Punt de llibre, 1

Trasllat

Ell va tancar per últim cop la porta de casa. Ho va fer en silenci. Perquè la dona dormia i no havia ajuntat el valor d'explicar-li cara a cara allò de l'ofec i la nova vida que havia de ser nova de veritat, sense ella, sense els amics que veia de tant en tant i sense les coses que feien junts.

Li ho havia explicat en una nota fruit de tres-cents esborranys que, cada vegada, havien anat fets miques canonada avall pel vàter.

Era una manera miserable de fugir, és clar. Però tenia excuses construïdes els darrers mesos. L'ara o mai. El només hi ha una vida. O admetre que era incapaç d'algunes coses. Soc un ésser humà com tothom, tinc les meues febleses.

Es va sentir millor tan bon punt era al carrer. Més lliure, és clar. I més lleuger. Però també com acabat de nàixer. La vida havia deixat de ser un pes mort per esdevenir una promesa, tot un continent per descobrir.

Quantes vegades, pocs anys després de la inauguració de la nova vida, no havia trobat a faltar aquell estat d'ànim. S'havia afeccionat a les metàfores. Així que ho explicava que, mentre ell tancava la porta sense fer soroll, mentre baixava les escales en silenci, el pes, l'ofec i la inèrcia de l'antiga vida també s'esmunyien d'aquell pis on temps enrere havia estat feliç. I van fer el trasllat amb ell. 

Els primers mesos el van fer confiar, es clar. Però aviat va aparéixer l'ofec. I una mica més tard la inèrcia. Aviat la nova vida era pastada a l'antiga. Sospita que perquè en totes dues hi és ell.