés del món. I te n'aparta, és clar. Quan això passava i jo tenia una de les meues èpoques misantròpiques, encara m'aïllava més. No importava gaire, la veritat.

Ara, però, és diferent. Li ho explicava a les companyes de feina l'altre dia. Que això, la feina, era una taca en la meua vida. Que en general és hippie i maca, visc amb gent preciosa, que haguera dit l'Ovidi. Però que arriba un moment que he d'anar a treballar i tot es trenca. I és torna lleig i il·lògic. No lleig del tot. Però sí desaparellat amb la resta del dia. I que el canvi d'horaris, sembla, ho apanyarà una mica. I ni que fóra per això, ja és un fet positiu.

No era dels meus horaris que volia parlar. Sinó d'aquest bloc. Perquè per tot això que ara acabe d'explicar i per circumstàncies familiars, l'altre dia vaig trobar temps, després de tant de, per a fer un post. No vaig trigar gaire, no et penses. Allò que volia dir feia molt que ho volia dir. I això facilita la redacció. Després el vaig publicar. El vaig llegir de nou per trobar-hi faltes. I vaig llegir l'apunt immediatament anterior. Vaig comprovar, com tu pots comprovar si et ve de gust, que repetia citació, la de Gramsci i els partisans.

En un primer moment, em va saber greu. Amb la de citacions maques i lluïdes que tinc a dins del cap. Mira que m'haguera pogut esforçar una mica més. Tinc ganes de posar alguna cosa de l'Emma Goldman. O de Calvino, per raons òbvies.

Després del primer moment, però, vaig pensar que, ben mirat, la cosa ja estava bé així. Que amb tants mesos de diferència, em vinguera al cap la mateixa frase volia dir alguna cosa. I com que aquest bloc només me'l mire jo... em podia aprofitar per una mica d'anàlisi personal. 

M'agrada aquesta frase perquè, no ens enganyem, em defineix força. I és de Gramsci, però també és meua. I la faig servir de la mateixa manera que a la cuina faig servir el timó o la pebrella. O de la mateixa manera que porte gairebé sempre samarretes negres o camises hippies. Res de tot el que dit l'he inventat jo. Però no per això forma menys part de mi, d'un jo que, ben mirat, no és sinó una barreja de coses que ja existien abans que jo nasquera i que continuaran després de... 

Ara tocaria citar Spinoza.

divendres, 21 de novembre del 2014

Vaig i vinc

La imatge que es fa servir per a explicar això que miraré d'explicar ara acostuma a ser la del pèndol. Que, tic tac, va d'una banda a l'altra. I així va avançant com la vida i tot plegat. A mi, però, m'agrada més la des les onades del mar. Que es repeteixen des d'abans que el temps fos temps. Des d'abans que algú inventara els rellotges i els pèndols per comptar-lo. Per això i perquè les onades del mar també són un respir.

L'anar i tornar de les onades i el tic-tac del pèndol en el meu cas han estat dues maneres de viure que de manera una mica destralera podem definir com la política i la poesia. De les dues la que pitjor es defineix així és la de la poesia. Perquè no és ben això i perquè sé que si algú ho llegeix ho interpretarà al contrari. Quan dic poesia vull dir una manera de viure les coses atenta al plaer i a la curiositat. Una manera de badar i descobrir que rere la realitat grisa hi ha llumenetes petites. Si has llegit Marcovaldo o Palomar ho entendràs. I si has vist Doctor en Alaska, pensa en un Chris enjogassat i flâneur. Potser així ho tindràs.

La política és més fàcil de definir. Com deia Gramsci, sóc un partisà i odie qui no hi pren part. En la injustícia. En el futur, que ara té cara i ulls. Contra els enganys. Contra la brutícia mental. Contra les comoditats que hem heretat de les covardies.

Doncs bé. Si haguera de definir la meua vida i a algú li interessara, diria que és un ball entre aquestes dues posicions. Ara estic ací i ara estic allà. Amb posicions barrejades mentre faig el viatge d'un cantó a l'altre. Però en essència això.

I durant molt de temps he anat cap a la política, amb rapidesa. Com una onada enfurismada. M'he fet militant. I encara ho sóc. Però quan he vist que allò que per a mi havia estat tant important, allò que podria haver estat una paraula sagrada, ha esdevingut un engany, una comoditat de les que parlava abans, me n'he fastiguejat. Me n'he allunyat. I encara sóc militant, perquè hi ha les companyes i la idea de no voler fer part de la ignomínia. La necessitat de mirar-me els matins a l'espill i no sentir fàstic. La voluntat d'un mínim de dignitat personal.

Però, la curiositat està allà, amagada sota forma de racons, de fotos, de matins asolellats, de llibres d'Spinoza o Montaigne. De carícies. De discos de jazz. De cançons en valencià. I no sé, seguint Spinoza, si jo governe les onades. O elles em governen a mi.

Mire cap al carrer. La pluja de Cartago, la nit de Baudelaire, el sol d'un matí oriental de fa 150 anys hi són davant meu.