Liberty Valance

No sé quan va ser —es deu remuntar a l'època que no era conscient de mi mateix— que vaig aprendre que dir coses roïnes de les persones no està bé. Encara que siga veritat. Si en Tal és gros no es diu. Si na Tal curteja des d'un punt de vista cognitiu, tampoc. No sé si m'ho van dir o ho vaig deduir jo mateix. Però al meu cap hi ha la idea que el contrari està bé. Que és bonic dir coses agradables de la gent.

Ahir, la meua dona parlava d'una companya de curs que sembla que es casa. I en deia que era una xica així classicota, però maca. Els catalans fan servir el mot maco més aviat en sentit psicològic que no físic. En la paraula original espanyola, majo, de fet, també passa. Per això, maco no és ben bé bonic. És una barreja del bonic català amb el majo espanyol.

Doncs això, que la meua dona deia això i jo li feia veure que em semblava graciós que fes el mot però, perquè implicava que ser classicota és una cosa xunga.

—Mira qui parla, em va contestar ella entre irada i divertida, el que diu de tothom és bona persona.

I vaig callar, perquè tenia raó. Perquè, per això que explicava al primer paràgraf, quan he de dir alguna cosa negativa d'algú fa anys que faig servir com a estratègia —per a que tothom pense que sóc bon nano, per a que la gent m'estime—, acompanyar-ho d'una frase falca: però és molt bona persona. Que conste que és inconscient moltes vegades. Però em sembla que així compense la part negativa d'abans. I no sols la gent que m'escolta m'estimarà a mi, sinó que també es mirarà amb bons ulls na Tal encara que li falte un regó.

A vegades, però, és mentida i en Tal és gros i punt. Ni és bona persona, ni res. O ho és dins de la mitjana de la gent, ni poc ni massa. I jo ho sé, que sempre m'adone d'aquestes coses, però vaig i ho deixe anar. Fa uns quilos de més, però és bona persona. Com si una cosa i una altra tingueren a veure. No me'n puc estar.

Ahir, després d'anys de relació li vaig confessar a la meua dona que sóc un impostor, el Liberty Valance de les opinions sobre els altres. Ha dit que em guardarà el secret.

Perdó

Perdó, també, n'hi ha de dues menes. El perdó de cortesia. Quan vas amb autobús i trepitges algú i li demanes perdó. O quan vols que et deixen passar. En altres idiomes aquest perdó està al seu torn diferenciat en dos. En francés es diu je suis desolé del primer (i s'exagera, és clar) i pardon del segon. En català, amb una paraula ja fem.

La segon mena de perdó és el que es fa després d'un dany o una ofensa. La dona o l'home que es fan el salt. T'ho jure que no tornarà a passar. L'amic que explica el secret que t'havia jurat no explicar mai. La decepció dels pares. Em sap greu, no ho vaig fer a propòsit.

En el nostre àmbit, una de les formes que més sovinteja és el perdó d'origen cristià. Tothom diu que té molt de mèrit. Perdonar els enemics. Perdona nuestras deudas así como nosotros perdonamos a nuestros deudores, deien a missa quan jo hi anava. Temps després van canviar la paraula deuda per ofensa. 

Ho van fer per dissimular. Perquè el perdó cristià és fonamentalment una operació econòmica, una inversió a mitjà i llarg termini. Jo perdone a mon germà per no haver vingut a la meua boda tan mudat com calia. I, a canvi, el senyor de dalt de la barba m'omplirà de joia i benaurança quan, per sempre més, em deixen de fer mal les dents. Diuen de Hitler o Stalin, però els reis de la propaganda són els cristians. Porten vint segles venent històries del senyor de la barba. I el senyor de la barba no existeix. Però si existira, cal admetre que l'operació perdó seria tot un pelotazo. Qui no perdonaria les ofenses més greus a canvi de la vida eterna?

Jo no crec en el senyor de la barba (que per si algú no ho ha pillat no és el Pare Noël, encara que des d'un punt de vista estètic siguen família). Deu ser per això que tampoc no crec que el perdó. Perquè no crec que les coses siguen tan fàcils. Perquè no crec que siga un acte de voluntat. Et puc dir que et perdone, és clar. Vull que tinguem una bona relació com a família, vull que continuen sent amics. Però de la mateixa manera que mai no oblidaré en Tal o na Tal que em van ajudar quan més falta em feia, que simplement va ser al meu costat, sense dir res, quan necessitava algú, tampoc no podré oblidar mai que tu no hi eres o que vas mirar de fer-me mal aquell dia que era una pressa fàcil.

I ja està. Us demane perdó per un escrit tan llarg i que, en el fons, no diu massa cosa. Us el demane, però, des del punt de vista de la cortesia.     

Gossos

Una de les primeres nits de viure en aquesta casa, vam sentir un soroll estrany a dalt. Com algú que rasca. I vam arribar a pensar que no fóra una rata. Haguera estat una putada, perquè ni jo ni la N. tenim defensa contra les rates.

Uns dies després, vam sentir un plor. Era el del cadell de gos dels veïns de dalt. Era ell que rascava. Així que vam respirar alleujats.

El gos va créixer aviat. Era d'aquells grandots. Rotllo pastor alemany, però sense ser-ho. No entenc de races de gossos. Abans en deia marques, pour épater les animalistes. Ara ja no ho faig, però continue sense saber diferenciar-les.

El gos feia una mica com de fill de la parella. No sols perquè ells també eren alts i guapos, com el gos. Sinó perquè miraven d'educar-lo. El xicot, molt més simpàtic que la xicota, ja el deixava fer. A la xicota, que era una al·lota, no li feia gaire gràcia que saludara els veïns.

No vam tindre mai massa relació amb ells tres. Per culpa de l'al·lota. Com ja he insinuat era tirant a antipàtica i mirava de no saludar-nos quan ens la trobàvem per l'escala. Ja sabeu que des que el govern ha posat la taxa per salutació, hi ha gent que mira d'estalviar i... Però un bon dia, l'al·lota va picar la porta i ens va dir que ho havien deixat amb el D. I qui és el D? ens vam preguntar. L'altre pare del gos alt i guapo.

Ens va saber greu. Perquè per la manera de fer les coses ens va fer pensar que ella l'havia deixat a ell. I vam prendre partir per ell.

No sabem, és clar, com va anar la cosa. En tot cas, ell es va quedar el pis, el lloguer del pis. I al principi semblava que també el gos. Però no. Un bon dia vam deixar de veure'l. I, a canvi, vam veure que el D llogava habitacions del pis. No es pot dir que trobàrem a faltar el gos. Però ens haguera agradat que es quedara amb ell.

Ahir, però, mentre era al portal intentant assassinar una panerola amb un esprai per a mosquits, va entrar ell al hall de la finca. Portava un altre gos. Petit i rabassut, amb cara de mal geni. Vist el que feia jo, el va agafar en braços i em va desitjar feliç cacera. Gràcies, li vaig dir jo. I quan ja eren d'esquenes, me'ls vaig mirar els dos. I vaig pensar en D, d'alguna manera havia refet la seua vida, encara que foren una família monoparental.

El conte de la formiga

Ha estat un estiu dur. Hi hem currat com animals. A mitjans juliol va caure tot un sistema de la banda oest del formiguer. Es veia vindre. I tothom sabia que tard o d'hora.Però amb la Reina no es pot parlar directament i, no sé què passa, que la informació es perd en la cadena de mando. 

Bé. No sempre es perd. Quan és que baixa, ja no es perd tant. Perquè, pel que sembla, allà cap al març la Reina va tindre el presentiment que el proper hivern serà dur. I per culpa d'aquesta ocurrència hem hagut d'acumular més provisions que mai. Per a tres hiverns i escaig.

Total, que hem hagut de treballar com animals durant tot l'estiu.

Sort, això sí, de les cigales i de la música que feien. És veritat que quan estàvem allà sota, adobant túnels i passadissos, la música no la sentíem. Però quan ens tocava treballar a fora (recollint trossets de fulla o bocins d'insecte mort) ens feia força companyia. I semblava que la feina era menys feina i estàvem més alegres.

Tinc gairebé quatre mesos. Sóc una formiga gran. I estic molt cascada. Estic ben segura que no arribaré als sis que arriben a tindre les formigues obreres més velles que he conegut. De fet, la major part de companyes amb qui he compartit aquests mesos ja no hi són. I això vol dir que no veuré el proper estiu.

Durant aquesta tardor breu que em queda, però, no oblidaré mai les nits d'estiu. Quan plegàvem. I ens quedàvem al voltant de l'entrada del formiguer gaudint de la fresca. Mirant els estels, més grans i més bonics que mai. De fons, se sentia la música de les cigales. La gent parlava de les seues coses: de la feina, és clar, però també dels breus amors d'estiu. De tant en tant, però, algú parava esment a la música. I deia que aquella nit era més bonica que cap altra nit. I entre el xivarri de l'orquestra també n'hi havia que deien distingir solistes. I en feien elogis. Pel fraseig, per la força o pel sentiment.

Que se'n deu haver fet, de les cigales?

Cansaments

Deu haver-hi milions de maneres de classificar el cansament. Físic, intel·lectual, psíquic o anímic per a la gent que tinga ànima, que no és el meu cas.

L'altre dia li explicava a algú que el meu cansament és una barreja de dos cansaments, o d'un cansament de cada mena. El primer és un cansament a curt termini. Arriba la nit i continua una estona i llavors jo vaig al llit i estic cansat. I em gite. I l'endemà he descansat del dia anterior.

Pensava acabar la frase dient que m'alce i estic com nou. Però no és veritat. I ací és on entra la meua troballa conceptual. El cansament a llarg termini. Perquè cada dia queda com un pòsit de cansament que no desapareix quan seus, si pots seure. O quan dorms les hores que calguen, si ets afortunat i ho pots fer. És un cansament que s'acumula amb aquestes xicotetes miques de cada dia. Fins que va el cos i la ment (que són una mateixa cosa) i ens demanen unes vacances.

La gent ho diu molt. Necessite vacances. I a les vacances carreguen les piles o desconnecten. I amb aquestes metàfores elèctriques una mica rebregades volen dir que descansen d'aquest cansament a llarg termini.

La veritat, no ho digueu als amics que us estimeu, és que ni tan sols amb les vacances acabem de descansar. Sempre en queda una mica. I la gent que té dinerets i es funcionària, se n'adona i, si poden, es demanen un any sabàtic. I descansen. O fan coses que fan descansar. Els envege, però passa l'any i es troben el mateix que nosaltres. I el cansament es continua acumulant, a poc a poc,  però de manera inexorable, com una altra manera de créixer-nos la barba mentre dormim. A mi se m'acumula als ronyons. Però hi ha coneguts que m'han explicat que a ells a la vista o a les cames. Cada dia més. Fins que arriba el descans etern i ho soluciona tot.