T. no era bonica. Em sap greu dir-ho. Ja m'haguera agradat a mi que fóra d'una altra manera. Les nostres converses haurien estat una altra cosa que un seguit de planys per als quals jo no tenia resposta.
Parlàvem sovint. Ni a ella per lletja, ni a mi per estrany ens sobrava la gent per parlar. Així que, de tant en tant, parlàvem de les nostres coses —més de les seues, que no de les meues, però ja m'acostuma a passar això— o si es trobava d'un humor acceptable, dels llibres que havíem llegit o de les pel·lis que estaria bé veure. Al darrera d'aquesta converses més normals, però, jo endevinava una estratègia de seducció a mitjà termini. Que no va funcionar. Perquè jo tampoc no la vaig estimar com ella haguera volgut.
Van ser molts anys que ningú no l'estimava com ella hauria volgut. Tenia amants, amants del cos. I companys de feina. I amics que, com jo, féiem d'ONG amb només un soci. Però l'amor com el de les pel·lis o el d'anar agafats de la mà pel carrer era inaccessible per ella.
Sovint en aquelles converses imparells em deia que s'ho mereixia. Es mereixia l'amor, ser feliç. I jo tenia dues opcions. Dir-li que és veritat, que s'ho mereixia i més que cap altre. O dir-li la veritat. I mirar d'explicar-li que no, que no ens mereixem res, perquè el mèrit no era la incògnita de la seua equació. Els bons amics han de ser sincers. Un dia de primavera que encara feia fred, li vaig dir així de memòria aquests versos de Brines:
Seguid con vuestros ritos fastuosos, ofrendas a los dioses, o grandes monumentos funerarios, las cálidas plegarias, vuestra esperanza ciega. O aceptad el vacío que vendrá, en donde ni siquiera soplará un viento estéril. Lo que habrá de venir será de todos, pues no hay merecimiento en el nacer y nada justifica nuestra muerte.
I què hi té a veure? em va preguntar emprenyada. Però hi tenia a veure.
Vam espaiar les converses, és clar. Perquè sí, perquè les meues respostes no eren les bones i perquè en algun moment va ser conscient que la seducció era horitzontal, que s'anava allunyant amb la mateixa velocitat que avançava el temps. No vam acabar enemics. I això ja és alguna, si em perdoneu el barbarisme.
Un dia d'anys després vaig veure al facebook que havia trobat un xic, que era guapo, però que tot i ser més alt que ella, a les fotos eixia més baix. Supose que va aprendre a ser feliç amb ell, com aprenent tots a ser feliços, canviant el significat de la paraula.
Si haguérem mantingut el contacte, li haguera explicat que allò tampoc no s'ho mereixia, però que li pertanyia igualment. Però supose que hauria estat una veroitat incòmoda. I ja no teníem eixe tipus de confiança.
