dimarts, 27 d’octubre del 2015

Un lloc pel món

Has vist Un lugar en el mundo? És una de les meues pel·lis preferides, El Sacristán hi fa de demagog socialdemòcrata, d'aquests que et lien per fer la revolució i quan està a mig fer la canvien per un treball molon al ministeri de cultura. I Federico Luppi, un dels millors actors del món, de guerriller de les aules. La cosa passa en un poble perdut i pollós de l'Argentina rural. Una mena de Pallars Jussà, però amb misèria. I el moment xulo, el que fa que cite la pel·li en aquest post, passa quan el Federico Luppi confessa al Sacristan que, malgrat que l'estiguen putejant els amos del poble (que com la tele sembla que no hi arriba no tenen una altra manera de mantindre la gent analfabeta que impedint que vaja a escola)  no se'n pot anar perquè ha trobat el seu lloc al món.

Guau. Ja sé que és una pel·li i tot això. Però quan ho vaig veure, quan ho vaig escoltar, vaig morir d'enveja. Trobar el teu lloc al món deu ser més clímax místic que el que van sentir Sant Joan de la Creu i Santa Teresa de Jesús plegats. Deu ser que tot encaixa i ho fa en un decorat en concret.

Jo, ai las, no l'he trobat, el meu lloc al món. T'ho confesse ja i així acabem. Visc en una ciutat que m'agrada. Que m'agrada molt més que la ciutat on vaig nàixer. I que em fa la vida agradable. Però no és un lloc del que no em puga moure com el Luppi del poblet aquell. No hi tinc aquella cosa que.

L'altre dia, però, quan vam arribar ací a Bolonya i vaig veure la Plaça Major i la Salaborsa, una mena de centre cívic que et deixa amb la boca oberta durant una bona estona, vaig pensar que potser l'havia trobat i que era Bolonya. I ahir, quan vaig visitar el Call de Ferrara, vaig pensar que potser era aquell barri. De veritat, els italians compensen fer la pitjor música del món, construint unes ciutats, uns edificis que no semblen de veritat. Cap dels dos llocs, però, no crec que siguen el meu lloc al món. No te'n puc dir les raons no siga que em llegesquen els nadius i se m'emprenyen. 

I ara ve el dubte i m'assalta. Potser és que el meu lloc al món no està concentrat en un lloc en concret. I està escampat pel món. I és una barreja de la Plaça del Rei de Barcelona, la Major d'ací, el Call de Girona, el d'ací i alguns carrers d'Agres. Una barreja d'això i de coses que encara no conec. Ho entenc. Sóc tan desendreçat que és lògic que tinga el lloc del món repartit per mig ídem. Això em fa pensar en la meua habitació de fadrí. O siga que tot encaixa.

De tota manera, per una vegada en la vida, no crec que jo siga una excepció. I ara et faig una pregunta. Com explicar si no perquè la gent viatja tant? Amb els diners que costa... Segurament, perquè els passa com a mi, que tenen el seu lloc en el món per allà escampat, posat de qualsevol manera.

La vida té aquestes coses. 

dimarts, 20 d’octubre del 2015

Preparatius

1, 2, 3. Un quadern de Miquel Rius. Dos pantalons. Tres polars. Faig la llista de les coses per portar. I en són ben poquetes, relativament parlant. A casa, deixe el mateix, però multiplicat per 10 o per 100. Mai no he tingut la pretensió de ser nòmada. Però quan viatge se'm passa del tot. 

Sóc algú arrelat a terra. Visc en un carrer, el carrer comercial més llarg de no sé on. I faig una vida concreta que no sabria com deixar.

Viatgem per començar de nou. Així que el viatge de veritat és a la tornada.

3, 2, 1. Ens veiem aviat.
  

diumenge, 18 d’octubre del 2015

Instagràmer

A mi això de l'instagram sempre m'ha recordat el món de les drogues. Però el cas és que sóc instagràmer. No molt, no us penseu. No he conegut cap instagràmer que no coneguera d'abans. I no sé què collons vol dir igers, un prefixe que els instagràmers més instragràmers fan servir en cada foto. Però sóc instagràmer, perquè a la vellea he descobert que m'agrada fer fotos. Sobretot en blanc i negre. I m'agrada que la gent les veja i em diga que els agraden. La gent ja no diu que una cosa no els agrada. Així que el silenci s'ha convertit en una barreja d'indiferència i desgrat.

Fer fotos, en tot cas, és una afició que és compatible amb tindre poc de temps. Portes sempre la càmera amb tu i anant cap al mercat o tornant de la feina, de sobte, trobes amb una foto xula. I ja està. És una diversió més, però una diversió que m'agrada, com el que va a pescar o juga als escacs un cop a la setmana. Sense deixar-hi la vida. 


L'altre dia vaig publicar aquesta foto que il·lustra el post. Si teniu al voltant dels quaranta anys l'entendreu. El Gómez de la Serna era un dels escriptors que més sovintejava als nostres llibres de text de l'egb. I escrivia coses com això: 
Merovingio: el que se retrasa en cortarse el pelo.
que si mai algú decideix fer la història del món del tuit, ho podria fer-ne servir com a precedent. Els meus amics i coneguts em van dir que els agradava la foto. Però també gent que no coneixia. Gent al voltant del món de l'edició, que al seu perfil posen la pàgina web o el que siga, com a manera de captar l'atenció, la feina i els diners.

Ahir o despús-ahir en vaig posar una altra de foto que tenia com a títol Circ. I de sobte els contorsionistes i les actrius de circ, els promotors, van sentir un entusiasme moderat per les meues fotografies.

La publicitat, ja ho sé, ha esdevingut un fet normal en les nostres vides. Et truquen per telèfon. I no els importa si ets a la dutxa o just en aquell moment començava el clau de la teua vida. T'interrompen les pel·lis que mires a la tele, si en tens. Fins i tot si són del Rohmer. O fan veure que els agraden les teues fotos. És el mateix. Aviat, m'han dit, les parades de metro portaran els noms d'empreses. I el teu amant no viurà a la Sagrera, sinó a Assegurances Mapfre. I el teu fill compartirà pis amb uns amics allà on abans hi havia la Teixonera, que ara es diu Petzl. 

La gent, crec,  la podem dividir de moltes maneres. Una en podria ser els que volen fer negoci i diners. I els que simplement volem viure. Per això, per acabar aquest escrit, de part dels segons, demanaria als primers que facen diners, però sense molestar. O molestant una mica menys. Mal mirat, emprenyen més que tots els ocupes, borratxos o immigrats junts. De fet, els canviava per un ocupa borratxo i d'origen estranger. Nosaltres també volem viure tranquils.

dilluns, 12 d’octubre del 2015

Itàlia

El darrer viatge turístic que vam fer abans de l'Emma (a.E.) va ser a Le Cinque Terre, cinc poblets italians mariners que hi ha sota Gènova. Va ser un viatge bonic. Pels paisatges, per les caminades. Anàvem d'un poble a un altre cada dia. I tornàvem a boqueta nit a Riomaggiore, on hi havia la casa en què estàvem. Núria tirava cap a casa. Jo em comprava una focaccia per sopar. I hi anava una mica després. Ja us dic que va ser un viatge bonic. I va aprofitar pel que, de vegades, aprofiten els viatges, per reencetar la vida amb uns nous ulls.

Després va passar el temps. I va arribar l'Emma. I vaig començar un altre viatge que també ha estat bonic, però que ha estat un viatge en poc espai, com si anares a Roma i només visitares la Ciutat del Vaticà. Gràcies a l'Emma ara som del barri on vivíem.

La gent ja ens ho deia. Que tindre un fill et canvia la vida. I la vida ens ha canviat molt. Treballe en una empresa pitjor que la que treballava i, per tant, treballe en pitjors condicions. Com que he signat contracte nou i s'hi aplica la reforma laboral del Rajoy, doncs l'empresa em pot fer treballar el dia que els rota. I cada cop veig menys la Núria.

Hi ha altres coses que han canviat. M'he acostumat a viure amb gent bonica. La paternitat et canvia, perquè quan vas amb una nena la gent et tracta diferent, millor. I perquè la gent que hem conegut gràcies al naixement és gent amb qui m'uneixen bons sentiments. M'he acostumat tant a viure amb gent bonica, que cada cop suporte menys la gent antipàtica, esquerpa o de convivència difícil. Em molesten fins i tot als ulls.

De tant en tant, li dic a la Núria que hauríem de portar una vida més hippie. Estaria bé deixar-ho tot i marxar al Sud de França i muntar un xiringuito de paelles. Només una mínima part de la proposta és de veritat. Perquè estaria bé això del xiringuito. Estaríem més temps junts. I no hauria de suportar la gent lletja de la feina. Però, en general, la vida que portem és prou hippie. No perquè no tinguem tele ni cortines. O perquè dormim a terra. O perquè la nena no vaja a l'escola bressol. No és per això. És perquè donem la importància correcta a les coses. I està mal de dir. Sona immodest. Però no es pot explicar d'una altra manera sense mentir.

La setmana vinent anirem a Itàlia de nou. Bolonya, Ferrara, Mòdena. No hi anirem amb furgoneta, sinó en avió. Que no és lo mismo, pero es igual.