Escric ara, puc escriure ara perquè he canviat els horaris de treball. Ara treballe de vesprada. I això em deixa el matí lliure. Ja ho havia fet treballar de vesprades. I és un horari que, no sé, et fa anar una mica al revés del món. I te n'aparta, és clar. Quan això passava i jo tenia una de les meues èpoques misantròpiques, encara m'aïllava més. No importava gaire, la veritat.
Ara, però, és diferent. Li ho explicava a les companyes de feina l'altre dia. Que això, la feina, era una taca en la meua vida. Que en general és hippie i maca, visc amb gent preciosa, que haguera dit l'Ovidi. Però que arriba un moment que he d'anar a treballar i tot es trenca. I és torna lleig i il·lògic. No lleig del tot. Però sí desaparellat amb la resta del dia. I que el canvi d'horaris, sembla, ho apanyarà una mica. I ni que fóra per això, ja és un fet positiu.
No era dels meus horaris que volia parlar. Sinó d'aquest bloc. Perquè per tot això que ara acabe d'explicar i per circumstàncies familiars, l'altre dia vaig trobar temps, després de tant de, per a fer un post. No vaig trigar gaire, no et penses. Allò que volia dir feia molt que ho volia dir. I això facilita la redacció. Després el vaig publicar. El vaig llegir de nou per trobar-hi faltes. I vaig llegir l'apunt immediatament anterior. Vaig comprovar, com tu pots comprovar si et ve de gust, que repetia citació, la de Gramsci i els partisans.
En un primer moment, em va saber greu. Amb la de citacions maques i lluïdes que tinc a dins del cap. Mira que m'haguera pogut esforçar una mica més. Tinc ganes de posar alguna cosa de l'Emma Goldman. O de Calvino, per raons òbvies.
Després del primer moment, però, vaig pensar que, ben mirat, la cosa ja estava bé així. Que amb tants mesos de diferència, em vinguera al cap la mateixa frase volia dir alguna cosa. I com que aquest bloc només me'l mire jo... em podia aprofitar per una mica d'anàlisi personal.
M'agrada aquesta frase perquè, no ens enganyem, em defineix força. I és de Gramsci, però també és meua. I la faig servir de la mateixa manera que a la cuina faig servir el timó o la pebrella. O de la mateixa manera que porte gairebé sempre samarretes negres o camises hippies. Res de tot el que dit l'he inventat jo. Però no per això forma menys part de mi, d'un jo que, ben mirat, no és sinó una barreja de coses que ja existien abans que jo nasquera i que continuaran després de...
Ara tocaria citar Spinoza.
