Leonard Cohen

Ja ho saps. Ha mort Leonard Cohen. Un dels últims. Crec que podria explicar que m'ha sobtat que tothom en parlara. Perquè quan l'escoltava d'adolescent, em feia l'efecte que l'escoltava en solitari. I que els amics, els companys de classe s'estimaven més músiques i cantants que ara ningú no recorda. 

No sé com me'l vaig trobar. Sí que recorde que alguns dels seus discos (Closing times, segur, però també d'altres) els vaig comprar a la Sellés 2, una botiga que fa un infern de temps que no existeix. Vaig aprendre'm Suzanne de memòria sense saber més anglés que el de l'assignatura. És a dir, sense saber-ne gens. Encara ara, mentres escric això, en puc cantar fragments. I Dance me to the end of love, tota sencera. 

De Cohen, però, m'agradaven també els seus llibres de poemes. Els publicava visor. I jo els llegia de la Biblioteca Pública, un lloc sòrdid adient a la ciutat sòrdida on vivia llavors, però que em va permetre de llegir quan el que em sobraven eren temps i ganes. Memorias de un mujeriego. Flores para Hitler. La energia de los esclavos. Si ets la llum, dóna'm foc, col·lega, deia un poema. O

Las quinceañeras

que yo deseé cuando tenía quince años 

las tengo;

es muy agradable, 

nunca es demasiado tarde; 

os recomiendo a todos 

que os hagais ricos y famosos. 

O el poema 96 

La poesia no era només els rodolins del col·le. 

Després de l'adolescència he continuat escoltant-lo com una part de la vida. Quan vam vindre a viure a aquesta casa, posàvem els seus discos per defecte, com es diu ara. Ens alçàvem amb Obrint pas. Però cada dia, quan plegàvem de la feina i arribàvem a casa, la Núria posava un disc del Cohen. I em fa l'efecte que a les parets en deu haver quedat infiltrada alguna cosa. 

I, mentre descobria altres coses, he anat buscant els llibres que he esmentat més amunt. No fa gaire a una llibreria que es diu Mamut, al costat de casa, vaig poder comprar Memorias de un mujeriego. I a Lux, una llibreria de vell que tampoc no existeix, al carrer Major d'Alacant, La energia de los esclavos. 

Això de la foto és la dedicatòria que té el llibre, de segona mà. Un tal Ricardo. Una tal Pilar. Una història d'amor que sembla ser que ja no ho era cap a l'any 75. Què en queda, de tot plegat? Llibreries que ja no hi són. Botigues de discos que segurament ningú recorda. Potser Ricardo, quan ha llegit la notícia de la mort del Cohen, ha pensat en Pilar. Què se n'haurà fet. Què haguera passat si... Jo, quan me n'he assabentat, he recordat el que acabe d'explicar. Les parets que regalimen I'm your man, Take this waltz i aquesta mena de coses. I l'adolescència que estava tancada i barrada, ara té un pany i una volta de clau més.

La igualtat i punt

Cada any que podem, la Núria i jo passem la nit del nostre aniversari com a fragment d'amor lliure a l'habitació on vam passar la nostra primera nit. És una habitació d'hotel, és clar.

L'endemà baixem a esmorzar. I, també si podem, agafem una de les taules que dóna al finestral per on es veu el parc de la ciutat on hi ha l'hotel. 

En general, diria, és un hotel per a gent de negocis. Però un any, a l'esmorzar vam coincidir quatre parelles de la mateixa tendència sexual i d'una edat semblant.

Mira, li vaig dir, tots ens hem assegut igual. Perquè totes les parelles havíem triat les taules que hi havia a la vora del finestral i en totes les parelles els hòmens havíem cedit la vista al parc a les nostres parelles femenines. Som tan macos, els hòmens!

Davant d'un fet així hi ha dos tipus de resposta idiota. La que diu que els hòmens havíem triat lliurement de cedir la cadira interessant a les dones. Que sí que és veritat que ningú no ens hi va amenaçar de mort. I la que diu que hi ha alguna cosa al cervell dels hòmens que els fa cedir el lloc després d'aparellar-se i una altra al de les dones que els fa estimar-se més les cadires que miren cap a l'exterior que no les que n'estan d'esquenes. En el cas de les dones, a més, és hormonal.

La història dels arguments de tipus biològic és la història de la lluita contra la igualtat. Perquè porten implícit l'acceptació d'una cosa com a inamobible. Els negres no podien ser iguals que els blancs, perquè segons els estudis científics de l'època eren biològicament inferiors. Les dones tenien menys capacitat cranial: el seu cervell era i és més petit que el dels mascles. No en fa tant d'això. Quan encara tenia tele, recorde que de tant en tant apareixia cap al final del telediari una notícia sobre un estudi portat a terme per una universitat  americana que demostrava que alguna de les desigualtats socials obeïa a una causa biològica. 

Explique tot això perquè fa un parell de dies, Maria, una amiga i gent del rotllo, lincava al seu facebook un article que estava en contra que les baixes de maternitat i paternitat foren iguals. Per al nen (que no rep cap permís laboral per la senzilla raó que no treballa) és més important la presència de la mare que no la del pare (la importància del qual és semblant a la d'un familiar). I ho començava argumentant amb un argument de tipus mèdic o biològic que no era sinó una falàcia, ja que comparava els nens que havien rebut atenció de les mares amb els que no. Si vols demostrar que la mare és més important que el pare en la primera infantesa, hauries de comparar nens i nenes atesos per la mare, amb nens i nenes atesos pel pare. Però això, de moment és tan poc comú que no permet de fer comparacions tramposes.

En veritat, que l'article era conservador es veia no només en la falàcia biologicista, sinó també en l'estil. La forma és el fons. Començava amb aquesta frase gloriosa: la igualdad mal entendida. Una cosa he aprés en aquests anys que porte de vida. Quan algú diu la construcció "mal entesa"i l'acompanya de les paraules llibertat o igualtat, ja et puc assegurar que no és per demanar ni més llibertat, ni més igualtat. I si, a més, diu, com l'autora, que abandonarà "lo políticamente correcto", podem dir que estem davant d'un fatxa. Abandonar allò políticament correcte és la manera que tenen els fatxes de dir me voy a soltar la melena i vaig a ser més fatxa que Joseantonio.

El que hi ha amagat darrere de tant de parany és una de les idees més antigues del masclisme. Que l'experiència de la maternitat és més important que la de la paternitat. 

El masclisme no és l'assassinat de dones, ni el sostre de vidre, ni que els Nobels els acaparen les hòmens. Això en són les conseqüències. El masclisme és la ideologia que justifica la divisió dels rols socials en funció del gènere. Si ets home has de fer això i si ets dona allò altre. No perquè sigues d'una manera o d'una altra, sinó perquè ets home o dona.

Dins d'aquesta divisió, a les dones els tocava entre altres coses la criança dels fills. Especialment durant els primers mesos. I sí, en el masclisme tradicional la mare era molt més important que no el pare. Como una mare no hay na, diu una cançó espanyola. La maternitat, a més, és un terreny favorable per al masclisme perquè, si se surt amb la seua i les dones continuen sent les responsables principals de la criança, s'acompliran també algunes de les conseqüències que en naixen: sacrifici de la carrera laboral, menor contractació amb la maternitat com a excusa i menors jornals com a resultat lògic d'aquestes dues coses. 

La maternitat permet, per si fóra poc, desnaturalitzar el debat fent servir els nens i les nenes com a escut humà. El sacrifici de les dones no es farà en nom del masclisme, sinó en nom dels seus fills. Per això, posem per cas, l'autora de l'article només parlava de com era d'important la baixa de la mare per al nen, perquè en el seu univers mental no entra que l'home té drets, té el dret, posem per cas, de gaudir d'una paternitat amb la mateixa plenitud que la dona puga gaudir de la seua maternitat. Per a l'autora de l'article, la criança continua sent cosa de dones.

I això és tot. Arribarà un dia que la gent trie el seu destí. Seuran de front o d'esquenes al finestral que dóna al parc de la ciutat independentment de si són dones o hòmens. O si són classe obrera catalana o forastera. I la relació que tindran amb els seus fills o filles seran fruit del consens entre una banda i l'altra. Per això, però, caldrà acabar amb el masclisme i els seus cavalls de troia, els falsos feminismes.    

Muntanyes russes

De sobte, no se sabia com, te n'adonaves que la vida començava a fer baixada. Algú canviava de ciutat. Un amic, de gest. I la dona que tenies al costat, canviava o s'esvaïa en els records. Com que ets supersticiós, però no dels que creuen en gats i escales, t'adonaves que t'esperava una temporada, no sabies si llarga o curta, en què vindrien mal dades.

Hi havia moltes estratègies possibles. Enrabiar-se. Plantar cara. O la millor, laque havíem aprés d'un poeta. Deixar-se véncer del tot i, després, tornar a conquerir el que havia estat el nostre territori a poc a poc i passa a passa. Llavors era com si ens replegàrem als quarters d'hivern. Buscàvem recer. Ens hi estàvem a l'espera del bon temps. Llegíem molt.

Un dia, tot començava a anar millor.

Ha passat el temps. Els cicles de llavors ja no són cicles. Són una mica, per explicar-ho com al col·le, com el moviment de rotació de la Terra. I descobreixes que hi ha també com un moviment de llarga durada, de translació. Hi ha llocs per on vas passar fa molt, quan gairebé encara no eres tu. Tot és repetit, també. Però d'una altra manera. I hi ha llocs per on estàs passant ara que potser tornaràs a visitar un parell de vegades més. A tot estirar.

I també passa que el moviment de translació les coses poden venir mal dades. Però no hi tens cap estratègia.

Ajuda'm

Si deixem de banda l'ajut natural, el de la meua família, mai no he estat gaire de demanar ajuda. El fet de rebre'l a bastament per part d'ells, supose que feia que no me'n calguera massa dels altres. Nàixer en una bona casa, i no parle ara de diners, ni de cognoms il·lustres,  et posa les coses fàcils a la vida. I ara tampoc no parle de diners.

Aquests darrers dos anys, però, sí que me n'hauria calgut d'ajut. Ja sabeu de què parle. O siga que no ho tornaré a explicar. I per circumstàncies geopolítiques, és a dir, geogràfiques i polítiques, no l'he tingut. O no l'he tingut en la mesura que m'haguera calgut. I ha estat una putada, no us penseu. Sé que l'ésser humà no és un llop solitari. Entre altres coses perquè un ésser humà en solitari és ben poqueta cosa. Un mico sense pèl i maldestre: que no sap fabricar el que menja, que no sap desfer-se'n de les restes, que no sabria sobreviure al fred, ni tan sols a un fred moderat com el d'aquest hivern. Quan gent ignorantota diu que l'evolució és el triomf del més fort, hauria de pensar que potser ho seria del menys feble. Però ni això.

En Occident, és a dir als països que van ser cristians i que van gaudir d'un moderat procés de laïcització, el concepte d'ajut està al revés. Pel que he explicat abans, l'ajut és una necessitat bàsica de l'espècie. Gairebé un instint que ens fa, quan la política no ho impedeix, ajudar gent que no veurem mai més i que, per tant, ni tan sols ens podrà retornar el favor. No diguem ja recompensar-nos d'una altra manera. Cedim el pas a desconeguts. El seient a les dones embarassades. I indiquem als estrangers on són els carrers de la nostra ciutat sense esperar res a canvi. Però amb la certesa que si mai ens trobem en una circumstància semblant, algú que encara no té nom ni cara farà el mateix per nosaltres. Perquè sí. I contra la ideologia legitimadora de l'egoisme que propaga la classe dominant.

A Occident, com deia, però, l'ajut s'entén al revés. Ve de quan créiem en bruixes i en deus. Un d'ells, irat i amb barba blanca era el portador de les pitjors desgràcies. Però inexplicablement, et recompensava quan tu, amb el teu modest ajut, miraves de compensar la seua ràbia. La humanitat va aprendre a donar almoina no per ajudar algú sense diners, sinó per la recompensa del deu irat. Com deia per algun lloc d'aquest bloc, la caritat cristiana és una operació econòmica perfecta. I si no hi haguera pobres, caldria inventar-los. Si no, com es guanyarien el cel totes les velletes ben intencionades? O com espiarien els reis, banquers o polítics tot el mal que fan? Et donem gràcies Senyor, perquè vas crear els pobres.

El Cristianisme a efectes pràctics ha desaparegut. En queden practicants de l'antiga religió. Molts en nombres absoluts. Pocs, si ho comparem amb el que havia estat la cosa. Però de creients no en queda cap. I la gent que forma part de la secta ho fan com qui balla una jota o canta una cançó de batre, com una cerimònia de gestos buits. 

Ens n'han quedat, però, de tot el procés una bona colla de romanalles mentals, de vicis: la culpa, l'homofòbia i això que estic explicant de l'ajuda. Ara potser no ens hi esperem guanyar el cel. Però sovint quan ajudem els altres, estem més atents a sentir-nos bé amb nosaltres mateixos o a fer el que cal, el que pensem que cal, que no a les necessitats de l'ésser humà ajudat. 

Un bon exemple, en són les oenegés. La major part laiques, però amb la finalitat fonamental de fer sentir bé els occidentals. I amb el mateix esquema d'actuació dels cristians amb els pobres. Jo crec que a tal país d'Àfrica li cal un hospital i sense encomanar-me a cap deu ni dimoni, hi vaig i li'l plante. O una campanya de vacunació, d'alfabetització. El que siga. Tot per als pobres, però sense els pobres. Perquè potser els pobres voldrien un ajut diferent. Armes per a matar altres pobres. O per a matar-nos als rics. I això ja...

Des d'un punt de vista individual, crec, passa el mateix. Decidim quin és l'ajut que necessiten els altres sense consultar-los gaire. I anem i, nyas, els ajudem. Però recordeu que això és com una mena de perversió quotidiana. Si mai voleu ajudar algú recordeu dos principis bàsics: que vulguen la vostra ajuda i que ells us diguen en què volen ser ajudats. Ara que no ens llegeix ningú, us confessaré que us ho dic per experiència.

Queixa a TMB

Bon dia! 

Em dic Ferran, visc a Barcelona i tinc una filla que aviat farà dos anys. Sóc, a més, usuari habitual del transport urbà de la meua ciutat. Sobretot el faig servir per anar a treballar. Però també quan amb la nena, que es diu Emma, hem d'anar a qualsevol lloc. Com que vivim a Sants, a vegades la cosa es complica, l'estació de Plaça de Sants a més de tindre un dels transbordaments més poc atractius de la ciutat està sense adaptar i accedir-hi amb cotxet de nens s'hauria de considerar esport olímpic. 

El motiu d'adreçar-me a vostés, però, no és l'estat de l'estació de Plaça de Sants (simplement ho deixava caure per si un cas), sinó la retolació del metro pel que fa als espais reservats als cotxets o als seients reservats per a col·lectius que mereixen una atenció preferent. Sempre que en aquesta retolació apareix representada la possibilitat d'un adult portant un nen, aquest adult és una dona. Ho poden comprovar en el parell de fotos que els adjunte i que, en el seu dia vaig publicar en instagram. Les maletes les porten figures de gènere no determinat (tot i que sospite que són homes), les crosses també. Però els nens (o les nenes) i els cotxets de nens els porten unes figures que vostés mostren que són dones fent veure que porten faldilla. Això d'entrada ja suposa una visió de la dona ben poc actual. No sé si s'hi hauran fixat, però en general la majoria de les dones porten pantalons, com els hòmens. Però a més suposa excloure els pares de la cura dels nens i nenes (o com a mínim insinuar que no el transport per la ciutat dels seus fills no és cosa seua). 

Com el meu nom dóna a entendre, sóc un home. I això no m'ha impedit fer-me càrrec de la cura de la meua filla. Potser no en igual mesura que la meua dona, però mirant d'acostar-m'hi com més va més. Per això, sovint he portat jo la nena amb braços al metro o he espentat jo el cotxet amb ella dins. Amb menys ímpetu que una maleta, això sí, però amb una eficàcia semblant. Els altres passatgers m'ho han reconegut cedint-me un lloc que, en principi, no em corresponia i només estava adreçat a dones que feien el mateix que jo. O deixant-me que, malgrat no portar la faldilla reglamentària, posés el cotxet al lloc que hi ha per als cotxets. Amb això vull dir que la retolació no ha perjudicat gaire la meua vida de pare. Per sort, al contrari del que semblaria per la retolació, els usuaris del metro de Barcelona viuen al segle XXI i no fan cas de recomanacions més pròpies d'antics carruatges, que no de mitjans de transport actuals. 

Crec, però, que en el cas d'una empresa que gestiona un servei públic, estaria bé que la retolació fes veure que la cura de les nenes (o dels nens), com ja passa, és cosa dels dos gèneres. I que el metro de Barcelona s'adiu amb la ciutat d'on és, més que amb altres com ara Kabul o Riad, per esmentar un exemples exòtics però que em semblen gràfics. 

N'espere resposta. Per escrit i en el terreny dels fets. 

Atentament, 

Ferran Trives i Blanca