Descolonizar la mente

He llegit, recomanat, Descolonizar la mente. Si estàs llegint això i vols entendre quin és el paper de l'anglés en el manteniment, per la banda de la superestructura, de l'actual sistema de dominació neocolonial, te'l recomane i així fem que continue rodant la roda. 

Com bé explica l'autor, la tria de l'anglés no és una tria innocent, sinó un gest de complicitat amb un estat de coses que significa l'explotació de milions de persones. I, en un context així, l'única tria ètica possible és la de les llengües africanes prèvies a la colonització, el kikuyu (una llengua que jo ni tan sols sabia que existia) en el seu cas.

No sóc gaire de cultures diguem-ne exòtiques. Potser tinc una ment petita. Però el meu món ideal està entra la ciutat que visc, algunes comarques de més avall, el Sud de França i el Nord d'Itàlia. Així que sentir tan pròxim el text d'un escriptor kenyata --el primer escriptor kenyata que em sembla haver llegit-- m'ha sobtat. Però les raons per les quals Ngugi wa Thiong'o decideix d'abandonar l'anglés en què escrivia fins aleshores s'assemblen força a les que em van fer triar el català com a llengua d'expressió anys enrere quan volia ser escriptor o ara, que em limite a grafòman aficionat. Encara que en el meu cas no hi haja masses de camperols analfabets o danses que connecten amb religions atàviques. Què és, però, el que m'hi acosta? És a dir, que pot haver-hi en comú en l'experiència d'ell i jo un cop salvades les distàncies de la qualitat?

Crec que per una vegada la resposta és senzilla. Al País Valencià la llengua sempre ha estat un tema de classe. El català ha estat la llengua d'allò que es diu les classes populars: proletaris, camperols i semblants. La classe a la qual jo pertanc. Quan em vaig posar a escriure, la inèrcia em portava a escriure en la llengua dels senyorets, el castellà. Era i és una llengua més sòlida, més forta, amb molt més llibres. I més fàcil d'escriure. Però en tant que membre de la classe treballadora no era la meua llengua. I escriure-hi ho vivia com una traïció als meus. A l'àvia que s'expressava en castellà amb dificultats. I a tots els que, com ella, creien que la seua llengua era inferior i els feia inferiors.

Evidentment, el País Valencià no és una colònia. O no ho és ben bé. Però el sistema pel qual s'hi ha esdevingut un veritable genocidi cultural és el mateix que fa de l'anglés la llengua nacional de Kenya amb la complicitat de tots els que volen fer el conflicte invisible. I segurament els mecanismes que serveixen per mantenir l'opressió cultural dels africans s'havien provat primer ací, a Alacant, Occitània, Bretanya o Escòcia. Perquè el neocolonialisme només és una altra manifestació d'allò que entenem que és el poder. I això és molt més universal que la llengua anglesa o internet.

No vull enganyar ningú. En el sistema neocolonial, Ngugi wa Thiong'o i jo estem en bandes oposades. Cada cop que vaig a comprar al supermercat em beneficie del sistema de poder que oprimeix el seu país i la seua cultura. I el mateix em passa quan és de la dominació masculina que parlem. Sóc de la banda dels dominadors i això m'ofereix un bon nombre de privilegis. I posar-me de la banda dels oprimits només és un gest buit. Benintencionat, però poca cosa més.

Ara com ara no sóc gaire optimista. Però m'agrada creure, com si fóra una fe, que arribarà un dia en què descobrirem que les dones, els valencians o els escriptors en kikuyu tenim una història en comú i que totes les lluites tenen un mateix enemic, el poder, encara que les víctimes portem noms diferents. I que això podria ser el principi d'alguna cosa més digna que el món de renúncies que a tu i a mi ens ha tocat de viure.

El caos

En una de les meues primeres classes a la Universitat, ara fa més de vint anys, el professor de Geografia Física ens va explicar, si no recorde malament, que el temps meteorològic és un sistema caòtic. És a dir que no es podien establir unes lleis que feren previsible el seu comportament. Per això, és tan complicat deia encertar amb el pronòstic del temps a mitjà termini.

Em va sobtar. I com que era en un dels meus primers dies d'estudiant universitari, vaig assumir el meu paper de principiant sense criteri i no vaig dir res. Però vaig pensar. Es pot dir d'un sistema que és caòtic? És a dir, ho podem afirmar? O darrere d'aquesta afirmació nostra hi ha la possibilitat que s'amague la nostra incapacitat per trobar un ordre complex? Sí, jo quan tenia vint anys, en lloc de fer cas del que explicava el professor de Geografia Física, pensava aquest tipus de coses.

Això del sistema caòtic és una imatge que he fet servir molt després. Per exemple, per explicar el comportament humà. Hi ha ciències com la sociologia o pseudociències com la psicologia, que miren de descobrir lleis o d'explicar el comportament humà. I hi ha vegades que aconsegueixen d'explicar fenòmens puntuals. Però transmeten la sensació que l'ésser humà és també, com els núvols, part d'un sistema caòtic.

Per què votem contra els nostres propis interessos? Per què fem coses tan idiotes com fumar o menjar aliments que no són saludables? Per què ens deixem enganyar una vegada i una altra per les mateixes persones?

Sempre he intentat de relacionar-me amb els altres de manera racional o raonable. Tractar-los bé per a que em tracten bé. O estimar la gent que m'estima. I al contrari, caure malament als que em sembla que tenen un comportament no acceptable moralment. Les respostes que he rebut això, però, no han estat les que en bona lògica haurien d'haver estat. I no em fa l'efecte que l'ésser humà és un ésser estúpid (això ja seria una explicació), sinó que el que estic explicant no entra en la variable de la seua resposta. Que A t'estimarà amb independència de si el tractes bé o no. Que B et pot odiar malgrat que et deixes la vida pel seu benestar. I que C et pot continuar saludant cada matí encara que tu el tractes com na merda.

Per si em llegeix algú susceptible, no parle de ningú en concret i jo mateix m'incloc en el col·lectiu dels actors caòtics. Hi ha decisions de la meua vida que manquen de la lògica més elemental, te les mires per on te les mires.

A grans trets, doncs, he arribat a la conclusió que l'ésser humà es comporta de manera caòtica. Però hi ha dies que pense el mateix que amb els núvols. I si és que encara no ens comprenem prou? I si a sota del tot hi ha una escorça racional a què no hem arribat? També hi ha dies que estic caminant pel carrer i de sobte m'ature. Em sembla que una explicació a alguna cosa, ni que siga parcial, està apunt de ser-me rebel·lada. Però sempre hi ha un no res sense importància que em distrau i tornem al principi: els núvols i els hòmens i les dones que som igual que ells.

Portes i comportes

La meua vida, imagine que com la de tothom, està feta de portes. Les que separen cada banda de la meua vida. La feina, els amics, abans la militància, la família. M'agrada que hi siguen. Que els diferents aspectes estiguen separats. I que només s'ajunten quan jo vull obrir una de les portes i que hi passe gent a una habitació que no coneixia. Tinc amics de la feina. I amics de feina amb els que vaig acabar fent militància política. Per posar uns exemples.

Algunes de les portes m'agrada que siguen comportes. Els mals rotllos de la feina gairebé sempre s'hi queden. Pip, accés obert. I m'espera el carrer com una alenada d'aire net que em fa oblidar el que hi ha passat a dins.

Altres són més primes. O deixen veure el que hi ha dins. I n'hi ha que sempre estan oberts. Si llegeixes això ja et pots considerar amic meu. I tindràs un te o un cafè pagat i unes hores de xarrera el dia que vullgues.

Quan venen mal dades, però, sembla com si les portes s'hagueren tornat boges o com si haguera esclatat una tempesta a casa. Tot s'enlaira o jo m'enfonse, que deia l'altre dia. I les portes peten, les comportes rebenten. I un vent agressiu ho omple tot. Desapareix la calma fins i tot en l'última raconet de l'habitació més amagada. 

Cal viure a tot o res, 

vinclar-nos dòcilment al que ens agita

i ens posseeix i ens refà a cada instant 

fins al darrer, 

diu Vinyoli.

I potser sí. Però arriba el moment de començar a tancar les portes. De posar cada cosa al seu lloc. Començar a viure de nou la nostra casa de sempre, com si l'acabàrem de construir. Fins que arribe la propera tempesta.