Presentacions

 Presentacions. Barcelona. 2020.

Freedom

 Freedom. Barcelona. 2020.

Robots

Diuen que es va inspirar en Blade Runner. I segurament és veritat. Perquè l’afició al cinema del segle XX d’en William Stanford és una dada coneguda. A la seua mansió, expliquen, hi havia una sala completa amb els fetitxes més estrafolaris del món del cinema: cartells d’estrenes, guions plens de paraules guixades i barrets d’en Xarlot. 

En el primer llibre de les seues memòries (I never would to be Frankstein) diu que una nit d’hivern que era tot sol a casa en va tenir la idea. I que li va arribar com una veritat revelada. Un cop de geni. 

L’endemà mateix va començar amb el projecte. I en la casa-museu que encara no existeix s’exhibiran els primers esborranys on apareix en color roig i una lletra furiosa la frase que ho aclareix tot: faré un robot tan humà que ningú no el podrà distingir dels humans. 

I ja sabem com va acabar la història: amb un fracàs. En William hi va deixar els millors anys de la seua vida a un projecte que ara com ara és recordat com una excentricitat. Perquè és veritat que després d’anys, de milers de dòlars de l’herència familiar tirats a perdre, es va eixir amb la seua, com s’acostuma a dir. 

A la fira de robòtica de Bristol, en William va deixar tothom bocabadat amb un androide (A22 Beta) que de veritat podia passar per humà: la mateixa calidesa en la pell, aquella profunditat en la mirada. No va costar gaire de fer-se amb algunes comandes i començar la fabricació de robots. I en cosa d’un mes i escaig, ja hi havia al carrer les 100 primeres unitats de Willies —que és com van ser coneguts. 

En la llegenda que és la biografia de William Standford, sembla que aquell primer fracàs siga el pròleg necessari a tot el seguit d’èxits que van venir després: els primers prototips de disseminadors, la tecnologia analítica aplicada a la cura de malalties degeneratives o els populars goingdone. Segurament, per això ell mateix parla del seu propi fracàs quan en té l’oportunitat. 

—L’error va ser molt obvi. No els vaig dissenyar segons el que és un humà, sinó segons el que hauria de ser. I em van quedar robots amables, nobles, altruistes i amb un excés d’empatia que, al cap de poc, desenvolupaven una tendència inexplicable cap a l’autodestrucció i incompatible amb el preu que se n’havia de pagar. 

Tothom riu. I és que com si li perdonaren el pecat.

L'illa del tresor

Primer dia de vacances. Com que el passe sol, el passe llegint. Recorde que Patrick Swayze deia a Dirty Dancing: ballar és l'única cosa que sempre m'ha vingut de gust. Doncs a mi em passa amb llegir. Per damunt d'escriure o mirar pel·lis. Per damunt de qualsevol altra activitat humana que pugueu imaginar. 

 

Ahir vaig llegir L'illa del tresor. Crec que un llibre d'aventures és el que calia. Feia molt de temps que no llegia cap novel·la, perquè ja no m'agraden. Però ahir era un diferent. I vaig fer una cosa que crec que feia anys que no feia: llegir un llibre en un dia. 

Vaig ser un adolescent estrany. Les meues vacances d'estiu solien ser altres coses més llegir sense parar. Supose que ho enteneu. Totes aquelles hores sense tants canals de televisió com ara, sense gaires amics i amb una biblioteca que a poc a poc començava a tindre cara i ulls... supose que era una mica inevitable. 

Al principi d'un d'aquells estius de què acabe de parlar, el professor d'espanyol, el senyor Fuentes, em va deixar de la biblioteca precisament La Isla del tesoro, perquè t'ho cregues o no, aquell any jo havia estat un bon alumne i em volia premiar amb aquella confiança. Era una edició molt bonica, la de Tus libros: amb il·lustracions. Però no la vaig llegir, perquè tan bon punt vaig arribar amb el llibre a casa, ma mare el va guardar perquè no el fera malbé i tornara intacte a l'escola. Ja ho sé, és un gest ridícul. Però els pobres fem aquesta mena de gestos ridículs: endrecem la casa si arriba el metge o ens comprem pijames nous si hem d'ingressar en un hospital. 

Per això, ara que l'he llegit, L'illa del tresor, no només m'he sentit jove perquè he recuperat un costum de quan ho era, sinó que m'ha semblat que podria aprofitar per trencar aquesta maledicció que em fa somiar amb què tinc prou diners com per comprar-me llibres o portar roba en condicions. Ja sé que per trencar el malefici, el reguitzell de gestos que aquell va encetar, caldria haver llegit aquell exemplar en concret i no aquest altre que vaig comprar anys després. Però... qui sap? Diuen que la fe mou muntanyes. A veure si la necessitat també.

Pronòstic

Em sap greu, però escriuré sobre mi. O de mi. Ja no és una qüestió de necessitat, sinó d'interés. Quan de veritat necessitava dir tot allò que em feia mal, vaig triar un altre lloc. Per si de cas i perquè no volia ofendre. De veritat.

Crec que entre tota la pila de defectes que tinc aquest no voler ofendre n'és un. Hi ha defectes que emprenyen els altres. I defectes que t'emprenyen a tu. Doncs aquest no voler ofendre m'emprenya a mi, perquè com tantes coses en la vida no és correspost.

Els temes que ara m'interessen, però, demanen que parle de mi. I de la gent que m'envolta. Tot i que has de tindre en compte una cosa. Quan parle de mi, quan parlaré de mi, no és només de mi que va la cosa. Com deia el Goytisolo poeta:

Un hombre solo, una mujer

así tomados de uno en uno

son como polvo, no son nada.

I si explique això o allò és perquè entenc que com deia aquell altre, faig de representació de tota la humana condició. Que no és només a mi que em passa. Així que si et veus reflectit o reflectida en algun exemple i efectivament ets tu, no t'ofengues. Pensa que qualsevol de nosaltres, en la teua pell, actuaria d'una manera semblant o idèntica. Que som com els actors d'un argument ja escrit. Que jo mai no en jutjaria els actes, sinó la representació.

Ben pensat, que jo estiga escrivint això, exactament aquestes paraules, i tu les estigues llegint, no és més que una casualitat. Podria passar completament al contrari. 

El pasado quedó atrás

Crec que tenia uns tretze anys quan vaig llegir El pasado quedó atrás. Una novel·la juvenil d'Anke de Vries on hi ha una història d'amor molt bonica, la història principal, i una altra en segon termini: la d'un flautista que se suïcida quan perd un braç en un accident de trànsit i, per tant, la possibilitat de continuar tocant la flauta. No crec que aquest llibre el llisguen els adolescents d'ara, perquè cap de les dues històries passaria el filtre invisible del que se suposa que hem de pensar o sentir. El tema del suïcidi, posem per cas, és un tema més tabú que l'antropofàgia. No se'n parla. No se'n donen notícies. I s'entén que és la pitjor de les solucions possibles.

Alguna vegada, em sembla, he explicat per ací –supose que per tranquil·litzar els meus hipotètics lectors– que com va dir aquell, no contemple el suïcidi ni com a possibilitat teòrica. Però l'entenc. És a dir, entenc que arribats a un punt en què la vida només admet la fugida –i com va dir Paul Preciado sota el pseudònim obligat de Beatriz la fugida sempre és una opció–, el suïcidi és una opció tan vàlida com qualsevol altra. Deixar de ser perquè el ser fa mal o perquè el ser no compensa. I posats a triar, fem servir la darrera llibertat, l'única que de veritat tenim, per avançar una mica, només una mica, el silenci que ens ha de seguir a tots.

Crec que no se'n parla també perquè vivim en una època esmorteïda. La tristesa ha de tindre una mida raonable, durar en el temps el que toca i si no, ja es tracta d'un fet patològic que cal solucionar. Diem patològic on abans déiem pecat, però al cap i a la fi és el mateix: no fer les coses com cal. Cal oblidar. Cal avançar. I cal aprendre del propi dolor. Resiliència, en diu el cor de mones ensinistrades.

Vivim en una societat individualista, diu el mateix cor. Però més que l'individualisme estem davant d'un espectacle de l'individualisme. On els individus no són persones reals, sinó fragments d'humanitat que cada vegada s'assemblen més els uns als altres, que ploren quan toca i amb un medidor de decibels a la mà. Per això, sé que no entendràs –sigues qui sigues– que aquesta tristesa sorda que m'ha quedat siga un patrimoni personal més, com la meua biblioteca, els discos de jazz o les fotos que vaig fer fa dues vides. Mai fugiré del tot, ja ho saps, però entenc al flautista. Fa poc veig tindre un accident de trànsit i vaig perdre un braç, mai més podré tornar a tocar la flauta. Mai fugiré del tot, però negar que tocar la flauta ha estat la meua vida seria com suïcidar la vida que ja he viscut.

QÜESTIONS DE GÈNERE

Quan jo vaig nàixer, va resultar que era un xiquet, Ferran –Fernando en el llenguatge franquista de l'època. Dic que va resultar, perquè abans fins que no naixies no sabien si eres nen o nena.

Mai no he estat especialment orgullós de ser de gènere masculí, ni tampoc avergonyit. Anys després vaig descobrir el poema aquell de la Maria-Mercè Marçal. Ja sabeu quin, oi? 

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. 

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. 

I vaig dissimular, és clar, però vaig pensar: quina xorrada. Perquè haver nascut xiquet m'ha donat uns privilegis que són com a poc agradables: portar sabates i roba còmoda, no foradar-me les orelles si no és de manera voluntària i no haver-me d'eliminar el pèl del cos. Us semblarà una cosa poc important. Però l'origen de la meua barba és la mandra. Així que si imagine haver-me d'afaitar altres parts del cos, ho imagine com a mínim com una contrarietat. 

Passat el temps vaig esdevenir un home. No va ser un mèrit meu, sinó la suma del transcurs del temps. I no recorde quan vaig descobrir que era un home cis hetero. Em va agradar, perquè si bé no era just sí que era simètric. Quan l'home que sóc encara era xiquet, els homosexuals masculins eren maricons i la resta érem hòmens i punt. En canvi, els parells trans/cis i hetero/homo fan que el llenguatge siga una mica menys malparit, tot i que la realitat continue sent la mateixa.

Així que això, que he acabat sent, un home cis hetero gairebé perfecte. Ja sé que està més o menys de moda dir que tots som bisexuals o que els hòmens tenim tots el nostre costat femení. Però en el meu cas, –Per a què us he d'enganyar?– la programació patriarcal va funcionar perfectament. Mai no m'he sentit atret per cap home i crec que el meu percentatge femení és més hipotètic que no real.

Com a home cis hetero, però, tinc una pega. Una cosa de no res. I és que no suporte els hòmens cis hetero. És a dir, em semblen la cosa més avorrida del món. Intente ser-hi simpàtic, els parle de futbol o de ties... però ho faig per ser agradable i mentre pense en altres coses. Perquè la meua capacitat de comunicació amb els altres homes cis hetero és pràcticament nul·la. I si em permeteu resumir així pel broc gros, socialment em considere dona –si m'ho permeteu i si això és possible. 

Des que tinc ús de raó he viscut envoltat de dones. Vaig estudiar una carrera on la major part eren dones, una altra que també i treballe en una feina on els hòmens, cis hetero i no, som una minoria molt minoritària. I des que tinc ús de raó, totes les meues amistats han estat dones. 

No, no us estic vacil·lant, ni conec l'ànima femenina ni res semblant. Sóc un tio. Seria incapaç d'escriure un text fent-me passar per dona sense que es notara que l'ha escrit un senyor amb barba a la segona síl·laba. I quan estic en una terrassa amb tres dones més, la reunió no és una reunió de dones, sinó de tres dones amb un home i sóc conscient que la diferència és notable. El que intente dir, més aviat, és que socialment em trobe més identificat amb els papers femenins –fins i tot moltes vegades en els de ficció– que no amb els masculins. Em trobe més mare que no pare. I crec que quan el meu expsicòleg em deia que tenia perfil cuidador era per allà que anaven les coses, que si haguera estat una dona des del punt de vista individual, no m'ho hauria dit. 

Supose que és per això que m'avorreixen tant els hòmens cis hetero, perquè malgrat l'etiqueta només tenim en comú els privilegis. Així que accepte de bon grat allò d'home i allò de cis i allò d'hetero. Però quan tinc temps d'imaginar, imagine que arribarà un dia que ningú esperara que em comporte d'una manera determinada, perquè tinc testicles i m'agrada mantenir relacions sexuals amb dones. Que seré Ferran com ara, sense que em calguen els cognoms. És un pensament agradable. Però de seguida em distrac amb coses que no sé si són d'home o de dona.

Morrinya

Morrinya és una paraula gallega que designa un tipus de tristesa, l'enyorança del país d'origen, més o menys. Crec que no l'he feta servir mai. I no tant perquè no sóc gallec, sinó perquè fa referència a un sentiment que he tingut poc o molt poc al llarg de la meua vida. Vaig nàixer en una de les ciutats més lletges d'aquesta banda del planeta. I si mai la trobe a faltar és més com a escenari d'una infantesa que, precisament per l'escenari, em costa de mitificar. Vaig ser un xiquet feliç enmig d'una ciutat que crec que a llavors em semblava cutre.

En aquests no tan darrers mesos, però, he trobat a faltar la morrinya. He trobat a faltar la sensació d'un paradís perdut en què podria pensar que no existeixen els conflictes ni la tristesa. Perquè els paradisos perduts tenen la virtut de fer-nos creure en la possibilitat d'un paradís.

En tot aquests mesos, en tot cas, he trobat a faltar la possibilitat de tindre un mapa de la meua ciutat i resseguir-ne els carrers. I imaginar-ne la textura o les olors. Alguna vegada fins i tot, ho he intentat. Baixava per l'Avinguda Salamanca, arribava a la Plaça de l'Estrella i... I llavors els noms dels carrers començaven a desaparéixer, com si el No-res de la Història Interminable estiguera foradant la imatge de la meua ciutat que tinc al cap. O una cosa així.

Ben mirat, jo també he estat feliç. Més o menys com tothom. Però com explicava en un escrit de fa anys -quan les coses ja començaven a vindre mal dades, però jo feia com si no- la meua felicitat es troba escampada pel diferents indrets del planeta: una casa rural de La Garrotxa, un parc de Tarragona o la primera vegada que vaig estar a París.

Així que, per mirar de ser feliç de nou, si encara és possible, no em queda on anar o tornar, si més no físicament. Per això, de vegades, torne als llibres amb què vaig ser feliç o escolte discos que feia anys que no. I per això també, ara sóc una mica, com deia Cortázar, un adolescent a destemps. I així, crec, m'assemble al meu millor jo de tots els que he tingut. El que escrivia molt millor que no jo ara. El que llegia com si es tractara d'una pulsió. O el que s'estimava els discos de Coltrane com altres estimen la Biblia.

Algunes miquetes d'aquell jo es troben ací, a Manonash. Hi he tornat doncs per seguir-ne la pista.