Has vist Un lugar en el mundo? És una de les meues pel·lis preferides, El Sacristán hi fa de demagog socialdemòcrata, d'aquests que et lien per fer la revolució i quan està a mig fer la canvien per un treball molon al ministeri de cultura. I Federico Luppi, un dels millors actors del món, de guerriller de les aules. La cosa passa en un poble perdut i pollós de l'Argentina rural. Una mena de Pallars Jussà, però amb misèria. I el moment xulo, el que fa que cite la pel·li en aquest post, passa quan el Federico Luppi confessa al Sacristan que, malgrat que l'estiguen putejant els amos del poble (que com la tele sembla que no hi arriba no tenen una altra manera de mantindre la gent analfabeta que impedint que vaja a escola) no se'n pot anar perquè ha trobat el seu lloc al món.
Guau. Ja sé que és una pel·li i tot això. Però quan ho vaig veure, quan ho vaig escoltar, vaig morir d'enveja. Trobar el teu lloc al món deu ser més clímax místic que el que van sentir Sant Joan de la Creu i Santa Teresa de Jesús plegats. Deu ser que tot encaixa i ho fa en un decorat en concret.
Jo, ai las, no l'he trobat, el meu lloc al món. T'ho confesse ja i així acabem. Visc en una ciutat que m'agrada. Que m'agrada molt més que la ciutat on vaig nàixer. I que em fa la vida agradable. Però no és un lloc del que no em puga moure com el Luppi del poblet aquell. No hi tinc aquella cosa que.
L'altre dia, però, quan vam arribar ací a Bolonya i vaig veure la Plaça Major i la Salaborsa, una mena de centre cívic que et deixa amb la boca oberta durant una bona estona, vaig pensar que potser l'havia trobat i que era Bolonya. I ahir, quan vaig visitar el Call de Ferrara, vaig pensar que potser era aquell barri. De veritat, els italians compensen fer la pitjor música del món, construint unes ciutats, uns edificis que no semblen de veritat. Cap dels dos llocs, però, no crec que siguen el meu lloc al món. No te'n puc dir les raons no siga que em llegesquen els nadius i se m'emprenyen.
I ara ve el dubte i m'assalta. Potser és que el meu lloc al món no està concentrat en un lloc en concret. I està escampat pel món. I és una barreja de la Plaça del Rei de Barcelona, la Major d'ací, el Call de Girona, el d'ací i alguns carrers d'Agres. Una barreja d'això i de coses que encara no conec. Ho entenc. Sóc tan desendreçat que és lògic que tinga el lloc del món repartit per mig ídem. Això em fa pensar en la meua habitació de fadrí. O siga que tot encaixa.
De tota manera, per una vegada en la vida, no crec que jo siga una excepció. I ara et faig una pregunta. Com explicar si no perquè la gent viatja tant? Amb els diners que costa... Segurament, perquè els passa com a mi, que tenen el seu lloc en el món per allà escampat, posat de qualsevol manera.
La vida té aquestes coses.
