Tinc un compte de tuiter amb molts pocs seguidors. És un fet. I en general, pel que sembla, el que hi dic no interessa gaire. Així que el tinc una mica deixat. I hi entre de tant en tant i em passa allò que deia la cançó:
y cuando salgo entonces pienso, mejor me callo.
Perquè tuiter em fa ser encara ser més pessimista del que sóc. I això ja és molt, perquè jo soc de base pessimista.
Fa un parell de dies hi vaig entrar. Vaig veure una xica que em cau bé que defensava una postura implícitament masclista. Per mi (i no només per mi, és clar) el masclisme és la ideologia que defensa que un ésser humà ha de tenir un lloc diferent en la societat en funció del seu gènere. I a mi em sembla evident. Però no sé si ho és.
La xica defensava, crec que sense adonar-se’n, que la funció del pare i de la mare en la criança dels fills i les filles era jeràrquicament diferent. I això, des del meu punt de vista, és masclista, però d’un masclisme encara més nociu. Perquè és un masclisme disfressat amb floretes i garlandes de drets femenins.
M’haguera agradat parlar-ne amb ella. Tot i que no sóc partidari de parlar de coses de gènere amb dones, m’haguera agradat explicar-li el meu punt de vista i fer un diàleg si no constructiu, si comunicatiu. Però va ser impossible. Perquè els comentaris dels hòmens que estaven en contra del que ella deia eren fets, precisament, des de la banda del més masclisme encara, del masclisme més halitòsic. És a dir, atacaven el feminisme quan allà el feminisme no apareixia per enlloc.
Així que, com diu la cançó, em vaig estar de dir res. Supose que per pessimisme i per no ser confós amb aquella colla d’energúmens. Vaig seguir el debat, si en podem dir debat. I el resultat no és que fóra decebedor és que era un pou de desesperança. I no sols perquè la xica acabara tan farta que va haver de tancar de manera comprensible el seu compte, sinó perquè el resultat va ser que una postura masclista es va veure reforçada des del mateix masclisme que la va fer acabar semblant feminista a còpia d’enemistat.
És la lògica del ladran, luego cabalgamos que s’atribueix, també de manera fictícia al Quixot.
Supose que tot plegat no té gaire importància. El feminisme no guanyarà la guerra pel pes dels seus arguments. Però explica molt bé com funcionen els debats a hores d’ara. Com parlem de les ombres de la caverna. I per això he escrit això. Per això i perquè em feia gràcia fer un text on apareguera citat el fals Quixot i Jarabe de Palo. Crec que en algun moment aquest tipus de coses van estar de moda.
