Sembla mentida, però maig també pot ser un mes esquerp i dur. En la naturalesa la vida segueix el seu cercle vital, un ritme que és una repetició canviant, un equilibri sempre precari. Però ací, entre nosaltres, al carrer on els arbres estan perfectament alineats, al turó enterrat sota l'asfalt d'una pujada, les coses són diferents. La vida pot morir o renàixer a cada moment. En maig, al desembre o, si som optimistes, el dia menys pensat.
Ara escolte molt una cançó una mica hortera d'un cantant de moda durant un altre final de vida, vint anys enrere.
Ahora que sólo el ahora es lo único que tengo.
I amb la música de fons, endrece les coses. Els llibres, les fotos de la nova persona que només té aquest de maig, plujós de vegades i sempre amb la flaire persistent de la desorientació de què parlava en un altre escrit.
Què donaria? Què donaries per la sospita, ni que fos la sospita que tenim alguna cosa que va més enllà d'aquest maig o del juny que ens espera pedregós i estèril? Per saber que el nostre jo no s'acaba dins dels límits estrets de la nostra pell.
M'agradaria poder assegurar, com diu de manera una mica demagògica la cançó, que no li tinc fe a res. Però no és veritat. Crec que no ens justifiquem en nosaltres mateixos, en tu, en mi, sinó en el frec que fem amb els altres. I que hi ha una altra vida, no després de la mort, sinó més enllà d'aquesta estretor de pensar-nos com la part principal de cada oració.
