Quan jo tenia 18 anys --i ja en fa una vida d'això--, vaig passar gairebé un mes ingressat en l'hospital d'Alacant per un problema amb el meu pulmó dret. Estar ingressat vol dir, en la sanitat pública, haver de compartir habitació amb desconeguts que, en el meu cas, en van ser quatre. D'alguns en recorde el nom, dels altres no. Eren molt més grans que jo. I això era una barrera.
A un d'ells, mos pares i jo li déiem el del forat. No era un malnom massa imaginatiu. A l'home aquell que devia anar cap a la sisantena, li havien fet un munt d'operacions per alguna malaltia que no sé si no recorde o no he sabut mai. I, pel que feia veure, passava més temps a l'hospital que a casa seua. Mirava de fer-ho evident amb el seu tracte amb el personal de l'hospital. Amb els metges i infermeres. Però més encara amb els zeladors o amb un xic que cobrava tots els dies el preu del lloguer de la televisió que hi havia a cada habitació. Els parlava pel nom o per malnoms afectius que els havia inventat.
Però si nosaltres tres li déiem el del forat era perquè una de les coses que més li agradava era mostrar a tothom, volguera o no, les conseqüències del seguit d'operacions en el seu cos: un forat més aviat fastigós a la part dreta de l'abdomen.
--Vols que t'ensenye el forat? Vols que t'ensenye el forat? deia a qualsevol que se li posara a l'abast.
I la gent, les visites dels altres malalts no feien els acudits lògics i s'hi acostaven amb una barreja d'angúnia i commiseració.
Com que en aquella època jo llegia molt Nietzsche en vaig fer un diagnòstic nietzschià. El cristianisme que del patiment n'havia fet un motiu d'orgull, l'odi al cos i aquesta mena d'històries.
Però ara han passat els anys. El pes de les coses que he viscut supera el de les llegides. I he pogut comprovar que quan es tracta de ser estimat pels altres cadascú fa el que pot. Es vanta dels seus diners, de la seua intel·ligència o de les proeses sexuals que convida a descobrir. I he comprovat també que la llàstima pot ser un motiu d'orgull com qualsevol altre. Algo és algo que dirien els veïns.
Al cap i a la fi, potser el del forat tenia raó. No en recorde el nom. Ni a que es dedicava. No vaig tindre cap conversa amb ell que anara més enllà de la part més administrativa de la vida. Hi ha algú al lavabo? i coses així. En canvi, si parle amb la meua família i esmente el senyor aquell del forat, ja sabem de què parlem. Com deia abans, algo és algo.
