Autobiografia

  El regalo de Maggie from ferran on Vimeo.

Comiat, 1

Travessia Aven Despeysse, 3

En els plans originals, diumenge era el dia de tornar i de fer turisme. Però després de poder eixir de la gruta, les opcions reals eren ben poques. Tornar al càmping, fer-hi una dutxa i dormir unes horetes. És el que hem fet tots. També hem menjat una mica abans i després de. Un després de que ha estat cap a quarts de tres.

Un cop desperts, ens hem dividit en dos grups. Els desinstal·ladors i els buròcrates. Els primers (R i K), evidentment, han desinstal·lat. Els altres havíem de recollir el campament, parlar amb l'amo del càmping per a justificar l'excés d'hores que hi hem passat i tornar-li les claus a G.S. que ens les havia deixades dos dies abans.

Amb el senyor del càmping no hem tingut problemes. Més o menys entenia la situació. I per fi hem pogut conéixer G.S. que ens ha explicat les raons de la nostra desgràcia d'ahir-hui. En els moments de més desesper, en veritat, érem prop de l'eixida, però seguint una ruta que hi corria paral·lelament, sense possibilitat d'arribar-hi. Ens han dit que si mai tornem ens donarà informació per a gaudir de la travessia com cal, sense ensurts.

Un cop acomplerts els deures, els buròcrates hem tornat al poble de Sant-Marcel. I hi hem esperat els desinstal·ladors al bar de les pizzes. Després tots sis, hem anat a un altre bar del poble que tenia millor pinta.

I hem fet cap a Barcelona. On hem arribat per a donar l'ànima a Déu. 

Travessia Aven Despeysse, 2

El segon dia se'ns ha ajuntat amb el tercer. Malgrat que no hem pogut dormir gaire, perquè feia un vent potent que movia les tendes i muntava una gresca considerable, ens hem alçat d'horeta, com era la nostra intenció d'ahir.

Ens han costat una mica de trobar l'accés a la travessia. I quan per fi ho hem fet, hem trobat que hi havia una altra colla d'espeleòlegs que hi entrava. Ells, però, no feien la travessia, sinó que només feien la baixada i la pujada, l'avenc. Eren simpàtics. Ens han dit que ens deixaven fer servir la seua instal·lació —resulta que en francés d'instal·lar hom en diu équiper— i ens han donat algunes informacions interessants. I una recomanació, que no perguem de vista les fletxes de color verd.

Entre unes coses i unes altres hem començat a baixar cap a les 11. Han instal·lat R i N, en aquest ordre. I això ha estat la part senzilleta. Baixes uns 135 metres. I ho fas amb l'alegria de saber que no els has de pujar després. A continuació toca de fer el que és pròpiament la travessia. Que en principi tampoc no és gaire difícil de fer. Hi ha les fletxes de què ens havien parlat els col·legues espeleòlegs i que indiquen el camí als llocs més conflictius. I, a més, portàvem un parell de ressenyes que ens descrivien el camí per a no perdre'ns. 

En la major part del camí, hem tingut sort. Hem anat xino-xano, fent fotos boniques. Per sobre del temps. Però això mai no ens ha importat gaire. L'última fletxa verda no l'hem vista. I ens hem perdut una mica. Hem passat galeries que no formaven part del nostre camí, gateres que tampoc no ens aprofitaven de res i passamans esforçats, però completament inútils. Fins i tot un pont pintoresc, però que tampoc no formava part de la ruta i que, dient-nos que portava cap a la Gruta de Sant Marcel, ens ha acabat de confondre.

Una travessia que és d'unes 6 o 8 hores, ens ha agafat un total de 21 i escaig. Em sembla que això dóna una idea clara del grau de pèrdua a què hem arribat. Durant tot aquest munt d'hores, és clar, hi ha hagut de tot. Por, pànic i, sobretot, un cansament que no recorde haver tingut mai.

En un moment donat, hem pres la decisió correcta. Hem reculat fins l'indret on ens semblava haver-nos perdut, fins la darrera fletxa verda que recordàvem. Abans d'arribar-hi, però, n'hem trobat la que la seguia i en cosa d'una hora o una hora i poc érem fora. Tornava a ser de dia. Les 8:30 de l'endemà. La llum semblava de mentida. 

Travessia Aven Despeysse, 1

Comencem l'excursió a les 10 i escaig. Per fora el cotxe sembla normal. Però per dins va carregat a l'estil magrebí.

Arribem a La Jonquera amb una mica de retard. Hi fem un café. I L i K se sumen a l'expedició.

Seguim ruta fins que ens aturem en un àrea de servei a dinar. És un lloc més aviat desagradable amb un vent que bufa en totes direccions. Haurem dinat en 10 minuts a tot estirar i de manera precària, acomplint un tràmit.

El més complicat, però, ha estat trobar la casa de G.S., el senyor que té les claus de la cova que farem demà. I també trobar el camí cap al càmping on dormirem. En el primer cas, ens hem equivocat un parell de vegades. I ens ha costat de trobar la casa perquè era en una urbanització sense cap indicació que ens poguera ajudar. Hem hagut de preguntar a un parell de nadius que ens han posat, amablement, en la direcció correcta. 

En el segon cas, perquè només en sabíem el nom i que és entre Sant Marcel i Bidon. Amb una mica de tensió intergrupal i amb col·laboració nadiua, ho hem aconseguit. Hi hem arribat, hi hem parat les tendes i hem anat a Sant Marcel a sopar unes pizzes és un bar una mica peculiar. Les pizzes, això sí, estaven força bones. I els preus no semblaven francesos.

Hem anat a dormir d'hora. Demà hem de matinar.

Autonomia, independència

Si parlem de països, m'estime més la independència que no l'autonomia. I encara més l'anarquia —un món de països sense estats.

Si parlem de persones, però, em passa al contrari. Perquè s'adiu més amb com em sent. I perquè és més prop de la realitat. No hi ha persones independents, per molt que se'n diguen. I tothom necessita tothom des que s'alça al matí i esmorza torrades que ell no ha pastat, ni cuit, fins que se'n va a dormir en un llit fabricat per un estrany. Tots. Tu, jo o Abel o ell som persones dependents. Amb un teixit ple de lligams que ens lliguen, però que ens sostenen alhora. I només els suïcides són capaços de trencar aquests lligams.

Per això m'agrada més, per al tema de què estic parlant, el mot autonomia. Perquè sóc amo de les meues decisions, fins un cert punt. O puc fer servir la meua voluntat, fins un cert punt. I els altres, vosaltres, com jo.

M'agradaria, això sí, un món, un país, etc. on tothom fos com més autònom millor. On cadascú tingués un marge ampli per fer allò que vol o li ve de gust. Perquè, ara mateix, se m'ocorre que l'autonomia s'assoleix, en la seua forma actual, quan marxes de casa dels pares i, amb el teu treball, et pots mantenir tu mateix. Això seria el que podríem dir l'autonomia personal en la seua forma física, material. Hi ha, crec, una altra autonomia, la mental. Que és quan aprens a pensar per tu mateix. No com si visqueres en una cova o en un desert. Sinó envoltat dels altres, però afirmant-te al seu costat —és a dir no pensant com ells ni contra ells. 

Crec que la primera autonomia passa poc, cada cop menys. Aquesta segona, però, em sembla que cau dins del terreny de les utopies momentànies.

Escriure, 2

M'hagués agradat ser moltes coses. Líder revolucionari d'una revolució sense líders. Músic. Poeta maleït amb un fetge a prova de bombes. Viatger viatjat. No haver passat més d'un any a la mateixa ciutat. I viure en una casa de comarques, amb un petit jardí, envoltat dels records de tots els indrets visitats. M'hagués agradat ser col·leccionista de llibres. Dels que tenen primeres edicions. I una casa plena de pols.

Com ja he dit, m'hagués agradat ser moltes coses. Intel·lectual. Savi. Filòsof. Músic de rock —que no és el mateix que músic. O hereuescampa d'una llarga nissaga.

De tot, però, el que més m'hagués agradat ser és escriptor. I no de novel·les o de contes. M'hagués agradat ser escriptor per escriure el tipus de textos que s'escriuen en un bloc. Textos que són com un diàleg amb desconeguts. On no s'explica la història del rei que va perdre el seu anell. Ni la del país de Maimés. Ni la d'un futur llunyà amb tot d'estris fascinadors i idiotes. Ni cap malefici.

M'hagués agradat ser escriptor per explicar les coses que em passen cada dia. Que no són una altra cosa, sinó les mateixes o semblants que les que et passen a tu. Aquella alegria pel pa nostre de cada dia quan no és un prec, ni una oració. Pels carrers molls. Per l'escalfor de dins de casa. Aquella alegria pels cabells d'ella al coixí de llit. O aquella necessitat de creure que, més enllà de la nostra felicitat petita, n'hi ha una altra de gran per a compartir amb tothom. La certesa que un dia no gaire llunyà el món s'assemblarà més a la nostra voluntat. Una certesa que sovint s'aprima fins a esdevenir esperança. Com s'aprima l'alegria. I, de vegades, sovint, de tant en tant, hi ha ombres. tristeses que endevinem en el futur. O records fugissers que fan mal. L'ombra d'uns pits que no tornaré a veure mai més. Els mots d'algun amic perdut. El català contundent de l'àvia.

M'hagués agradat ser escriptor i explicar totes aquestes coses. Que potser no són les teues coses. Ni les teues alegries, ni les teues tristors. Però que s'hi assemblen molt. Tant, que al metro, enmig d'una gentada o en un vagó buit, deixaries de llegir i amb el llibre encara obert i els records faries enrere fins a la infantesa o amb el cap faries endavant cap al futur. I ens entendríem, malgrat no haver parlat mai.  

Escriure

M’escrivia a sobre. No sé si s’entén. Escrivia a les llibretes. Pàgines i pàgines. I fotos i fotos. de coses que em passen. De coses que ens passen. I escrivia als llibres. Als marges sempre curts que hi deixen els editors. Això em recorda allò. I ben pensat, però oblides que.

Hi ha gent que naix per a  viure i punt. Viure i punt ja està bé, no us penseu. Però n’hi ha una altra, que naix per a viure i per escriure. Encara que el que escrivim es quede en l’àmbit reduït de les nostres amistats o ni això. Cal aclarir que jo sóc d’aquests darrers?

Així que hui, que ha estat un dia de novembre d’estiu, he vist que aquesta síndrome grafològica d’abstinència era un turment innecessari. I mentre sopava he decidit que escriuria aquestes línies que encara no eren aquestes línies, sinó unes línies. Que encetaria una nova aventura. Escriure també és una aventura. Potser la més gran. Per allò que deia de viure i escriure al mateix temps… O per allò que em sembla que deia Fuster que morir-se deu ser deixar d’escriure.

De moment, estic, estem vius.