Escriure, 2

M'hagués agradat ser moltes coses. Líder revolucionari d'una revolució sense líders. Músic. Poeta maleït amb un fetge a prova de bombes. Viatger viatjat. No haver passat més d'un any a la mateixa ciutat. I viure en una casa de comarques, amb un petit jardí, envoltat dels records de tots els indrets visitats. M'hagués agradat ser col·leccionista de llibres. Dels que tenen primeres edicions. I una casa plena de pols.

Com ja he dit, m'hagués agradat ser moltes coses. Intel·lectual. Savi. Filòsof. Músic de rock —que no és el mateix que músic. O hereuescampa d'una llarga nissaga.

De tot, però, el que més m'hagués agradat ser és escriptor. I no de novel·les o de contes. M'hagués agradat ser escriptor per escriure el tipus de textos que s'escriuen en un bloc. Textos que són com un diàleg amb desconeguts. On no s'explica la història del rei que va perdre el seu anell. Ni la del país de Maimés. Ni la d'un futur llunyà amb tot d'estris fascinadors i idiotes. Ni cap malefici.

M'hagués agradat ser escriptor per explicar les coses que em passen cada dia. Que no són una altra cosa, sinó les mateixes o semblants que les que et passen a tu. Aquella alegria pel pa nostre de cada dia quan no és un prec, ni una oració. Pels carrers molls. Per l'escalfor de dins de casa. Aquella alegria pels cabells d'ella al coixí de llit. O aquella necessitat de creure que, més enllà de la nostra felicitat petita, n'hi ha una altra de gran per a compartir amb tothom. La certesa que un dia no gaire llunyà el món s'assemblarà més a la nostra voluntat. Una certesa que sovint s'aprima fins a esdevenir esperança. Com s'aprima l'alegria. I, de vegades, sovint, de tant en tant, hi ha ombres. tristeses que endevinem en el futur. O records fugissers que fan mal. L'ombra d'uns pits que no tornaré a veure mai més. Els mots d'algun amic perdut. El català contundent de l'àvia.

M'hagués agradat ser escriptor i explicar totes aquestes coses. Que potser no són les teues coses. Ni les teues alegries, ni les teues tristors. Però que s'hi assemblen molt. Tant, que al metro, enmig d'una gentada o en un vagó buit, deixaries de llegir i amb el llibre encara obert i els records faries enrere fins a la infantesa o amb el cap faries endavant cap al futur. I ens entendríem, malgrat no haver parlat mai.  

Escriure

M’escrivia a sobre. No sé si s’entén. Escrivia a les llibretes. Pàgines i pàgines. I fotos i fotos. de coses que em passen. De coses que ens passen. I escrivia als llibres. Als marges sempre curts que hi deixen els editors. Això em recorda allò. I ben pensat, però oblides que.

Hi ha gent que naix per a  viure i punt. Viure i punt ja està bé, no us penseu. Però n’hi ha una altra, que naix per a viure i per escriure. Encara que el que escrivim es quede en l’àmbit reduït de les nostres amistats o ni això. Cal aclarir que jo sóc d’aquests darrers?

Així que hui, que ha estat un dia de novembre d’estiu, he vist que aquesta síndrome grafològica d’abstinència era un turment innecessari. I mentre sopava he decidit que escriuria aquestes línies que encara no eren aquestes línies, sinó unes línies. Que encetaria una nova aventura. Escriure també és una aventura. Potser la més gran. Per allò que deia de viure i escriure al mateix temps… O per allò que em sembla que deia Fuster que morir-se deu ser deixar d’escriure.

De moment, estic, estem vius.