Dones, homes i sentiments

Hui et parlaré d'homes i dones. I de diferències. Comence amb aquest anunci, perquè si ja tens prou del tema, doncs passa a una altra cosa i no pergues el temps llegint això.

En veritat, aquest post comença ahir, que era a classe de població i va tornar a eixir el tema dels homes i les dones. I algú va dir, una vegada més, una vegada més, que a poquet a poquet les coses estan canviant perquè els homes —i ara m'hi posaré dins— s'estan obrint al món dels sentiments, cosa que abans era exclusivament femenina.

Si has arribat fins ací, t'he d'aclarir que això dels homes, les dones i els sentiments em revolta especialment. És una d'aquelles trampes masclistes postmodernes que, una mica a la manera d'Il gattopardo —bisogna cambiare tutto per non cambiare nulla—, per ben ordida contribueix a fer que en el tema de les dones i els homes la cosa evolucione tan poquet que no sé amb què identificar-ho, si amb Aquil·les o amb la tortuga.

Els mascles de l'espècie humana, abusivament anomenats homes, d'ençà de la nit del temps han tingut sentiments. I tant. Com no havien de tenir sentiments si són humans i estan vius? Quan es parla del món dels sentiments, es parla de l'expressió dels sentiments. I els homes els expressaven, és clar. Només que s'havien repartit amb les dones quins havien d'expressar uns i quins uns altres. I els homes s'havien deixat els xulos, els forts, els de prestigi: la ràbia, la ira, la sensació de poder, la de força o la de victòria. I també tots els sentiments associats a la violència que, en aquella època, tenia molt bona premsa.

A les dones, en canvi, com que assistien passives al repartiment, els van tocar els sentiments més poqueta cosa: la por, la pena, la tristesa. I a més, no els va quedar més remei que expressar-los amb les llàgrimes perquè —per reblar el clau— fins i tot quan aquests sentiments es podien expressar de manera prestigiosa també eren els homes els encarregats d'expressar-los: en forma de quadre, poema o Concert per a piano núm. 4 en Sol major.

En essència, és clar, els sentiments eren els mateixos, perquè estem fets de la mateixa química del carboni. Expressats amb llàgrimes eren un signe de la feblesa natural de les dones. Però rimats i impressos o penjats en el futur en una sala d'exposicions, ja la cosa canviava. I així el plor desconsolat de la branca femenina de la família de Jorge Manrique ha quedat en l'oblit del menyspreu. I allò de nuestras vidas i los rios és fins i tot de concurs de la tele. I no sols per la qualitat del que va escriure el senyor Jorge Manrique —poca broma—, sinó pel prestigi que acompanya les lletres i la cultura. Perquè sí, d'acord, Quevedo era un geni i tal, però el verset aquell de polvo seran, más polvo enamorado, dit per una xiqueta de quinze anys, seria d'una cursileria sense límits. Però si ets tio i clàssic universal de la literatura, la cosa canvia. A mi, fins i tot m'agrada, però no li ho digues a ningú.

Propietat privada

Arribarà un dia en què la propietat privada desapareixerà. La dels mitjans de producció. I l'altra, la dels objectes de consum. Deixarem de dir meu, teu, com hem deixar de dir elme o llur. I les coses que farem servir no seran nostres. Simplement estaran amb nosaltres i en gaudirem. Com ara gaudim una estona de l'ombra d'un arbre de parc o ens banyem a la platja, sense prendre possessió d'una cosa o una altra. Omnia sunt comunia, tot és de tots, deia el Thoman Müntzer al segle XVI. I res és de ningú, afegirà un cor llunyà en el futur.

Ja sé que hi ha opinions al respecte. Però a mi em sembla que serà bonic. Que serem més lliures. I més feliços. I tot això.

La gent d'aquest futur riurà de nosaltres. Si fa no fa, com nosaltres riem quan veiem les armadures dels cavallers (tan baixets!). Sabíeu que a dins hi portaven bolquers? Segur que sí. I ho trobeu tan fastigós com la gent del futur que parle trobarà absurd que tinguem tot el dia ocupada la casa amb màquines com la rentadora que només fem servir unes hores a la setmana. Sabíeu, diran, que havien de comprar cada cosa que feien servir encara que només fóra per una vegada? I tota la colla riurà. Fins i tot els que simularan haver pillat l'acudit encara que no sàpien que vol dir la paraula comprar.

En aquest de futur de què parle, que no ens enganyem no està a tocar, la gent no tindrà els problemes derivats de la propietat. Que en són un munt. Però sí que en tindran d'altres. Hi haurà homes o dones que no se'ls estimaran. Dies que no saps perquè tot et va malament. O els eixiran pigues que els faran pensar en el pitjor. I tindran dies que no estaran per ningú. Els vindrà de gust estar a soles. Per això, malgrat que no hi haurà escriptures, ni registres de la propietat, cadascú tindrà un racó on apartar-se de tothom. Que potser no serà un racó físic, un lloc en concret fixe, sinó alguna més subtil. Un tipus de roba en concret, no haver-se pentinat o una determinada postura del cos.

I així, més nets i més guapos, aniran fent.

Parlem-ne

M'agraden les llengües. Les que hi ha a dins de la boca. I les que es parlen amb la boca. De totes, la que més, el català de les Marines. Roda, dona, pronunciades amb la a final que és una o oberta. És com un record d'infantesa. Jo ha anat, jo li ha dit. Uff. Hi ha qui té una sensibilitat especial pels paisatges, per les músiques. O pel moviment del cos. A mi m'agraden les tres coses. Però crec que el que els altres senten per la música o pel retall de les muntanyes contra el cel, jo ho senc (que no és el mateix que el sent o el sento) per les paraules. La meua filla, no serà la mua filla, sinó la meva filla. M'agrada, però...

Per tot el que t'he explicat, entendràs que el dia que vaig entrar en una biblioteca i vaig veure taules per parlar una llengua, em vaig emocionar molt. Hi havia dues tauletes. Amb un cartell cadascuna d'elles. En una posava, en alemany, ací es parla alemany. I en una altra el mateix,però en anglés. I el mecanisme era ben senzill. Si tenies ganes de parlar l'idioma, t'hi asseies i esperaves que arribara algú amb les mateixes ganes que tu. Quan jo ho vaig veure, a la taula d'alemany parlaven dos xics. I a la d'anglés, esperava una xica.

Em va emprenyar una mica, això sí, que fóra anglés i alemany que, a hores d'ara, són les llengües del poder. A mi m'agraden totes les llengües. Les que hi tinc vinculació emocional i les que no. Quan vaig estar a Ferrara, hi vaig comprar un calendari en dialecte ferrarés. Com comprendreu, la meua vinculació emocional amb el ferrarés és més aviat poca. Això sí, del dijous en diuen zòbia i ho vaig trobar bonic. M'haguera agradat més que les taules foren, no sé, per parlar gallec, yiddish o modenés, una altra variant com el ferrarés de l'Emilià-romanyol.

La idea de les taules em va agradar, però. I li vaig trobar altres utilitats. Fa temps que tinc ganes de parlar amb algú de Montaige o d'Spinoza. Però cada vegada que ho intente, la gent del meu voltant posa una cara que no costa gaire d'entendre, l'equivalent facial del ja hi som (o de torna-li la trompa al xic). Així que vaig pensar que estaria bé tindre tauletes per temes. Ací es parla de literatura alemanya, ací d'Italo Calvino o ací de la II Guerra Mundial. Crec que, en el fons, tots busquem això. Aquest bloc, posem per cas, és com una tauleta amb una cadira buida.

Confiança i desconfiança

Hi ha gent en qui confies i que, un dia, deixes de confiar. I ja no té tornada enrere. Hi podràs tindre una relació més o menys bona en altres aspectes: no deixaran de ser guapos ni divertits. Però ja no hi confiaràs mai més. Si més no, aquest és el meu cas.

També hi ha amics, amants, estimades que un dia deixen de ser-ho. I cap dels dos no sabrien dir quan va començar la davallada.Simplement ja no hi ha aquella cosa que hi havia. El cos no és el mateix cos. La ment no és la mateixa ment. O, en el cas de les estimades, cap de les dues és la mateixa. I, de sobte, et trobes al llit o fent una cervesa amb un desconegut o una desconeguda. 

Sempre he tingut amics. Que jo recorde des de primer d'egebé. Hi havia els amics del carrer. I els de l'escola. No en conserve cap. L'amistat més antiga que conserve és del temps de la Universitat. És com si uns amics s'hagueren anant passant el relleu a uns altres per acompanyar-me a través d'eixa narració autobiogràfica que anomenem vida. Per això imagine que els amics que tinc ara potser no són els definitius. Que d'ací cinc o sis anys potser no hi són. I hi són uns altres per descobrir, insospitats. 

Si hi penses una mica veuràs que s'assembla a una cançó de Jacques Brel i que té com un punt de màgia. Amb les amants, amb les nòvies, amb les dones, la cosa és igual però amb més drama. 

Pour qui l'on eût vendu son âme pour quelques sous, diu el Léo Ferré. 

De sobte un dia, et trobes la dona per qui hauries venut l'ànima per quatre duros a la cua del Mercadona. I és com si res. Aquest és com si res sempre m'ha trasbalsat una mica i m'ha semblat un misteri. 

I ja he acabat. Tot això us ho explique perquè l'altre dia li vaig comprar un llibre a la nena. Albert, es diu. I llegint-li-ho em vaig trobar això: 

Pensava que li comprava un conte. I li vaig comprar el seu primer llibre de filosofia. Quines coses.

Un lloc pel món

Has vist Un lugar en el mundo? És una de les meues pel·lis preferides, El Sacristán hi fa de demagog socialdemòcrata, d'aquests que et lien per fer la revolució i quan està a mig fer la canvien per un treball molon al ministeri de cultura. I Federico Luppi, un dels millors actors del món, de guerriller de les aules. La cosa passa en un poble perdut i pollós de l'Argentina rural. Una mena de Pallars Jussà, però amb misèria. I el moment xulo, el que fa que cite la pel·li en aquest post, passa quan el Federico Luppi confessa al Sacristan que, malgrat que l'estiguen putejant els amos del poble (que com la tele sembla que no hi arriba no tenen una altra manera de mantindre la gent analfabeta que impedint que vaja a escola)  no se'n pot anar perquè ha trobat el seu lloc al món.

Guau. Ja sé que és una pel·li i tot això. Però quan ho vaig veure, quan ho vaig escoltar, vaig morir d'enveja. Trobar el teu lloc al món deu ser més clímax místic que el que van sentir Sant Joan de la Creu i Santa Teresa de Jesús plegats. Deu ser que tot encaixa i ho fa en un decorat en concret.

Jo, ai las, no l'he trobat, el meu lloc al món. T'ho confesse ja i així acabem. Visc en una ciutat que m'agrada. Que m'agrada molt més que la ciutat on vaig nàixer. I que em fa la vida agradable. Però no és un lloc del que no em puga moure com el Luppi del poblet aquell. No hi tinc aquella cosa que.

L'altre dia, però, quan vam arribar ací a Bolonya i vaig veure la Plaça Major i la Salaborsa, una mena de centre cívic que et deixa amb la boca oberta durant una bona estona, vaig pensar que potser l'havia trobat i que era Bolonya. I ahir, quan vaig visitar el Call de Ferrara, vaig pensar que potser era aquell barri. De veritat, els italians compensen fer la pitjor música del món, construint unes ciutats, uns edificis que no semblen de veritat. Cap dels dos llocs, però, no crec que siguen el meu lloc al món. No te'n puc dir les raons no siga que em llegesquen els nadius i se m'emprenyen. 

I ara ve el dubte i m'assalta. Potser és que el meu lloc al món no està concentrat en un lloc en concret. I està escampat pel món. I és una barreja de la Plaça del Rei de Barcelona, la Major d'ací, el Call de Girona, el d'ací i alguns carrers d'Agres. Una barreja d'això i de coses que encara no conec. Ho entenc. Sóc tan desendreçat que és lògic que tinga el lloc del món repartit per mig ídem. Això em fa pensar en la meua habitació de fadrí. O siga que tot encaixa.

De tota manera, per una vegada en la vida, no crec que jo siga una excepció. I ara et faig una pregunta. Com explicar si no perquè la gent viatja tant? Amb els diners que costa... Segurament, perquè els passa com a mi, que tenen el seu lloc en el món per allà escampat, posat de qualsevol manera.

La vida té aquestes coses. 

Preparatius

1, 2, 3. Un quadern de Miquel Rius. Dos pantalons. Tres polars. Faig la llista de les coses per portar. I en són ben poquetes, relativament parlant. A casa, deixe el mateix, però multiplicat per 10 o per 100. Mai no he tingut la pretensió de ser nòmada. Però quan viatge se'm passa del tot. 

Sóc algú arrelat a terra. Visc en un carrer, el carrer comercial més llarg de no sé on. I faig una vida concreta que no sabria com deixar.

Viatgem per començar de nou. Així que el viatge de veritat és a la tornada.

3, 2, 1. Ens veiem aviat.

  

Instagràmer

A mi això de l'instagram sempre m'ha recordat el món de les drogues. Però el cas és que sóc instagràmer. No molt, no us penseu. No he conegut cap instagràmer que no coneguera d'abans. I no sé què collons vol dir igers, un prefixe que els instagràmers més instragràmers fan servir en cada foto. Però sóc instagràmer, perquè a la vellea he descobert que m'agrada fer fotos. Sobretot en blanc i negre. I m'agrada que la gent les veja i em diga que els agraden. La gent ja no diu que una cosa no els agrada. Així que el silenci s'ha convertit en una barreja d'indiferència i desgrat.

Fer fotos, en tot cas, és una afició que és compatible amb tindre poc de temps. Portes sempre la càmera amb tu i anant cap al mercat o tornant de la feina, de sobte, trobes amb una foto xula. I ja està. És una diversió més, però una diversió que m'agrada, com el que va a pescar o juga als escacs un cop a la setmana. Sense deixar-hi la vida. 

L'altre dia vaig publicar aquesta foto que il·lustra el post. Si teniu al voltant dels quaranta anys l'entendreu. El Gómez de la Serna era un dels escriptors que més sovintejava als nostres llibres de text de l'egb. I escrivia coses com això: 

Merovingio: el que se retrasa en cortarse el pelo.

que si mai algú decideix fer la història del món del tuit, ho podria fer-ne servir com a precedent. Els meus amics i coneguts em van dir que els agradava la foto. Però també gent que no coneixia. Gent al voltant del món de l'edició, que al seu perfil posen la pàgina web o el que siga, com a manera de captar l'atenció, la feina i els diners.

Ahir o despús-ahir en vaig posar una altra de foto que tenia com a títol Circ. I de sobte els contorsionistes i les actrius de circ, els promotors, van sentir un entusiasme moderat per les meues fotografies.

La publicitat, ja ho sé, ha esdevingut un fet normal en les nostres vides. Et truquen per telèfon. I no els importa si ets a la dutxa o just en aquell moment començava el clau de la teua vida. T'interrompen les pel·lis que mires a la tele, si en tens. Fins i tot si són del Rohmer. O fan veure que els agraden les teues fotos. És el mateix. Aviat, m'han dit, les parades de metro portaran els noms d'empreses. I el teu amant no viurà a la Sagrera, sinó a Assegurances Mapfre. I el teu fill compartirà pis amb uns amics allà on abans hi havia la Teixonera, que ara es diu Petzl. 

La gent, crec,  la podem dividir de moltes maneres. Una en podria ser els que volen fer negoci i diners. I els que simplement volem viure. Per això, per acabar aquest escrit, de part dels segons, demanaria als primers que facen diners, però sense molestar. O molestant una mica menys. Mal mirat, emprenyen més que tots els ocupes, borratxos o immigrats junts. De fet, els canviava per un ocupa borratxo i d'origen estranger. Nosaltres també volem viure tranquils.

Itàlia

El darrer viatge turístic que vam fer abans de l'Emma (a.E.) va ser a Le Cinque Terre, cinc poblets italians mariners que hi ha sota Gènova. Va ser un viatge bonic. Pels paisatges, per les caminades. Anàvem d'un poble a un altre cada dia. I tornàvem a boqueta nit a Riomaggiore, on hi havia la casa en què estàvem. Núria tirava cap a casa. Jo em comprava una focaccia per sopar. I hi anava una mica després. Ja us dic que va ser un viatge bonic. I va aprofitar pel que, de vegades, aprofiten els viatges, per reencetar la vida amb uns nous ulls.

Després va passar el temps. I va arribar l'Emma. I vaig començar un altre viatge que també ha estat bonic, però que ha estat un viatge en poc espai, com si anares a Roma i només visitares la Ciutat del Vaticà. Gràcies a l'Emma ara som del barri on vivíem.

La gent ja ens ho deia. Que tindre un fill et canvia la vida. I la vida ens ha canviat molt. Treballe en una empresa pitjor que la que treballava i, per tant, treballe en pitjors condicions. Com que he signat contracte nou i s'hi aplica la reforma laboral del Rajoy, doncs l'empresa em pot fer treballar el dia que els rota. I cada cop veig menys la Núria.

Hi ha altres coses que han canviat. M'he acostumat a viure amb gent bonica. La paternitat et canvia, perquè quan vas amb una nena la gent et tracta diferent, millor. I perquè la gent que hem conegut gràcies al naixement és gent amb qui m'uneixen bons sentiments. M'he acostumat tant a viure amb gent bonica, que cada cop suporte menys la gent antipàtica, esquerpa o de convivència difícil. Em molesten fins i tot als ulls.

De tant en tant, li dic a la Núria que hauríem de portar una vida més hippie. Estaria bé deixar-ho tot i marxar al Sud de França i muntar un xiringuito de paelles. Només una mínima part de la proposta és de veritat. Perquè estaria bé això del xiringuito. Estaríem més temps junts. I no hauria de suportar la gent lletja de la feina. Però, en general, la vida que portem és prou hippie. No perquè no tinguem tele ni cortines. O perquè dormim a terra. O perquè la nena no vaja a l'escola bressol. No és per això. És perquè donem la importància correcta a les coses. I està mal de dir. Sona immodest. Però no es pot explicar d'una altra manera sense mentir.

La setmana vinent anirem a Itàlia de nou. Bolonya, Ferrara, Mòdena. No hi anirem amb furgoneta, sinó en avió. Que no és lo mismo, pero es igual.      

Liberty Valance

No sé quan va ser —es deu remuntar a l'època que no era conscient de mi mateix— que vaig aprendre que dir coses roïnes de les persones no està bé. Encara que siga veritat. Si en Tal és gros no es diu. Si na Tal curteja des d'un punt de vista cognitiu, tampoc. No sé si m'ho van dir o ho vaig deduir jo mateix. Però al meu cap hi ha la idea que el contrari està bé. Que és bonic dir coses agradables de la gent.

Ahir, la meua dona parlava d'una companya de curs que sembla que es casa. I en deia que era una xica així classicota, però maca. Els catalans fan servir el mot maco més aviat en sentit psicològic que no físic. En la paraula original espanyola, majo, de fet, també passa. Per això, maco no és ben bé bonic. És una barreja del bonic català amb el majo espanyol.

Doncs això, que la meua dona deia això i jo li feia veure que em semblava graciós que fes el mot però, perquè implicava que ser classicota és una cosa xunga.

—Mira qui parla, em va contestar ella entre irada i divertida, el que diu de tothom és bona persona.

I vaig callar, perquè tenia raó. Perquè, per això que explicava al primer paràgraf, quan he de dir alguna cosa negativa d'algú fa anys que faig servir com a estratègia —per a que tothom pense que sóc bon nano, per a que la gent m'estime—, acompanyar-ho d'una frase falca: però és molt bona persona. Que conste que és inconscient moltes vegades. Però em sembla que així compense la part negativa d'abans. I no sols la gent que m'escolta m'estimarà a mi, sinó que també es mirarà amb bons ulls na Tal encara que li falte un regó.

A vegades, però, és mentida i en Tal és gros i punt. Ni és bona persona, ni res. O ho és dins de la mitjana de la gent, ni poc ni massa. I jo ho sé, que sempre m'adone d'aquestes coses, però vaig i ho deixe anar. Fa uns quilos de més, però és bona persona. Com si una cosa i una altra tingueren a veure. No me'n puc estar.

Ahir, després d'anys de relació li vaig confessar a la meua dona que sóc un impostor, el Liberty Valance de les opinions sobre els altres. Ha dit que em guardarà el secret.

Perdó

Perdó, també, n'hi ha de dues menes. El perdó de cortesia. Quan vas amb autobús i trepitges algú i li demanes perdó. O quan vols que et deixen passar. En altres idiomes aquest perdó està al seu torn diferenciat en dos. En francés es diu je suis desolé del primer (i s'exagera, és clar) i pardon del segon. En català, amb una paraula ja fem.

La segon mena de perdó és el que es fa després d'un dany o una ofensa. La dona o l'home que es fan el salt. T'ho jure que no tornarà a passar. L'amic que explica el secret que t'havia jurat no explicar mai. La decepció dels pares. Em sap greu, no ho vaig fer a propòsit.

En el nostre àmbit, una de les formes que més sovinteja és el perdó d'origen cristià. Tothom diu que té molt de mèrit. Perdonar els enemics. Perdona nuestras deudas así como nosotros perdonamos a nuestros deudores, deien a missa quan jo hi anava. Temps després van canviar la paraula deuda per ofensa. 

Ho van fer per dissimular. Perquè el perdó cristià és fonamentalment una operació econòmica, una inversió a mitjà i llarg termini. Jo perdone a mon germà per no haver vingut a la meua boda tan mudat com calia. I, a canvi, el senyor de dalt de la barba m'omplirà de joia i benaurança quan, per sempre més, em deixen de fer mal les dents. Diuen de Hitler o Stalin, però els reis de la propaganda són els cristians. Porten vint segles venent històries del senyor de la barba. I el senyor de la barba no existeix. Però si existira, cal admetre que l'operació perdó seria tot un pelotazo. Qui no perdonaria les ofenses més greus a canvi de la vida eterna?

Jo no crec en el senyor de la barba (que per si algú no ho ha pillat no és el Pare Noël, encara que des d'un punt de vista estètic siguen família). Deu ser per això que tampoc no crec que el perdó. Perquè no crec que les coses siguen tan fàcils. Perquè no crec que siga un acte de voluntat. Et puc dir que et perdone, és clar. Vull que tinguem una bona relació com a família, vull que continuen sent amics. Però de la mateixa manera que mai no oblidaré en Tal o na Tal que em van ajudar quan més falta em feia, que simplement va ser al meu costat, sense dir res, quan necessitava algú, tampoc no podré oblidar mai que tu no hi eres o que vas mirar de fer-me mal aquell dia que era una pressa fàcil.

I ja està. Us demane perdó per un escrit tan llarg i que, en el fons, no diu massa cosa. Us el demane, però, des del punt de vista de la cortesia.     

Gossos

Una de les primeres nits de viure en aquesta casa, vam sentir un soroll estrany a dalt. Com algú que rasca. I vam arribar a pensar que no fóra una rata. Haguera estat una putada, perquè ni jo ni la N. tenim defensa contra les rates.

Uns dies després, vam sentir un plor. Era el del cadell de gos dels veïns de dalt. Era ell que rascava. Així que vam respirar alleujats.

El gos va créixer aviat. Era d'aquells grandots. Rotllo pastor alemany, però sense ser-ho. No entenc de races de gossos. Abans en deia marques, pour épater les animalistes. Ara ja no ho faig, però continue sense saber diferenciar-les.

El gos feia una mica com de fill de la parella. No sols perquè ells també eren alts i guapos, com el gos. Sinó perquè miraven d'educar-lo. El xicot, molt més simpàtic que la xicota, ja el deixava fer. A la xicota, que era una al·lota, no li feia gaire gràcia que saludara els veïns.

No vam tindre mai massa relació amb ells tres. Per culpa de l'al·lota. Com ja he insinuat era tirant a antipàtica i mirava de no saludar-nos quan ens la trobàvem per l'escala. Ja sabeu que des que el govern ha posat la taxa per salutació, hi ha gent que mira d'estalviar i... Però un bon dia, l'al·lota va picar la porta i ens va dir que ho havien deixat amb el D. I qui és el D? ens vam preguntar. L'altre pare del gos alt i guapo.

Ens va saber greu. Perquè per la manera de fer les coses ens va fer pensar que ella l'havia deixat a ell. I vam prendre partir per ell.

No sabem, és clar, com va anar la cosa. En tot cas, ell es va quedar el pis, el lloguer del pis. I al principi semblava que també el gos. Però no. Un bon dia vam deixar de veure'l. I, a canvi, vam veure que el D llogava habitacions del pis. No es pot dir que trobàrem a faltar el gos. Però ens haguera agradat que es quedara amb ell.

Ahir, però, mentre era al portal intentant assassinar una panerola amb un esprai per a mosquits, va entrar ell al hall de la finca. Portava un altre gos. Petit i rabassut, amb cara de mal geni. Vist el que feia jo, el va agafar en braços i em va desitjar feliç cacera. Gràcies, li vaig dir jo. I quan ja eren d'esquenes, me'ls vaig mirar els dos. I vaig pensar en D, d'alguna manera havia refet la seua vida, encara que foren una família monoparental.

El conte de la formiga

Ha estat un estiu dur. Hi hem currat com animals. A mitjans juliol va caure tot un sistema de la banda oest del formiguer. Es veia vindre. I tothom sabia que tard o d'hora.Però amb la Reina no es pot parlar directament i, no sé què passa, que la informació es perd en la cadena de mando. 

Bé. No sempre es perd. Quan és que baixa, ja no es perd tant. Perquè, pel que sembla, allà cap al març la Reina va tindre el presentiment que el proper hivern serà dur. I per culpa d'aquesta ocurrència hem hagut d'acumular més provisions que mai. Per a tres hiverns i escaig.

Total, que hem hagut de treballar com animals durant tot l'estiu.

Sort, això sí, de les cigales i de la música que feien. És veritat que quan estàvem allà sota, adobant túnels i passadissos, la música no la sentíem. Però quan ens tocava treballar a fora (recollint trossets de fulla o bocins d'insecte mort) ens feia força companyia. I semblava que la feina era menys feina i estàvem més alegres.

Tinc gairebé quatre mesos. Sóc una formiga gran. I estic molt cascada. Estic ben segura que no arribaré als sis que arriben a tindre les formigues obreres més velles que he conegut. De fet, la major part de companyes amb qui he compartit aquests mesos ja no hi són. I això vol dir que no veuré el proper estiu.

Durant aquesta tardor breu que em queda, però, no oblidaré mai les nits d'estiu. Quan plegàvem. I ens quedàvem al voltant de l'entrada del formiguer gaudint de la fresca. Mirant els estels, més grans i més bonics que mai. De fons, se sentia la música de les cigales. La gent parlava de les seues coses: de la feina, és clar, però també dels breus amors d'estiu. De tant en tant, però, algú parava esment a la música. I deia que aquella nit era més bonica que cap altra nit. I entre el xivarri de l'orquestra també n'hi havia que deien distingir solistes. I en feien elogis. Pel fraseig, per la força o pel sentiment.

Que se'n deu haver fet, de les cigales?

Cansaments

Deu haver-hi milions de maneres de classificar el cansament. Físic, intel·lectual, psíquic o anímic per a la gent que tinga ànima, que no és el meu cas.

L'altre dia li explicava a algú que el meu cansament és una barreja de dos cansaments, o d'un cansament de cada mena. El primer és un cansament a curt termini. Arriba la nit i continua una estona i llavors jo vaig al llit i estic cansat. I em gite. I l'endemà he descansat del dia anterior.

Pensava acabar la frase dient que m'alce i estic com nou. Però no és veritat. I ací és on entra la meua troballa conceptual. El cansament a llarg termini. Perquè cada dia queda com un pòsit de cansament que no desapareix quan seus, si pots seure. O quan dorms les hores que calguen, si ets afortunat i ho pots fer. És un cansament que s'acumula amb aquestes xicotetes miques de cada dia. Fins que va el cos i la ment (que són una mateixa cosa) i ens demanen unes vacances.

La gent ho diu molt. Necessite vacances. I a les vacances carreguen les piles o desconnecten. I amb aquestes metàfores elèctriques una mica rebregades volen dir que descansen d'aquest cansament a llarg termini.

La veritat, no ho digueu als amics que us estimeu, és que ni tan sols amb les vacances acabem de descansar. Sempre en queda una mica. I la gent que té dinerets i es funcionària, se n'adona i, si poden, es demanen un any sabàtic. I descansen. O fan coses que fan descansar. Els envege, però passa l'any i es troben el mateix que nosaltres. I el cansament es continua acumulant, a poc a poc,  però de manera inexorable, com una altra manera de créixer-nos la barba mentre dormim. A mi se m'acumula als ronyons. Però hi ha coneguts que m'han explicat que a ells a la vista o a les cames. Cada dia més. Fins que arriba el descans etern i ho soluciona tot.

Alacant, 2010

Bon dia

Deia el Jaime Gil de Biedma

Final d'estiu

Aquest final d'estiu, sembla, ha començat abans. Hui, dia 20, ja no es nota tant. Però uns dies enrere semblava que ja anàvem de cara a l'hivern. I ara ha quedat un estiu suau, com si ja fera baixada.

L'Emma i jo ens alcem més d'hora. Cap a les huit comença a bellugar-se. Obre els ulls, no es fixa en res i els torna a tancar. I ho fa unes quantes vegades. Fins que, de sobte, els ulls es queden fixats en alguna cosa, el got violeta amb aigua, els llibres de poesia que fan una mica de capçal de llit (i que ella ha desendreçat a consciència i ara jauen junts Estellés, Pessoa i e. e. cummings, cosa abans impensable) o una ombra de llum que ve del carrer. Després em mira i assenyala el que ha despertat el seu interés. I això vol dir que ha començat el dia.

Abans, res més s'alçava, anàvem a canviar-li el bolquer. Ho féiem jugant, és clar. Jo feia veure que queiem damunt del canviador. I ella reia. I es deixava fer millor. Ara fem igual, però no la canvie de seguida, sinó que la deixe uns minuts, només uns minuts, al saló jugant amb alguna cosa. Pujada a la butaca que hi ha vora la finestra, amb els tiquets del super i les targetes. O al terra amb el meu cinturó.

Després esmorzem. Jo, té i torrades. Ella pernil dolç, pa i fruita. Escoltem música de fons. I jo li vaig explicant coses: com preparar el te, el dia que vaig tindre ahir. Ella també xarra. Però sense paraules. I em fa veure el pernil dolç. I quan no té més gana, espenta el plat cap endavant. Llavors l'agafe, la pose a terra i juguem a casa una mica més. Fins que toca d'eixir al carrer.

Cada dia és igual i diferent. Hui escoltem Manel, ahir Faber, demà, potser, Peret, que a ella li agrada molt. Cada dia és igual i diferent. I, ben pensat, la cosa no té gaire importància. Però ho volia deixar ací, per escrit, com el que li fa una fotografia a un estri de la família, un pitxer que havia estat de l'avi, el necesser de l'àvia. Que no són res de valuós, però sempre han estat entre nosaltres.

Passat

Fa dies, potser setmanes, que tinc ganes de fer cap enrere. A un temps imprecís.Tan imprecís que no és el mateix. L'any passat, quan la xiqueta era poc més gran que la meua mà. Un agost semblant, quan feia tan poc que vivíem en aquesta casa d'ara. O la infantesa, que era el món del tot està per fer i tot podia ser perfecte encara.

Regire quaderns. Mire fotos. Remene records dins del meu cap. Cadaqués. Leonard Cohen. Veus que o escoltaré mai més.

Imagine poder viure al passat. I recuperar una innocència que mai no vaig tindre, que l'estic construint ara perquè sí. Al passat, és clar, trobaria a faltar coses del present. Potser les que m'estime més, que quedarien, és lògic, en aquesta banda del temps.

Anímicament visc al passat, però també visc al futur. Perquè no puc no alenar com si fóra tardor.

Les 11 coses que més m'agraden

1.- Llegir
2.- Escriure
3.- Caminar
4.- El sexe
5.- Fer fotos
6.- El jazz
7.- El cinema
8.- La música que no és jazz
9.- L'arròs
10.- Les vies ferrades
11.- París

Filosofia

A Alcoi, un poble del País Valencià que abans tenia fabriques, hi havia un costum curiós. No ho sé. Potser passa a més llocs. La cosa consisteix que la gent que vivia al nucli antic, a banda de la casa de viure i això, tenien habitacions. És a dir, que vivien en un pis, el número 12 del carrer d'en Tal, i tenien una habitació, només una habitació, en un altre, el numero 9 del mateix carrer, posem per cas. Quan ho vaig saber em va semblar poc pràctic. Però em va fer gràcia. Ara me'n fa més. Imagine que visc ací, a Carretera de Sants, i tinc una habitació no sé, no gaire lluny, a la Carretera de les Corts. Si això passara, dedicaria l'habitació a escriure, pensar. Una mica com un château de Montaigne per a pobres.

Vaig recordar el costum aquest que he descrit tan matusserament l'altre dia perquè al meu cap ha quedat associat al mot Alcoi. Cada vegada que algú hi fa al·lusió recorde les habitacions aquestes. I fa uns dies es va complir l'aniversari de la mort de l'Ovidi. I la mala consciència que tots hi tenim va fer que se'n parlara una mica. I ja em veus a mi pensant en les habitacions.

Estava a la feina. Però estava que no estava. Anava fent, mentre pensava en la meua habitació. Les estones que hi passaria. Les coses que hi portaria. Una tetera. Una taula per poder escriure. Uns quaderns. I una selecció de llibres, és clar. Fa anys hi haguera portat els de Gramsci i companyia. I fa temps els de Bourdieu i col·legues. L'altre dia vaig optar per Montaigne, Spinoza i la resta de la colla. Vaig arribar a veure el prestatge. I em vaig adonar que això suposa un canvi. Un altre més de les cireres encadenades que són la vida, descrita així de manera una mica poètica i bucòlica.

Aquest matí plovia. M'he alçat abans que la resta d'assemblea domèstica. I, arraulit sota una manta, m'he posat un programa de la tele sobre la Celia Amorós, una filòsofa. Parlava de les seues coses. I m'ha semblat que eren les meues. A escala amateur, és clar.

Tornar a casa

Hui, no. Els dies que treballe arribe si fa no fa a aquesta hora a Plaça de Sants, linia vermella. Després camine un bon tros de Carretera de Sants per arribar a casa. M'agrada fer-ho. Després de la feina. I després del dia. És com si aquell fos el bocí de calma, de tranquil·litat que em pertocara. I ho note més perquè recorde el mateix carrer unes hores enrere ple de gent, de gom a gom, i de llum i de xivarri.

Acostume a estar cansat. Però no és només per això que camine a poc a poc. Crec que el paisatge que acabe de descriure obliga d'alguna manera així. Les botiques tancades. Els pocs cotxes que passen. Els cartrons que els comerços han deixat a la vorera. Tot descansa.

Algun dia m'agradaria aturar-m'hi. Fer fotos. O no fer res. Simplement respirar la calma que m'envolta. O recordar totes les vegades que he passat per ací. Els moments importants. I els més modestos.

A casa, però, m'esperen la dona i la nena, la xiqueta. Potser faig falta per a que puga dormir. Així que acabe accelerant una mica el pas. I gairebé compense la lentitud del primer tros de carrer.

Manonash

Manonash normalment és un parèntesi. Un pont. Una altra manera de viure temporal. Joël hi va viure entre Maggie i Nova York. Hi ha un moment en que necessitem un canvi. Joël vivia amb els punys blancs de tant apretar les mans. Li ho va dir Maggie abans de demanar-li que marxara per sempre més. I va anar a Manonash a curar-se d'aquella malaltia. I a encetar una nova vida i tot això. Hi ha un moment que necessitem un canvi i l'hem de fer a soles i en pau, sense interferències. Com anem a una biblioteca a llegir en silenci, anem, van, a Manonash a viure en silenci. Després deixem de llegir...

Manonash és, doncs, un lloc de ficció. De Doctor en Alaska, la sèrie de la tele que més m'agrada. Gairebé cada dia, quan arribe de la feina, m'assec a la butaca i en veig un capítol. Els llums del semàfor que hi ha sota de casa es reflexen a la pantalla de l'ordinador on veig la sèrie. I això, no sé perquè, m'agrada. 

Manonash és també una metàfora. Sobre una manera de viure que, com he dit, acostuma a ser temporal, com un lloc d'entrada en una nova vida. Crec que no hi ha paraula per descriure-la.

Manonash, però, també pot ser una manera de viure permanent, una manera de ser. És com si hi haguera la Manonash física, però també una Manonash interior que algunes persones es porten sempre amb ells, a dins. De vegades en un racó petit. De vegades omplint-los tot el jo.

No sé si viure a Manonash és millor o pitjor que viure a París, Quito o Timbuctú. Malgrat no haver-hi nascut és on m'ha tocat de viure.   

Doctor en Alaska 6x08 Rio arriba Dvd+Sat Dual Comedyrip-tusseries By CicelyVirtual y elzeta from ferran on Vimeo.