Si per fe només entenem la fe religiosa, mai no he tingut cap crisi de fe. Vaig deixar de creure en Déu, el més enllà i els extraterrestres quan va arribar l'adolescència i jo vaig començar a pensar una mica pel meu compte. No recorde que fóra massa traumàtic. Allò de morir-se, però no morir-se i anar a raure a una mena d'anarquia ensucrada no tenia per on agafar-se. Així que aviat vaig començar a dir a tothom que era ateu o agnòstic, segons els dies.
Crec que el lloc que en altres persones ocupa la idea de Déu o la promesa d'un benestar infinit més enllà de l'endemà, en mi l'havia ocupat el que s'acostuma a dir la ideologia política. La idea de justícia. I l'optimisme de la voluntat, que deia el clàssic. Mai m'ha agradat el món tal com el coneixem. Però sempre he tingut l'esperança que, un cop sabem on viuen els culpables, és qüestió de temps que la gent de bé ens hi posem d'acord i anem a buscar-los. La gent de bé som la classe treballadora, les dones o les nacions oprimides, com deia un altre clàssic.
Per això, si mai he tingut cap crisi de fe ha estat ara. He descobert que, segurament, anar al pels culpables (encara que siga de manera pacífica) no és qüestió de temps. Els companys de feina que he tingut al llarg de tots aquests anys m'han fet veure que la classe treballadora té una tirada cap a la indignitat que fa que li escaiga més aviat l'adjectiu de servil que no el de treballadora. Perquè sí, treballa, però s'humilia sempre que se li presenta l'ocasió. I si no, se li presenta, la busca.
El factor determinant de la crisi, però, ha estat tot el merder que ha vingut després de l'1 d'octubre. El comportament del poble català ha estat indigne. Com ovelletes han anat a votar en unes eleccions que convocava el pastor del ramat. Abans de l'1 d'octubre, el meu mapa mental era de bàrbars (i bàrbars dissimulats) contra víctimes. Després, de bàrbars contra covards. Els espanyols tenen les armes i el coratge. Els catalans les mans buides i la por. Espanya sempre m'ha fet un fàstic profund. Ara, m'ho fa també Catalunya. E questa è la novità de l'anno che verrà, que diria un altre clàssic, el tercer.
Tot plegat, com supose que hauràs entés, és decebedor. No és la primera decepció que tinc a la vida. Durant aquest temps hi ha hagut persones que m'ha decebut o de les quals me n'he sentit traït. Amics, amigues, parelles o fins i tot algun familiar. Les traïcions individuals fàcils són doloroses, però fàcils de superar. Trobes nous amics, una altra dona, mentre intentes recordar la part bona de tot plegat. I això és tot.
Però viure pensant que el col·lectiu a què pertanys no mereix la pena, ja siga la classe treballadora, els Països Catalans o la Humanitat, és una realitat per a la qual no sé si estic preparat. Crec que és per això que aquests dies, tot i que continue alegre i no he perdut el sentit de l'humor, estic una mica com perdut. Perquè més que buscar el nord, busque una brúixola.
