Metaconsell

La major part de vegades que li dieu a algú "sigues tu mateix", no esteu fent ben fet. 

Aforisme barceloní

La vida és com l'Eixample, no té dreceres. 

Anònim atenenc

Είναι αλήθεια. Ο Σωκράτης δεν είχε ιδέα για τίποτα.

Les Torres Mapfre

Les adieux

 

Santa Maria del Mar

 

Espasa làser

Vaig anar a la psicòloga perquè jo també volia una espasa làser. És cert que hi havia el malestar, no ho podem negar. En una societat com la que vivim el malestar és un signe de cordura inevitable. Així que no vaig a curar allò que sé que no desapereixerà mai, sinó a per l'espasa làser.

En aquella època, fa anys, gairebé tothom que m'envoltava en tenia una. Jo, si em venia de gust quedar-me a casa, no tenia més argument que la mandra. I si volia anar a la muntanya, només podia explicar que de tant en tant em fa falta i em fa sentir persona. Res més. Però ells no, ells venien amb la seua espasa làser. M'ha dit el meu terapeuta que ho he de fer. Ara estem treballant el tema de l'asertivitat. O la meua espasa favorita, la versió làser de la gladius hispaniensis: m'ha dit que jo també m'he de cuidar.

En aquest sentit, les visites amb la psicòloga van funcionar a la perfecció. Feia servir paraules estranyes. I quan li explicava coses que no tenien exactament a veure amb espases, anava una mica perduda i em donava unes respostes que em portaven de l'humor a la indignació. Però em va donar una espasa que flipaves i amb la que vaig fer uns duels jedi que era per estar-ne orgullós. Tombarelles, salts en l'aire i el meu rival amb una mà menys o ferit de mort.

Va passar el temps. Tampoc no és que fera un ús abusiu de l'espasa. Però, també en sentit figurat com tot el que estic escrivint, vaig anar a viure a un barri nou on tothom tenia espasa làser. I les portaven amb molt més orgull que no jo. Ens hem d'estimar des de l'egoisme. Sempre et tindràs a tu mateix. Zona de confort.

Era un barri així pijoprogre. D'esquerres, ma non troppo. Feminista, ma non troppo. Follaven molt i se sorprenien de com d'endarrerits estaven en altres barris. Mira que diu aquell, mira que ha escrit aquest. Sembla mentida que estiguem al segle XXI.

Me'n vaig anar, però no va ser per això que us acabe d'explicar ara. Sinó perquè un dia me'ls vaig mirar i vaig descobrir que amb allò de les espases el que amagaven és que, perdoneu-me el barbarisme, eren tots profundament gilipolles. I jo era una mica Blancaneus en el país dels set-mil nans ploramiques i consentits.

Sí, he conservat l'espasa. La tinc guardada junt amb la dent que em van haver d'extraure del paladar i unes tissores de plàstic de quan vaig estar ingressat a l'hospital i que crec que eren per alguna sosa del suero. Però quan veig una lleugera lluïsor làser, deixe la meua espasa al calaix i faig com que mire el rellotge que per manca de presupost no tinc.

Faig tard, dic. I busque un lloc tranquil per a adults. 

Història romàntica

Després de fer l’amor un cop més i esmorzar els croissants d’una fleca propera, ell li va voler ensenyar Barcelona, és clar. La Plaça del Rei, el Temple d’August o el Fossat de les Moreres on, a hores d’ara, no s’enterra mai ningú.

 

Ho van fer entre abraçades, fotos i petons. I de manera caòtica, és clar. Del Gòtic, anaven a l’Eixample i després tornaven a la Barceloneta a veure el mar. 

Però es podria dir que, a poc a poc, van anar passant de la Barcelona dels turistes, a la dels militants. Aquí va desaparéixer Andreu Nin. Aquí van filmar l’enterrament de Durruti. Abans del Corte Inglés, hi havia un hotel. I més tard a la Barcelona d’ell. La primera escola on havia anat o l’Institut. L’església on s’havien casat els seus pares. Coses així. 

Van anar al seu antic barri. I a l’altre antic barri. 

—Veus aquell balconet petit? El que no té plantes. Doncs allà vaig passar el primer confinament, el de 2020. El primer, sí. O els dos primers. Ara no me’n recorde.

Penediments, 1

La sala estava plena de gent. Venien de tot arreu. Perquè era un centre de prestigi en el tema que no ens ocupa (perquè recordeu que hui només es parla de mi).

Vam mirar una pel·li sobre la sobreprotecció. Em sonava haver-la vist quan vivia una altra vida, en una altra ciutat. I vam fer un debat en què no em van contestar perquè parlava en català i això emprenyava els que venien d'arreu i a la butxaca dels del centre de prestigi. Un xivarri discret de gent ben educada ho venia a demostrar. Aquell cop, com sempre, la vaig cagar. Però el penediment no és per això, ja ho veureu.

En mig del rebombori vaig agafar una frase que és l'inici d'aquesta història: el 50% de les parelles s'acaben separant. No sóc gaire bo amb el subtext o amb les segones lectures. A més, crec que n'estava distret pensant que quina mania de posar-nos pel·lis com si estiguérem a l'escola, que si em volien explicar res jo ja ho entendria. Però aquell dia ho vaig pillar. I vaig tindre allò que s'acostuma a dir malament pronunciat un déjà-vu.

El déjà-vu era a la Plaça d'Espanya de Barcelona. Que també estava plena de gent que venia de tot arreu. Era el primer dia de viure a una nova ciutat. I hi havia S, la meua nòvia. La ciutat era la seua. Però com que pertanyia a una grup religiós dels que acostumem a anomenar sectes, em va dir que aquell dia havia d'anar una reunió o alguna cosa així. No me'n recorde. Però si que em vaig dir a mi mateix: Ferran, aquesta pel·li acaba malament. I així va ser.

Les coses, de vegades, s'assemblen. Com diu el Sílvio: no són lo mismo pero són igual. En aquests dos casos és al contrari. No són igual, però al capdavall, com ja veureu, són el mateix. Perquè aquells dos moments fundacionals eren el cim d'una costera, que de manera més o menys regular, no faria des de llavors més que baixar. 

On a beau dire