Música dolenta

Ja sé que aquesta música és dolenta. Tòpics rebregats, imatges ingènues, tornades fàcils a una passa mínima de ser ridícules. Per això, l'escolte ara, mig en secret, quan tinc la casa per mi a soles. En faig com una marató amb tots els discos de llavors, que ja no són discos amb portades coents, queques, sinó arxius d'ordinador que no tenen cos.

En algun cas expliquen temes i històries que tenen tanta flaire d'època que segurament ja no interessen ningú que no estiguera viu i conscient llavors.

A poc a poc, però, em fan recordar el meu jo que les escoltava una vegada i una altra. Fins aprendre-les de memòria. O fins que el disc quedava arruïnat per la pràctica. I l'habitació que no era aquest saló. I la ciutat que tampoc. N'hi havia que em semblava que parlaven d'un futur que no s'ha acomplert.

He passat vergonya, deia Camus, i he passat vergonya d'haver passat vergonya.

Aquestes imatges idiotes, les rimes poc el·laborades, la tovesa del discurs formen part de mi, per seguir amb els tòpics. Dec tant de plaer a això que ara no m'agrada que negar-lo, negar-ho seria una forma de traïció a mi mateix. Com amagar la ciutat horrorosa on vaig nàixer, l'escola menys que mediocre on vaig cremar tants anys.

La nostàlgia és un plaer dolç. M'estire al llit del saló. I sense tancar els ulls, no cal, recorde on era i el que sentia, les emocions, però també els sorolls molestos de l'altra banda dels envans,  quan escoltava aquesta cançó que s'acaba ara ad libitum. És una manera com qualsevol altra de donar les gràcies.

Costera avall

Una de les primeres coses que em va sobtar quan vaig vindre a viure a l'(ex)(proto)República de Catalunya va ser que no hi havia costeres. Hi havia pujades i baixades que eren anomenades així de manera completament arbitrària. La Baixada de la Llibreteria que amaga l'antic Mont Tàber. La de Toro a Tarragona. Al País Valencià, tot són costeres. De manera, crec, més objectiva.

Fa mesos que trobe que el meu cos no tira. És l'estiu, el cansament acumulat d'aquests darrers anys de muntanya russa, els quilos de més, alguna cosa emocional. És tot això, però no només això. Perquè em fa l'efecte que és també que em trobe a l'altra banda del meu pic-oil vital. Que, per reprendre la imatge anterior, tot això comença a anar costera avall. I hi ha coses físiques que, segurament, ja no podré fer mai. Però també n'hi ha de les altres. La meua memòria que, mancat d'intel·ligència com estic, sempre havia estat un dels meus orgulls fonamentals, comença a fer aigües per tot arreu: a curt termini, a mitjà i en aquell altre que ara no sé com es diu.

Fer-se vell, el procés que queda inaugurat amb aquest escrit, deu ser fotut. El món canvia a un pas més ràpid que el teu. Apareixen conceptes que ja mai no t'entraran al cap. Maneres d'actuar, de ser que, malgrat haver llegit Montaigne, et sobtaran una mica. I les cames i els pulmons ja no són el que eren.

Mire d'adaptar-m'hi, és clar. Potser fins i tot pose la bena abans que la ferida. Però comence a intentar pair amb sentit de l'humor el que hauré de pair de qualsevol manera. Faig paròdia d'una manera de parlar la dels iaios que aviat serà la meua.

̣La Neus ens ha regalat el nyinflitx, explicava aquest matí a la feina.

Dante, com que era d'una altra època deia el mateix, però millor i amb allò del mezzo del cammin della nostra vita. I hi ha que ho expliquen amb la idea del compte enrere. Però la idea és la mateixa. 

Ahora cuesta abajo en mi rodada
Las ilusiones pasadas
Ya no las puedo arrancar, cantava el Carlos Cardel.

A mi, aixo de les il·lusions em va a dies. Hui dimarts diria que no en tinc gaires. Potser demà us diria una altra cosa. Em queda, això sí, la curiositat de saber com és aquesta altra banda de la muntanya.

Indis

Cap a mitjans del segle passat, el carrer, allò que ara anomenem espai públic, era el regne dels nens. Els Països Catalans eren una nació jove. És a dir, que encara la seua població jove era més nombrosa que la gran. I no hi havia televisió o molt poca, només en les grans ciutats. Tampoc hi havia gaires cotxes. Així que als xiquets i les xiquetes no els quedava més opció de diversió que les que ells i elles inventaven i el carrer. A l'hivern, arribaven d'escola, la seua fàbrica, deixaven els llibres a casa i anaven a jugar al carrer. 

Hi havia l'autoritat dels adults, és clar. Menys restringida que no ara. Qualsevol adult que passara pel carrer els podia renegar o donar-los una ordre. I n'havien de fer cas, sense que importara si l'adult era de la família o no. 

Però que els carrers eren seus no era una consigna buida. Així que, a l'estiu, hi desapareixien de bon matí. I no tornaven a casa si no era pels àpats. De sobte, sonava el seu nom: Maria, Vicent, Teresa. I era l'hora de dinar. O de sopar. 

A poc a poc, però els carrers van deixar de ser seus, nostres. Asfalt, voreres, senyals de trànsit i semàfors. Els cotxes en van fer un lloc perillós. Va ser com amb els indis de les pel·lícules. Un dia ja no es podia jugar a pilota en alguna de les avingudes de la seua ciutat. Pocs anys després als carrers que l'envoltaven. I després apareixien places amb instruccions d'ús. Prohibit jugar a la pilota. Prohibit fer soroll. Els carrers que eren seus van deixar de ser la regla per esdevenir una excepció. Alguns barris de l'extraradi. Algunes places amagades, ignorades dels poders públics.

Segurament, tot allò havia estat possible, el seu regnat indiscutit, perquè a diferència d'ara tothom els ignorava, als nens. I la invisibilitat és sovint sinònim de llibertat. Així que un cop el carrer va esdevenir espai públic (potser una mica abans, potser una mica després) els nens van ser objecte d'una atenció que no havien merescut mai, com els arapahoes abans de desaparéixer. I com als arapahoes i als sioux, els van tancar en reserves, que en el seu cas es deien parcs infantils: amb sorrals, tobogans, estructures de fusta que imitaven vaixells o trens. I amb tanques que, si desconeixies com de gran havia estat el seu regne, podies pensar que els protegien. Però més que protegir-los d'un enemic que mai no ha tingut nom, els confinaven, com en una reserva de pells roges. Perquè les tanques tanquen.

Enyor

Per a escriure m'agrada com deia la cançó les mots des pauvres gens, les paraules de la gent normal, del meu barri, de la meua família o, si ho voleu, de la meua classe. Per això, sóc més de dir carrer que no espai públic o lloc (fins i tot puesto), que no espai. I trobar a faltar més que no enyorar. És com si les paraules em feren estar a casa, envoltat dels meus: el meu avi forner, la meua àvia modista o els amics i companys que s'alcen cada matí amb son per anar a treballar.

Per això, no m'acaba d'agradar el títol que he triat. Com he dit més amunt, sóc més de trobar a faltar que no d'enyorar. Però no he trobat cap substantiu que resumira això que miraré d'explicar ara. Potser tu sí.

Els darrers mesos tornen a ser de pujada. No és que la vida encaixe cada peça. Però hi ha com una tendència a la calma. I el dia a dia, majoritàriament, ha esdevingut un dia a dia sense ensurts. Matins de camí a l'escola. Dinar a correcuita. I, a la feina, dissimular la poca intel·ligència que tinc.

I estic content i hauria d'estar-ne content. Però tinc alhora la sensació que hi ha alguna cosa del passat que s'ha perdut per sempre.

Aquesta foto és de fa poc més quatre anys. Però tinc la sensació que en fa quaranta. I no tant pels canvis físics, sinó perquè ara encare la vida d'una altra manera, amb menys optimisme, com si hi estiguera ferit o decebut. Exagere, és clar. Com he explicat abans, ara estic content. Però tinc la certesa que al darrere de cada dosi d'alegria s'amaga, com a mínim, una petita dosi de tristesa. I tampoc és tan greu. Viure mereix la pena. Però trobe a faltar els dies, els anys en què no pensava així. No tant perquè siga un pensament negatiu, que crec que no ho és, sinó perquè m'agrada més el meu jo i el meu estat d'ànim de llavors, més confiat o kamikaze, com vosaltres vullgueu.

I perquè crec que, a més, tot plegat és un anticip de la vellesa. Per això els nens riuen sense complexos. I els iaios caminen emprenyats pel carrer.

Nit de diumenge

Escric molt. No tant com quan era adolescent. Però més que temps enrere. I l'hivern no se'n va. I les dues coses m'agraden.

També m'agrada viure un món sense exigències. Fa anys que sé que no hem de donar el millor de nosaltres mateixos. Perquè això no està escrit en cap llei biològica. Perquè en sentit estricte el nostre deu és sobreviure i ser una baula més en la història del nostre ADN. Perquè mirat sense prejudicis, l'ésser humà no és un fi en si mateix. Ni tan sols això.

Més enllà de la biologia vivim per coses molt senzilles. Un arquet i un violoncel. Un vers que se'ns queda gravat en la memòria. Una carícia sense prudències. O les postes de sol que veig des de darrere del finestral brut de la feina.

Mentre camine pels carrers que ja tornen a ser meus pense que per això, per coses com les que he escrit abans mai no ens donaran cap premi. Ni a tu ni a mi. Perquè són un premi en si. I que els premis, és lògic, només es donen per coses desagradables: muntar una empresa més que no produirà a ningú cap plaer digne de guardar al cap o l'esforç o la tenacitat.

He aprés ben poques coses a la vida. Que el món és més petit que no sembla. Que no hay merecimiento en el nacer. Que nada justifica nuestra muerte. I que mentrestant, la nostra única obligació és amb nosaltres mateixos. Estimar-nos i estimar com si fóra un joc. Atapeir la suma dels nostres dies de moments com els que he esmentat abans. I, sobretot, fugir amb totes les nostres forces de les perífrasis d'obligació.

Rancúnia

Crec que sóc rancuniós. És a dir, que no sóc una persona que perdone fàcilment.

Sempre m'ha sobtat, la capacitat que veig en altres persones de passar de l'amor a l'odi i tornar a l'amor en cosa de poc de temps. Germans que un mes es parlen i l'altre, no. Pares i fills que recorden que en aquella època no tenien relació, com si fóra la cosa més natural del món.

Una part de la meua família és així. I et podrien fer un esquema cronològic des dels anys 50 de segle passat, amb totes les intermitències del tracte. L'any 64, posem per cas, en R. es va barallar amb la J, per cosa d'una herència. Però l'any 65, ja ho havien oblidat. I els dos van començar a fer-li la vida impossible a N per un comentari poc afortunat al casament de D.

Una altra part de la meua família és menys així i més com sóc jo. Crec que al llarg de la meua vida he deixat de parlar a tres o quatre persones. A persones que havien estat amics, família o equivalents. Em costa molt de fer un gest així. Em provoca una incomoditat física, una incomoditat en el sentit estricte del terme. Perquè el meu to natural és la ironia, el sarcasme, però també l'afabilitat. I una de les poques coses que he descobert de mi mateix en els 45 anys que porte d'habitant de Manonash, és que emprenyar-me em senta malament al cos. Que se'm queixa. I no és una metàfora. Si m'emprenye de veritat acabe amb mal de cap i una sensació que descriuria com fan els francesos: no em trobe bé dins de la meua pell, encara que siga de manera transitòria.

Per això, per tot el que he dit, m'estime més la paciència. I procure no emprenyar-me per foteses. I tinc una conversa. I una altra. I mirem d'aclarir les coses. Fins que arriba el dia que veus que no hi ha res a fer. I llavors arriba la rancúnia. Perquè si m'ha costat tant de fer una passa endavant, l'esforç és el mateix per a fer-la cap enrere.

Supose que, com en altres coses, això també és una qüestió de ritme. Uns som de ritme lent. Uns altres, d'accelerat. Ho hauríem de posar en les targetes, per facilitar la nostra relació amb els altres. O en el currículum. 

Ferran, nascut a Alacant l'any 72. Llicenciat en Història. M'agrada el jazz, escriure. I m'emprenye poc, però de manera definitiva.

Encara que, amb la mania que tenim d'exagerar als currículums, tampoc no serviria de res.

La pluja té aquestes coses

Plou a Barcelona. Una pluja petita i invisible. Com les nostres vides. Des de la finestra, mentre escric això, veig un tros de carretera de Sants. Les voreres molles. I la gent que hi passa. N'hi ha que porten paraigua. O que es posen la caputxa de l'abric. També n'hi ha que s'arreceren sota els balcons. I van de sota d'un a sota l'altre amb el pas apressat. I que caminen sota la pluja com si res. No deu ploure gaire. Però imagine que són maneres de ser o de viure -que no és lo mismo però és igual.

Nosaltres, els tres, estem tancats a casa. He posat música de pluja: Moustaki i Idir -que l'escolte molt últimament. I mirem per les finestres. Hi ha dies i èpoques que som un triangle. I dies que som un cercle, com hui. Perquè demà anirem a la feina i a l'escola (que és una altra manera d'anar a la feina). I el cercle ja no estarà d'aquesta banda dels vidres. Sinó escampat per aquesta Barcelona que no deixa de ser maca quan vesteix de gris. Serà una mica allò de l'androgin del Banquet, ens buscarem amb el pensament. Amb una diferència fonamental, però: que nosaltres sabem que en cinc dies es tornarà a tancar el cercle.