Antònia Font

He trobat el disc d'Antònia Font. L'ordre dels CDs és, segurament, l'últim que aconseguiré. Així que, de tant en tant, em porte sorpreses. Fa poc dins de la caixeta d'un d'Albinoni vaig trobar el d'I'm your man del Leonard Cohen, que creia perdut. I fa un parell de dies, d'entre una pila va aparéixer aquest d'Antònia Font on hi ha tots els seus discos. Su asiento en posición vertical. Tòquio no és Shanghai.

Ara, doncs, portem uns dies que només escoltem Antònia Font als matins. Mentre esmorzem tots tres, com si la vida fóra una treva. Te Lapsang, café Nespresso, pernil. Un llapis d'ikea, un pistatxo...

A la Núria, en veritat, Antònia Font no li agrada gaire. Els tolera perquè forma part del decorat dels nostres dies quan no teníem altra cosa que present: llençols, passejades i cases per a descobrir. Però diu que el mallorquí és lleig. I per això no li agrada. És que quan parlen, semblen retardats. Crec que és perquè la melodia del mallorquí i la de la seua ciutat d'acollida es pareixen més que no sembla. I ella, com jo, és més de Barcelona i d'accents oberts i interferits. Ni a Barcelona ni en xava ens han preguntat mai d'on som. Es plàncton s'il·lumina i canten ses sirenes aproximadament per no existir.

Siga com siga, aquesta música forma part d'un país que vam viure junts. N'és una de les coordenades. I escoltar-la, després de tant de temps, ha estat com tornar-hi i trobar els vells amics, una mica més grans, amb criatures, però amb alguna cosa en la mirada que no ha canviat. Ha estat retrobar les velles complicitats. Les de la pell i les altres. Crec que la vida també és això anar canviant de països o territoris on féiem vides que, de vegades, s'assemblen entre elles. I també un teatre que se diu felicitat.

Ja sé que no es pot tornar enrere. Ho sabia d'abans i m'ho han explicat després. I tampoc no voldria. Si em coneixes ja saps per què. Hi ha coses del present que donen sentit a cada passa que faig al món. Però m'agradaria agafar algunes coses de llavors i portar-les cap a l'ara de cada dia. I ja està. O això és tot. Jo volia fer un reggae. Crec que això és més un vals.

Vacances

Deu dies de vacances. Fins dilluns 27. N'he fet publicitat a bastament. Perquè he anat fent vacances. Però feia temps que no tenia consciència de fer-ne. Els que em coneixeu ja en sabeu el perquè. Les vacances d'aquests darrers anys han estat més cansades que no els dies de feina. Coses que passen. Les meues vacances han estat més un pedaç en l'economia domèstica del temps que no un descans.

Supose que hi ha diferents tipus de vacances. Aquestes com les meues de què he parlat abans. Les vacances per descansar. Les vacances per agafar capital social cultural visitant catedrals que són impressionants sense que tampoc que no sapiem explicar el perquè.

De tots els tipus de vacances, les que a mi més m'agraden són les vacances en què fas la vida que faries si el món fóra normal i no hagueres de malbaratar la vida treballant.

Portar-la nena a costura. Dinar i sopar els tres junts. Mirar una pel·li. Escoltar un disc. I escriure o llegir de tant en tant. 

Area DUM

Arribe a casa després de deixar la Goldman a l'escola. Silenci. Calma. Últimament, escolte molta música. Ens alcem sempre amb algun disc. Però quan torne a casa, moltes vegades m'estime més el silenci relatiu de Carretera de Sants. Sentir els meus dits que teclegen. Els petits sorolls de la casa. El trànsit de després de l'hora punta de fons. Respire lleuger, segur, com feia temps que les circumstàncies no em deixaven respirar. I és gairebé com si davant meu tinguera el mar, que trobe tant a faltar.

A poc a poc, em vaig desfent de coses. I no parle de llibres. Ni d'objectes. Crec que en aquest sentit estic en els meus mínims. Que aquesta feina ja la vaig fer fa anys. Per això, a casa, no hi ha tele, ni cortines. Ni ara, per fi, sofà. Quan dic coses hi incloc inèrcies mentals, pessimismes, persones i, fins i tot, organitzacions de l'esquerra anticapitalista. Perquè tinc la sensació que durant aquests anys m'havia tornat a carregar amb pesos que no em pertanyien. 

Si entres a casa, pensaràs que si tinc síndrome de Diògenes és perquè no hi cap res més. Però la meua síndrome és d'un altre tipus. Em costa de trencar lligams per culpa d'un excés d'empatia. I em costa d'abandonar les organitzacions perquè assistir a l'espectacle de la injustícia eterna i no fer-hi res és un exercici que em supera. Voldria assassinar els de La Manada, insultar fins que no em quedara veu al jutge que els perdonarà, pegar a la periodista hongaresa aquella que posava la traveta a un refugiat i, de manera teòrica (que ara hi ha coses que no es pot dir que són delicte), posar totes les bombes que caldria posar i pegar tots els tiros que s'han de pegar de manera urgent. Supose que això també és empatia. I crec fermament que una certa dosi d'odi és propi de les bones persones.

Semblarà que ho dic perquè tingues una bona imatge de mi. Tant fa. M'agradaria no ser així. Poder passar pàgina de tota la merda del procés i de les indignitats que m'ha fet descobrir. M'agradaria no defensar per defecte llengües, col·lectius que no són els meus. O saber desfer-me, amb alegria i decisió, de les persones, les organitzacions o les inèrcies que em fan més mal que bé.

Com acostuma a dir la gent que fa teràpia, ho estic treballant. Però tinc els meus dubtes i les meues reculades. I supose que faig comportaments que, vistos des de fora, deuen semblar inexplicables. L'altre dia vaig trencar peres amb algú que fa anys que no veig. I entendria que pensara que per què després de tant de temps. Però no és només per la manca de pràctica. Actue així, perquè també sé que en la meua àrea DUM, si algú cau de la banda de les descàrregues, d'allà no el traurà ni Dios padre.

Tot plegat, ja ho sé, no té gaire importància. La vida es fa amb poques coses. I amb poques persones. La meua dona, la meua filla, les meues mares i un etcètera tan petit com les mans de la pluja d'e.e. cumings.

   

Cocos

La millor definició de què és el masclisme i el patriarcat me la van donar, sota forma de metàfora, a classe de desigualtat social.

Un viatger occidental va arribar a una illa, posem que era del Pacífic. Va observar que, en aquella illa, hi havia cocoters. I que els encarregats de pujar-hi per recollir-ne els cocos eren els hòmens. Va preguntar perquè. Per què només ho feien els hòmens i no ho feien també les dones. És que recollir els cocos és una cosa molt difícil, que requereix de molta força i agilitat. Les dones no ho sabrien fer. Només els hòmens en som capaços.

Al poc, va viatjar a una illa que hi havia a la vora. També hi havia cocoters i, per tant, cocos. Sorprés, va veure que en aquella illa, però, qui pujava a recollir-los eren les dones. També de manera exclusiva. Astorat, li'n va preguntar la raó al primer nadiu que se li va acostar. Doncs veuràs, li va respondre, recollir els cocos és una cosa tan fàcil que fins i tot les dones ho poden fer. Així que deixem que siguen elles qui els recullen.

El patriarcat, per entendre'ns, seria el fet que una tasca, recollir els cocos, estiga assignat a un gènere. El masclisme, la justificació que en feien els nadius.

L'important no és, doncs, si recollir cocos és cosa de dones o d'hòmens. Ni els cocos mateixos. Ni tan sols si ens sembla simpàtica la història.

Per això, aquests dies que senc debats sobre cocos, sobre què passa si sóc dona i m'agrada, sobre si hi ha una manera feminista de recollir-los, sobre si és millor que deixem tranquils als de l'altra illa o no... pense que posats a ser idiotes, podríem seure a la platja, mirar la posta de sol i, com a mínim, ser idiotes amb un mínim d'exigència estètica.

Temps durs

De camí a casa he comprat dues cerveses. La fugida sempre és una solució. Però quan t'he vist estirada al llit, he pensat que també el recer ho és. El jardí d'Epicur, la poesia de Walt Whitman o un cos amable i recordar el nostre passat més èpic en un món on l'èpica no existeix.

Nous savons tous les deux que le monde sommeille par manque d'imprudence.

No, no hem posat Brel. Sinó Tutu, de Miles Davis. Un disc estrany que no ens acaba d'agradar. I l'hem posat baixet. Perquè ella, la nostra èpica personal, dorm a l'habitació del costat. Somia coses boniques. Amics que juguen amb boles de colors. O roïnes. Cases destruïdes o tu que ja no hi ets.

Hem deixat que la música ens entrara a dins de l'ànima. Per buidar-la de tota l'obscenitat del món, de la covardia, de la simulació d'aquests dies de combat entre la misèria moral i la barbàrie. Quin passat li deixarem? La vergonya de la manca de coratge o això d'ara: el matalàs, la llum dels fanals que entra per les finestres, l'abraçada i la impotència de saber que en el passat ja pensàvem com ella?

Demà de matí, ja sense tu i sense ella, tancaré els ulls i faré com si res.