És la realitat, idiota

Demà és el meu aniversari. Quaranta-dos tacos. I una vida bonica. Més d'una. Per això, escrivia l'altre dia, fa un parell d'entrades, crec, que no sabia ben bé quina de les dues triar. Perquè les dues em fan el pes. Perquè no hi hauria cap fugida si em decidira per una de les dues.

La llibertat és això. Poder triar, haver de triar. Poder decidir per tu mateix si fas això o allò. Si parles en aquest idioma o en un altre. Si estimes les dones o els homes.

Hui he tingut una reunió important en l'organització que milite. I, pel que sembla, la meua militància es farà poc menys que impossible. Per motius burocràtics o pràctics. No us imagineu cap caça de bruixes. La meua manera de pensar no acaba d'encaixar amb la de les companyes amb qui militava. Però això no ha suposat mai cap problema. Més aviat al contrari, crec. Si mai recorde aquests temps d'ara ho faré amb el vers de l'Ovidi (no el de Sulmona, el d'Alcoi).

Vaig viure amb gent preciosa.

La llibertat i la realitat tenen una relació dialèctica. Però d'una dialèctica gens hegeliana. Perquè no hi ha síntesi que valga.    

Partisà

Escric ara, puc escriure ara perquè he canviat els horaris de treball. Ara treballe de vesprada. I això em deixa el matí lliure. Ja ho havia fet treballar de vesprades. I és un horari que, no sé, et fa anar una mica al revés del món. I te n'aparta, és clar. Quan això passava i jo tenia una de les meues èpoques misantròpiques, encara m'aïllava més. No importava gaire, la veritat.

Ara, però, és diferent. Li ho explicava a les companyes de feina l'altre dia. Que això, la feina, era una taca en la meua vida. Que en general és hippie i maca, visc amb gent preciosa, que haguera dit l'Ovidi. Però que arriba un moment que he d'anar a treballar i tot es trenca. I és torna lleig i il·lògic. No lleig del tot. Però sí desaparellat amb la resta del dia. I que el canvi d'horaris, sembla, ho apanyarà una mica. I ni que fóra per això, ja és un fet positiu.

No era dels meus horaris que volia parlar. Sinó d'aquest bloc. Perquè per tot això que ara acabe d'explicar i per circumstàncies familiars, l'altre dia vaig trobar temps, després de tant de, per a fer un post. No vaig trigar gaire, no et penses. Allò que volia dir feia molt que ho volia dir. I això facilita la redacció. Després el vaig publicar. El vaig llegir de nou per trobar-hi faltes. I vaig llegir l'apunt immediatament anterior. Vaig comprovar, com tu pots comprovar si et ve de gust, que repetia citació, la de Gramsci i els partisans.

En un primer moment, em va saber greu. Amb la de citacions maques i lluïdes que tinc a dins del cap. Mira que m'haguera pogut esforçar una mica més. Tinc ganes de posar alguna cosa de l'Emma Goldman. O de Calvino, per raons òbvies.

Després del primer moment, però, vaig pensar que, ben mirat, la cosa ja estava bé així. Que amb tants mesos de diferència, em vinguera al cap la mateixa frase volia dir alguna cosa. I com que aquest bloc només me'l mire jo... em podia aprofitar per una mica d'anàlisi personal. 

M'agrada aquesta frase perquè, no ens enganyem, em defineix força. I és de Gramsci, però també és meua. I la faig servir de la mateixa manera que a la cuina faig servir el timó o la pebrella. O de la mateixa manera que porte gairebé sempre samarretes negres o camises hippies. Res de tot el que dit l'he inventat jo. Però no per això forma menys part de mi, d'un jo que, ben mirat, no és sinó una barreja de coses que ja existien abans que jo nasquera i que continuaran després de... 

Ara tocaria citar Spinoza.

Vaig i vinc

La imatge que es fa servir per a explicar això que miraré d'explicar ara acostuma a ser la del pèndol. Que, tic tac, va d'una banda a l'altra. I així va avançant com la vida i tot plegat. A mi, però, m'agrada més la des les onades del mar. Que es repeteixen des d'abans que el temps fos temps. Des d'abans que algú inventara els rellotges i els pèndols per comptar-lo. Per això i perquè les onades del mar també són un respir.

L'anar i tornar de les onades i el tic-tac del pèndol en el meu cas han estat dues maneres de viure que de manera una mica destralera podem definir com la política i la poesia. De les dues la que pitjor es defineix així és la de la poesia. Perquè no és ben això i perquè sé que si algú ho llegeix ho interpretarà al contrari. Quan dic poesia vull dir una manera de viure les coses atenta al plaer i a la curiositat. Una manera de badar i descobrir que rere la realitat grisa hi ha llumenetes petites. Si has llegit Marcovaldo o Palomar ho entendràs. I si has vist Doctor en Alaska, pensa en un Chris enjogassat i flâneur. Potser així ho tindràs.

La política és més fàcil de definir. Com deia Gramsci, sóc un partisà i odie qui no hi pren part. En la injustícia. En el futur, que ara té cara i ulls. Contra els enganys. Contra la brutícia mental. Contra les comoditats que hem heretat de les covardies.

Doncs bé. Si haguera de definir la meua vida i a algú li interessara, diria que és un ball entre aquestes dues posicions. Ara estic ací i ara estic allà. Amb posicions barrejades mentre faig el viatge d'un cantó a l'altre. Però en essència això.

I durant molt de temps he anat cap a la política, amb rapidesa. Com una onada enfurismada. M'he fet militant. I encara ho sóc. Però quan he vist que allò que per a mi havia estat tant important, allò que podria haver estat una paraula sagrada, ha esdevingut un engany, una comoditat de les que parlava abans, me n'he fastiguejat. Me n'he allunyat. I encara sóc militant, perquè hi ha les companyes i la idea de no voler fer part de la ignomínia. La necessitat de mirar-me els matins a l'espill i no sentir fàstic. La voluntat d'un mínim de dignitat personal.

Però, la curiositat està allà, amagada sota forma de racons, de fotos, de matins asolellats, de llibres d'Spinoza o Montaigne. De carícies. De discos de jazz. De cançons en valencià. I no sé, seguint Spinoza, si jo governe les onades. O elles em governen a mi.

Mire cap al carrer. La pluja de Cartago, la nit de Baudelaire, el sol d'un matí oriental de fa 150 anys hi són davant meu.

Classificacions

He començat a llegir Les mots et les choses de Foucault. Comença amb un text de Borges. Fent-hi referència. Aquest: 

En sus remotas páginas está escrito que los animales se dividen en (a) pertenecientes al Emperador, (b) embalsamados, (c) amaestrados, (d) lechones, (e) sirenas, (f) fabulosos, (g) perros sueltos, (h) incluidos en esta clasificación, (i) que se agitan como locos, (j) innumerables, (k) dibujados con un pincel finísimo de pelo de camello, (1) etcétera, (m) que acaban de romper el jarrón, (n) que de lejos parecen moscas. 

Foucault troba el text trasbalsador. Potser no tant, però jo també. Classificar és donar forma al món. No reflecteix el món. Però nosaltres tenim la inèrcia mental de pensar que el món és les nostres classificacions. Que realment existeixen els mamífers, les coníferes o els cumulonimbus. Per això, supose, un món on hi haguera un grup d'animals que se agitaran como locos, seria un món d'això mateix, de bojos. D'ací, supose també, el trasbals. 

De classificacions, però, fins i tot en plan científic, n'hi ha de moltes menes. Funcionals, com allò dels mamífers. O històriques, com la de les llengües. Aquesta sempre m'ha fet gràcia. Perquè ens allunya l'anglés, tot i que ells i nosaltres fem el plural posant una essa al singular. I ens acosta a l'italià, que ja sabeu que fan els plurals en i, en e i fins i tot en a. Cosa de bojos. Però la història és la Història. I més ho va ser al segle XIX, que és quan van començar aquestes coses. 

Jo sóc de classificacions binàries. Sí i no. Blanc i negre. I així a l'infinit. Potser té a veure amb la meua naturalesa partisana. 

Vivo, sono partigiano. Perciò odio chi non parteggia, odio gli indifferenti. 

Deia Gramsci. I jo hi estic d'acord. Però la cosa de les classificacions binàries, em sembla, no va per aqui. Perquè multiplicades a l'infinit divideixen la Humanitat en trossos tan petits que seria impossible de fer-ne una guerrilla. Persones que diuen adéu o diuen hola quan te les trobes pel carrer. Urbanites i rurals. O blocaires que anuncien propòsits que no acompleixen i els que sí. El meu, escriure de tant en tant les classificacions que també podria tenir el món. Ja veurem.

Re-read

Crec que hi ha dos tipus de comprador del que sempre s'han dit llibreries de vell. Els col·leccionistes. Que busquen llibres rars, edicions primeres i coses així. I els lectors que busquen llibres barats. Jo podria haver estat dels primers. En vaig tindre les meues temptacions. Però sóc dels segons. I les llibreries Re-read també. Si hi compres un llibre, et costa 3 €. Però si en compres 5, 2€, cadascun. Acostume a comprar-ne cinc, o més.

No recorde ara quina va ser la primera. Perquè s'han multiplicat. Fins i tot, n'hi ha més enllà de Barcelona. Jo, en tot cas, n'he visitat tres. La del carrer Rosselló, la del Passeig de Sant Joan i la de l'Hospitalet. Totes s'assemblen. Més ben dit, són iguals. I es diferencien de les llibreries de vell de tota la vida de manera radical. Són amples, són netes, de tons clars... De fet, són com una mena de no-place esdevingut llibreria. Això té els seus avantatges i els seus inconvenients. Sempre m'havia emprenyat una mica l'encant que se suposava que tenien algunes llibreries de vell quan, en molts casos, simplement eren brutes i lúgubres. Però ara que veig les Re-Read tan netetes... m'agraden però hi trobe alguna cosa a faltar. L'ésser humà té aquestes coses.

Les llibreries, en tot cas, són per comprar llibres. I n'he comprat uns quants a les Re-read. De Lenin, de Marx, novel·les i llibres de sociologia. L'altre dia, divendres, vaig anar a la llibreria de l'Hospitalet, que està una mica en territori comanxe, però que és la que em queda més prop de casa. Entre altres coses més decents, vaig comprar-hi el megallibre megafamós del senyor Hayek. Pel tipus de genteta a qui acostuma a agradar, imagine que deu ser una porqueria. Però bé, per dos euros... m'hi puc arriscar. Crec que això defineix el que per a mi són aquesta mena de llibreries.

25 d'abril

Hui és 25 d'abril. El dia nacional del País Valencià. Només en P. de la feina me n'ha dit alguna cosa. Però anava perdut. No sabia ben bé què era.

A casa, no he tingut temps de fer un dinar especial. Ni de comprar vinet valencià. L'única celebració ha estat dinar amb un cervesa estelada i acabar amb un gotet d'herbero.

Tinc la sensació, però, d'haver fet una celebració en l'exili.

Estellés

No sé escriure poemes. Ho vaig intentar pels voltants de l'adolescència. Per amunt i per avall. Perquè per a mi el cim de la literatura havia estat la poesia. I els altres gèneres, premis de consolació.

Ara crec que ja no pense igual. Però encara m'agradaria saber escriure poemes. No per publicar-los ni res. Segurament els aniria ajuntant en un quadern bonic i els corregiria de tant en tant. Una coma. Un punt. Una paraula que és més senzilla, més planera i que diu més. I els faria llegir a la meua dona. Tot i que no li barrufa gaire això de la poesia.

M'agradaria que foren poemes com els de l'Estellés. Que salvaren la memòria d'una classe i d'un poble que van ser els meus. Que explicaren realitats xicotetes. De cada dia. Menjars, claus carnals i les tendreses que costen de dir entre rutina i rutina. Bé, parlaria d'això i del meu país en què ja només hi crec de tant en tant. 

No ho faré mai. Com ja he dit, no sé escriure poemes. I crec que té a veure amb què no tinc allò que diuen sentit de la musicalitat, que no sé entonar quan cante i si balle no em deixe endur per la música amb massa facilitat. O gens, directament. I hi ha a més, el pes de les paraules. Si vull dir finestra, no ho puc canviar per donar-li musicalitat. Sóc una mica sectari pel que fa als conceptes, què li farem. I els conceptes són sumes de paraules. 

No escriuré poemes. Però m'agradaria que alguns dels escrits d'aquest bloc foren com poemes de l'Estellés. Parlar de com a la meua àvia la van donar per morta quan era xiqueta. I la va salvar el barber del poble. O de com m'agradava, de nen, jugar al futbol al carrer. El dia, a l'estiu, anava caient fins que no es veia la pilota. O em cridava ma mare des de la finestra, des de la finestra, que m'havia de banyar abans d'anar a sopar. I això que ara que sóc gran em fa somriure, aleshores m'emprenyava.

Vita nova

Avantguarda

Si agafeu la línia vermella cap a les tres i escaig, sabreu de què us parle. Des de fa unes setmanes, potser una mica més, hi ha novetat musical. I d'una certa qualitat. Es tracta d'un duet format per un argentí rapat i tatuat a tot arreu i d'un altre xic que no parla, però amb aspecte gitanot. L'argentí toca la guitarra. El d'aspecte gitanot toca una mena d'instrument de percussió que no sé com es diu, però que sembla un calaix i que es fa servir força en la música espanyola. Tots dos, davant de la passivitat del públic involuntari, canten una cançó amb una lletra que si fa no fa diu:

Tu eres carne 

y comes planta

Yo soy planta

y como carne.

I després diu que menja carn de hippie podrida. O una cosa semblant. Tot amb un ritme repetitiu, com d'arapahoes fumats.

La primera vegada que els vaig veure i escoltar em van semblar... tendres, ingenus. Com acabats de desembarcar de la dècada dels 70. Parlaven de hippies i miraven d'impressionar una audiència que se'ls mirava amb una dosi menor de sorpresa, d'indignació amb què s'acostuma a mirar els acordeonistes amateurs o els flautistes sudamericans que versionen Nino Bravo. En l'època que estem anar pel metro fent de Pau Riba, requereix unes dosis d'ingenuïtat ben grans. Per això em van caure simpàtics. 

Després d'aquella primera vegada, els he vist un parell de cops més. Sembla que només tenen la cançó de la planta i la carn de hippie. O siga, que ara més que mirar-me'ls a ells, em mire el públic del vagó a veure si algú diu alguna cosa o expressa algun tipus d'emoció. Però res. Apatia total. Quan comencen a tocar, els viatgers alcen el cap se'ls miren i res. M'imagine que pensen ja estan ací els de la planta i els hippies. Però potser només són imaginacions meues.

Hui, però, quan ja marxaven he vist que un parell d'homes d'uns sisanta anys en parlaven i sí, n'estaven discretament escandalitzats. Un era un àrab. I un altre parlava en espanyol, però semblava d'ací. I explicava que aquella gent no creava res, que només cridava i que no tenien melodia i coses així. Que els Beatles sí que eren bons. I ha fet un gest en l'aire fent veure que tocava la guitarra. 

M'ha fet gràcia. No sols perquè, també amb aquell parell d'amants dels clàssics, semblàvem tornar als anys 70. Sinó perquè el senyor a qui li agradaven els Beatles criticava els de la carn i la planta amb la mateixa artilleria que havia aprofitat anys enrere contra els xicots de Liverpool.

Tot plegat m'ha alegrat el dia. I m'ha fet pensat que, contra tot pronòstic, l'avantguarda no ha mort, encara és possible, només que, com sempre, adreçada a un públic reduït, selecte. En mig de la indiferència de les masses. 

Llibreries

No arribe a ser-ne un fetitxista, crec. Però m'agraden els llibres. No sols pel contingut, sinó també l'objecte. I ara que s'ha posat de moda el llibre electrònic, sé que el llibre tal com el coneixem acabarà desapareixent. No perquè l'objecte en si, la forma, haja deixat de ser útil als lectors, sinó perquè el llibre electrònic és més útil a això que ara diuen els mercats. I entre els lectors i els mercats, acabaran guanyant els mercats, com a tot arreu.

Com que m'agraden els llibres, m'agraden les llibreries. Sembla obvi, però no ho és. Abans, quan m'interessaven aquestes coses, algú m'havia explicat que, a Alacant, la llibreria on més llibres es venien era la del Corte Inglés. I allò no era una llibreria, els dependents no sabien no sols què hi venien, sinó ni tan sols què hi tenien i els llibres estaven posats per editorials... Crec que una llibreria és o hauria de ser una altra cosa. No sols un lloc on hi ha llibres, sinó també on els llibres es venen d'una manera en concret. O una línia editorial. Per això m'agraden les llibreries temàtiques. Per idiomes. Per temes. O per tipus de llibres a vendre-hi.

Quan arribes a una edat, la teua història és explicable de moltes maneres. A través de les dones amb què has estat. De les ciutats que has viscut. O dels llibres que has llegit. La meua, com la de molts, es podria escriure a través de les llibreries en què he anat comprant els llibres que tinc o que he tingut. I és curiós. Perquè si faig recompte de les que per a mi han estat importants, la primera va ser una hui desapareguda, Manantial, on hi havia els llibres que ens manaven a escola per a iniciació a la lectura i que la despatxaven monges. Però la segona és una llibreria que mai no va existir, la del senyor Karl Konrad Koreander on una vesprada plujosa, Bastian Baltasar Bux va furtar la Història Interminable. Crec que al llarg del temps he buscat aquesta llibreria. De la mateixa manera que, cada cop que comence un llibre, tinc l'esperança de tornar a sentir aquella excitació i aquell plaer del llibre on apareix la llibreria inexistent.

I, de moment, això és tot. De tant en tant, explicaré, ja dins del terreny de la realitat, les meues visites, la meua relació amb les llibreries. D'ací, de Barcelona, o dels llocs on puga anar. Una cosa més a explicar que, ben pensat, tampoc no caldria. 

Kebab

Tot i que no em senten gaire bé, m'agraden els kebabs. I en menge de tant en tant. Sobretot quan no tinc ganes de cuinar i és dilluns o divendres.

Al tros de Barcelona que jo conec, les botigues on venen els Kebab, també anomenades kebabs, les acostumen a regentar homes de pell fosca i d'un origen geogràfic que no sé precisar, però que diria que va de Turquia a l'Índia, sense arribar-hi, crec. És lògic. Una qüestió de màrqueting. Els italians (o els argentins que ja sabem tots que són mig italians) fan més patxoca a l'hora de vendre pizzes o els àrabs a la de cuinar cus-cus. Per tant és lògic que, una mena de cosa que és originaria de l'Orient mitjà, la venguen ciutadans menys o menys originaris del perallà que he descrit abans.

L'altre dia, però, me'n vaig comprar un al kebab de Plaça de Sants. I vaig tenir com una crisi de fe. En primer lloc, perquè vaig veure que el senyor que els serveix la carn amb què fan els durums que tant m'agraden era cubà. Però bé, jo sempre he estat procubà... O siga que vaig fer com si res. Potser era un cubà d'origen turc. I al cap i a la fi, ell ni els cuina, ni els serveix.

Mentre em feia aquestes reflexions, però, vaig poder fer la meua comanda. El xicot que l'apuntava em va fer les preguntes adients i li va passar verbalment la comenda al que prepara els kebabs. Una frase no gaire llarga en el seu idioma per mi complemant fosc, però al mig del qual van brillar entenedores algunes paraules en espanyol: Solo carne, ternera... I em va sobtar, també, perquè jo li havia dit vedella.

Embaràs

Des que els nostres coneguts, benvolguts i estimats saben que esperem un fill que ha resultat que serà una filla, han començat a fer servir els seus mitjans de control social, els que tenen a l'abast. Primer ha estat amb l'embaràs. Si la meua dona ha de fer o no esport. què ha de menjar. Quant ha de descansar. O, en general, el tipus de vida que li escau a una dona embarassada que, ja no és ben bé una dona, sinó una altra cosa. Siga qui siga, siga on siga i tinga experiència com a embarassada o no, ningú s'està de fer-li una bona pila de recomanacions. Les que acabe d'esmentar o altres sota la forma de pregunta en negatiu.

—Ara ja no aniràs en bicicleta?

o

—No continuaràs anant d'acampada amb el fred que fa?

De vegades, tot seguit venen les indicacions de com ha de ser la vida d'una embarassada com cal. Fonamentalment la cosa consisteix a menjar molt i estar-se a casa com si fos un gerro de la dinastia Ming. Curiosament, però, entre tota la gent que li fa aquesta mena de recomanacions tan assenyades, a ningú se li ha passat pel cap de dir-li que deixe de treballar. I dic que és curiós, perquè, des de la meua experiència directa, el que més la cansa és haver d'anar a treballar cada dia. I els tres primers mesos, això sí que va ser una àrdua tasca.

Sembla ser, però, que anar amb bicicleta, acampar o fer esport els caps de setmana pot ser perjudicial per al pobre fetus (aka coartada). Anar cada dia a treballar durant més de huit hores és, en canvi, una pràctica molt sana.