La professora de cinqué de francés a l'Escola Oficial d'Idiomes era, en l'època que jo hi estudiava, una persona desagradable, sense matisos. Com en moltes persones que he anat coneixent al llarg de la meua vida, era desagradable per amagar la seua incompetència. Perquè no sabria dir si el seu francés —québecois, ai las— era bo o no, però com a professora era d'una inutilitat absoluta. Ho compensava fent veure que era exigent —amb els altres—, com si l'exigència, quan ensenyes fós una finalitat en si i no un mitjà per fer aprendre els altres.
Quan la vam conéixer, mitja classe va desertar de francés. Era l'últim curs. Però es van espantar i van marxar.
Entre els fugitius hi havia la T, la meua xicota d'eixa època. Volia que jo també ho deixara córrer. I crec que aquella va ser la nostra primera divergència. Després en vindrien més, és clar. La cosa va acabar en un trencament en primera instància i en una rancor histriònica, que un altre dia us explicaré. Jo vaig decidir continuar. I, amb la meua xicota, estava d'acord que aquella dona era horrible i tot això. Però li vaig explicar que no volia que ningú decidira per mi si continuava francés o no. I no em referia a ella, és clar, sinó a una professora de qui hui ni tan sols en recorde el nom. I aquell any vaig aconseguir el títol de francés.
Sé que em faig quedar bé en aquesta història. Però és el millor exemple que crec que puc explicar que la llibertat no és només decidir, sinó sovint decidir contra. Contra les persones o contra les circumstàncies. Lluitar pel que volem, quan alguna cosa o algú ens ho impedeix.
Me n'he recordat, perquè ara ma filla passa per un moment semblant. És molt probables que la professora de francés, que no és una professora, és clar, acabe guanyant i ella deixe de jugar a futbol. I em sabrà greu. Perquè com que no tinc diners, m'agradaria deixar-li coses que no sols materials: el plaer dels llibres o del cinema, viure un lloc que mereix la pena i aquesta cosa de la llibertat que he mirat d'explicar de manera una mica maldestra.
Supose que tot plegat no té massa importància. Som una cosa petita en un univers que no s'acaba mai. Però precisament per això.
