No devíem tindre un duro. L’empresa de mon pare anava a tancar les seues portes i fer crac, com diria el clàssic. I un dels primers símptomes va ser que va començar a deixar de pagar els treballadors amb la regularitat de sempre.
Els treballadors més o menys s’hi van resistir. De manera digna els uns, de manera diferent els altres.
Mon pare es trobava entre els primers. Formava part de comitè d’empresa. Una paraula que fins llavors només era un títol honorífic. Però que en aquelles circumstàncies volia dir reunions, bronques i si s’esqueia alguna traïció dels companys amb qui es coneixia des que tenia díhuit anys. L’ésser humà, en circumstàncies normals, tira cap la indignitat. Quan venen mal dades esdevé un cuc llardós. Ho sé des de llavors, però després ho he tornat a aprendre.
Entre les reunions que significava ser part del comitè d’empresa, n’hi havia que eren a Madrid (Espanya). L’empresa era important. I malgrat que crec recordar que concentrava la seua activitat a les comarques turístiques del país, tenia oficines i empleats escampats per tot l’estat. Així que les reunions importants es feien a Madrid, on imagine que es va acabar decidint la mort de l’empresa.
No devíem tindre un duro. Els viatges del comitè es pagaven entre tots els treballadors. Però mon pare sempre que tornava de Madrid ens en portava algun regalet. Estàvem convençuts que les coses de Madrid eren millors. Recorde uns jocs d’aigua. I encara escolte el que en eixe moment era el darrer disc del meu grup preferit de llavors, Obús, que va comprar al Corte Inglés en un d’aquells viatges.
Ara ja no m’agrada el heavy. I el vinil del disc no sé per on para. Però escolte aquella música de macarres com altres escolten Silvio Rodríguez, Paco Ibáñez o els madrigals de Monteverdi.
