Escric molt. No tant com quan era adolescent. Però més que temps enrere. I l'hivern no se'n va. I les dues coses m'agraden.
També m'agrada viure un món sense exigències. Fa anys que sé que no hem de donar el millor de nosaltres mateixos. Perquè això no està escrit en cap llei biològica. Perquè en sentit estricte el nostre deu és sobreviure i ser una baula més en la història del nostre ADN. Perquè mirat sense prejudicis, l'ésser humà no és un fi en si mateix. Ni tan sols això.
Més enllà de la biologia vivim per coses molt senzilles. Un arquet i un violoncel. Un vers que se'ns queda gravat en la memòria. Una carícia sense prudències. O les postes de sol que veig des de darrere del finestral brut de la feina.
Mentre camine pels carrers que ja tornen a ser meus pense que per això, per coses com les que he escrit abans mai no ens donaran cap premi. Ni a tu ni a mi. Perquè són un premi en si. I que els premis, és lògic, només es donen per coses desagradables: muntar una empresa més que no produirà a ningú cap plaer digne de guardar al cap o l'esforç o la tenacitat.
He aprés ben poques coses a la vida. Que el món és més petit que no sembla. Que no hay merecimiento en el nacer. Que nada justifica nuestra muerte. I que mentrestant, la nostra única obligació és amb nosaltres mateixos. Estimar-nos i estimar com si fóra un joc. Atapeir la suma dels nostres dies de moments com els que he esmentat abans. I, sobretot, fugir amb totes les nostres forces de les perífrasis d'obligació.
