ELS SENGLARS I LES TORTUGUES (conte per l'Emma)

Els porcs senglars i les tortugues del Pantà de Vallvidrera feia molt de temps que no tenien bona relació. De fet, en feia tant que ningú, ni la tortuga més vella, si el senglar de més edat no recordava que mai hagueren estat amics. Si es veien, es miraven els uns als altres amb menyspreu o amb odi, segons els dies. I si mai es parlaven era només per insultar-se 

–Cul gros, porc! 

–Closca amb potes! 

Segons que expliquen els altres animalons que viuen al Pantà el motiu d'aquella enemistat era que els senglars trobaven ridícul el comportament de les tortugues. Allò de traure el cabet de l'aigua per agafar aire, la seua manera tranquil·la de nedar o que no isqueren de la closca ni per pixar. Així que, quan feia calor o s'avorrien, els porcs senglars anaven cap a la vora del pantà, miraven el que feien les tortugues i se'n reien fins que de tant de riure els venia un mal de panxa increïble. I, és clar, a les tortugues això no els agradava gens. Es posaven tristes i s'emprenyaven amb els senglars. 

–Mira que són maleducats, en deia una 

–Sí, són uns porcs, en deia una altra. 

I així totes elles també reien una mica. 

Va passar, però, que un dia els senglars estaven tan i tan avorrits que un senglar que es deia Glar va tindre una idea. Podien anar d'excursió a Barcelona i així veure coses noves i diferents. Perquè el pantà, els arbres i els camins ombrívols de muntanya són molt bonics, però ells ja n'estaven una mica farts, la veritat. Així que, nerviosos i contents, es van posar en filera i van anar a agafar els Catalans. 

El camí cap allà va ser divertit. Tothom feia bromes. I algun senglar més gran els explicava als més petits històries fantàstiques sobre Sants, el Poble Sec o Plaça de Catalunya que anava inventant mentre parlava. Va ser quan van agafar el tren que van començar els problemes. Tan bon punt, la filera de senglars riallers hi van entrar, els humans que hi eren se'ls van mirar amb incredulitat i van pegar a córrer com si estigueren bojos, cridant espantats i van abandonar els vagons on eren els pobres porcs. 

–Ei què coi feu? els preguntaven ells. 

Però com que els humans no entenien el llenguatge dels senglars només sentien uns grunys, oinc, oinc, que creien que eren una gran amenaça, l'avís d'un atac imminent. I llavors encara cridaven més i corrien més a pressa, ensopegaven entre ells i es trepitjaven els uns als altres. En un tres i no res, els porquets es van trobar sols i entre espantats ells també i astorats, molt. Tant que es van equivocar i van baixar a Provença, quan no calia.

Doncs si tot allò que havien vist ja els havia estranyat, el que van veure al transbord de Diagonal els va acabar de convéncer que els humans no hi toquen gaire. Corredisses, crits, trepitjades... Un senyor gran i gros que anava en totes direccions i movia els braços com si en volguera escap volant, va caure en una de les cintes del transbord i com que no es podia alçar, més persones hi van començar a caure a sobre d'ell, fins que es va fer una muntanya de persones cridant que avançava com una gran bola de neu. Ai, ai, ai, deien. Algú ha trucat al 112? 

–Òndia, una muntanya que camina, va dir meravellat un dels senglars més petits. 

–Us menjaré a queixalades, van entendre els humans. 

Els senglars despistats anaven al darrera de la muntanya de persones. Uns perquè hi volien jugar, uns altres per esbrinar que els passava a tots plegats i uns altres perquè no sabien com tornar a agafar el tren. El resultat n'era el mateix. Els humans corrien i els senglars feien oinc oinc. I en cosa de vint minuts el transbord va quedar més buit que el desert del Petit Príncep. 

Per allà per on passaven els porcs senglars sempre passava el mateix. Crits i més crits. Aquests humans són uns escandalosos. Només quan van baixar a La Rambla, la rebuda va canviar una mica. Perquè els guiris es van dividir en dos grups. Els que feien com els catalans i fugien dient Oh my god o Oh mon dieu. I els que es posaven a fer fotos amb el mòbil a la renglera d'animals. 

Aviat es van adonar que Barcelona era un desori. Així que quan van arribar a Colom, una mica tristos per l'experiència, van decidir girar cua i fer cap al pantà. I van desfer el camí que havien fet. Però que va ser, per la banda dels humans, molt semblant. Vinga a córrer i a cridar com si s'acabaren el món o els arbres. 

Quan, per fi, van arribar a Vallvidrera, tots van respirar més tranquils. Van veure que les tortugues continuaven fent de les seues, cabet fora, cabet dins de l'aigua. Però després de tot el que havien vist aquell dia ja no ho trobaven ni tan estrany, ni tan ridícul. Ben pensat, deien, mira que són mones les tortugues. I així i amb el pas del temps, les tortugues i els senglars de Vallvidrera es van acabar fent amics inseparables. Tant que un dia van voler repetir l'aventura de Barcelona amb elles.

[Merci, Xorxe]

I alegria

Crec que sóc una persona alegre. A grans trets, si més no. Però els que em coneixeu ja sabeu que darrerement i no tan darrerement no em manquen els motius per tot el contrari. A la mínima, amb un acudit d'un company, una cervesa a l'Espanya Industrial o cinc minuts d'estar en ma filla, comence a somriure, a ser feliç de manera de manera conjuntural, si em permeteu dir-ho així. Però a poc a poc, la part desagradable d'aquest ara que estic vivint em torna a dibuixar la cara amb un maquillatge trist que sempre hauria dit que no és el meu. Triste llevo la boca. 
Riete siempre, diu un dels poemes més coneguts de Miguel Hernández, poeta comunista. Quan vaig conéixer N., que durant anys havia estat una de les claus de volta de la meua vida, li vaig fer una recomanació semblant. Perquè, de les dues cares d'N, la millor era la que somreia. Tenia un somriure que l'il·luminava la cara. I era com si de sobte li nasquera un rostre molt més bonic que el que tenia segons enrere. No sé si li vaig dir mai, però des de la punta dels seus cabells de color canviant a les ungles dels seus peus, era aquell somriure el que sempre em va agradar més d'ella. 
Crecque a mi, salvant les distàncies (i els que em coneixeu ja sabeu perquè), a mi em passa una cosa semblant. Hi ha gent que és bonica en la tristesa. Però jo no, el meu jo d'ara que s'arrossega entre la tristesa i l'ansietat, que busca carícies i abraçades que ningú no li donarà de moment és un jo més aviat lleig o, si voleu, poc atractiu. Un ésser al qui venen poques ganes d'acaronar o d'estar amb ell, una mena d'ens queixós i ploramiques del que fugir com de l'avorriment. Perquè és d'això que es tracta d'avorriment. Crec que si mai sóc atractiu és quan estic en la posició joie de vivre, quan tinc ganes de viure. I faig bromes. O parle dels llibres que he llegit, de les pel·lis que he vist, en lloc de parlar dels greuges o de les cicatrius a l'ànima que comptat i debatut tots tenim. Quan sóc fort i no em cal ajut. I acabe ja, amb un migsomriure irònic als llavis i als ulls. Perquè la vida i les coses que hi pertanyen es comporten com la porta de l'Esfinx a la Història Interminable, que per travessar-la només calia no voler fer-ho.

Descolonizar la mente

He llegit, recomanat, Descolonizar la mente. Si estàs llegint això i vols entendre quin és el paper de l'anglés en el manteniment, per la banda de la superestructura, de l'actual sistema de dominació neocolonial, te'l recomane i així fem que continue rodant la roda. 

Com bé explica l'autor, la tria de l'anglés no és una tria innocent, sinó un gest de complicitat amb un estat de coses que significa l'explotació de milions de persones. I, en un context així, l'única tria ètica possible és la de les llengües africanes prèvies a la colonització, el kikuyu (una llengua que jo ni tan sols sabia que existia) en el seu cas.

No sóc gaire de cultures diguem-ne exòtiques. Potser tinc una ment petita. Però el meu món ideal està entra la ciutat que visc, algunes comarques de més avall, el Sud de França i el Nord d'Itàlia. Així que sentir tan pròxim el text d'un escriptor kenyata --el primer escriptor kenyata que em sembla haver llegit-- m'ha sobtat. Però les raons per les quals Ngugi wa Thiong'o decideix d'abandonar l'anglés en què escrivia fins aleshores s'assemblen força a les que em van fer triar el català com a llengua d'expressió anys enrere quan volia ser escriptor o ara, que em limite a grafòman aficionat. Encara que en el meu cas no hi haja masses de camperols analfabets o danses que connecten amb religions atàviques. Què és, però, el que m'hi acosta? És a dir, que pot haver-hi en comú en l'experiència d'ell i jo un cop salvades les distàncies de la qualitat?

Crec que per una vegada la resposta és senzilla. Al País Valencià la llengua sempre ha estat un tema de classe. El català ha estat la llengua d'allò que es diu les classes populars: proletaris, camperols i semblants. La classe a la qual jo pertanc. Quan em vaig posar a escriure, la inèrcia em portava a escriure en la llengua dels senyorets, el castellà. Era i és una llengua més sòlida, més forta, amb molt més llibres. I més fàcil d'escriure. Però en tant que membre de la classe treballadora no era la meua llengua. I escriure-hi ho vivia com una traïció als meus. A l'àvia que s'expressava en castellà amb dificultats. I a tots els que, com ella, creien que la seua llengua era inferior i els feia inferiors.

Evidentment, el País Valencià no és una colònia. O no ho és ben bé. Però el sistema pel qual s'hi ha esdevingut un veritable genocidi cultural és el mateix que fa de l'anglés la llengua nacional de Kenya amb la complicitat de tots els que volen fer el conflicte invisible. I segurament els mecanismes que serveixen per mantenir l'opressió cultural dels africans s'havien provat primer ací, a Alacant, Occitània, Bretanya o Escòcia. Perquè el neocolonialisme només és una altra manifestació d'allò que entenem que és el poder. I això és molt més universal que la llengua anglesa o internet.

No vull enganyar ningú. En el sistema neocolonial, Ngugi wa Thiong'o i jo estem en bandes oposades. Cada cop que vaig a comprar al supermercat em beneficie del sistema de poder que oprimeix el seu país i la seua cultura. I el mateix em passa quan és de la dominació masculina que parlem. Sóc de la banda dels dominadors i això m'ofereix un bon nombre de privilegis. I posar-me de la banda dels oprimits només és un gest buit. Benintencionat, però poca cosa més.

Ara com ara no sóc gaire optimista. Però m'agrada creure, com si fóra una fe, que arribarà un dia en què descobrirem que les dones, els valencians o els escriptors en kikuyu tenim una història en comú i que totes les lluites tenen un mateix enemic, el poder, encara que les víctimes portem noms diferents. I que això podria ser el principi d'alguna cosa més digna que el món de renúncies que a tu i a mi ens ha tocat de viure.

El caos

En una de les meues primeres classes a la Universitat, ara fa més de vint anys, el professor de Geografia Física ens va explicar, si no recorde malament, que el temps meteorològic és un sistema caòtic. És a dir que no es podien establir unes lleis que feren previsible el seu comportament. Per això, és tan complicat deia encertar amb el pronòstic del temps a mitjà termini.

Em va sobtar. I com que era en un dels meus primers dies d'estudiant universitari, vaig assumir el meu paper de principiant sense criteri i no vaig dir res. Però vaig pensar. Es pot dir d'un sistema que és caòtic? És a dir, ho podem afirmar? O darrere d'aquesta afirmació nostra hi ha la possibilitat que s'amague la nostra incapacitat per trobar un ordre complex? Sí, jo quan tenia vint anys, en lloc de fer cas del que explicava el professor de Geografia Física, pensava aquest tipus de coses.

Això del sistema caòtic és una imatge que he fet servir molt després. Per exemple, per explicar el comportament humà. Hi ha ciències com la sociologia o pseudociències com la psicologia, que miren de descobrir lleis o d'explicar el comportament humà. I hi ha vegades que aconsegueixen d'explicar fenòmens puntuals. Però transmeten la sensació que l'ésser humà és també, com els núvols, part d'un sistema caòtic.

Per què votem contra els nostres propis interessos? Per què fem coses tan idiotes com fumar o menjar aliments que no són saludables? Per què ens deixem enganyar una vegada i una altra per les mateixes persones?

Sempre he intentat de relacionar-me amb els altres de manera racional o raonable. Tractar-los bé per a que em tracten bé. O estimar la gent que m'estima. I al contrari, caure malament als que em sembla que tenen un comportament no acceptable moralment. Les respostes que he rebut això, però, no han estat les que en bona lògica haurien d'haver estat. I no em fa l'efecte que l'ésser humà és un ésser estúpid (això ja seria una explicació), sinó que el que estic explicant no entra en la variable de la seua resposta. Que A t'estimarà amb independència de si el tractes bé o no. Que B et pot odiar malgrat que et deixes la vida pel seu benestar. I que C et pot continuar saludant cada matí encara que tu el tractes com na merda.

Per si em llegeix algú susceptible, no parle de ningú en concret i jo mateix m'incloc en el col·lectiu dels actors caòtics. Hi ha decisions de la meua vida que manquen de la lògica més elemental, te les mires per on te les mires.

A grans trets, doncs, he arribat a la conclusió que l'ésser humà es comporta de manera caòtica. Però hi ha dies que pense el mateix que amb els núvols. I si és que encara no ens comprenem prou? I si a sota del tot hi ha una escorça racional a què no hem arribat? També hi ha dies que estic caminant pel carrer i de sobte m'ature. Em sembla que una explicació a alguna cosa, ni que siga parcial, està apunt de ser-me rebel·lada. Però sempre hi ha un no res sense importància que em distrau i tornem al principi: els núvols i els hòmens i les dones que som igual que ells.

Portes i comportes

La meua vida, imagine que com la de tothom, està feta de portes. Les que separen cada banda de la meua vida. La feina, els amics, abans la militància, la família. M'agrada que hi siguen. Que els diferents aspectes estiguen separats. I que només s'ajunten quan jo vull obrir una de les portes i que hi passe gent a una habitació que no coneixia. Tinc amics de la feina. I amics de feina amb els que vaig acabar fent militància política. Per posar uns exemples.

Algunes de les portes m'agrada que siguen comportes. Els mals rotllos de la feina gairebé sempre s'hi queden. Pip, accés obert. I m'espera el carrer com una alenada d'aire net que em fa oblidar el que hi ha passat a dins.

Altres són més primes. O deixen veure el que hi ha dins. I n'hi ha que sempre estan oberts. Si llegeixes això ja et pots considerar amic meu. I tindràs un te o un cafè pagat i unes hores de xarrera el dia que vullgues.

Quan venen mal dades, però, sembla com si les portes s'hagueren tornat boges o com si haguera esclatat una tempesta a casa. Tot s'enlaira o jo m'enfonse, que deia l'altre dia. I les portes peten, les comportes rebenten. I un vent agressiu ho omple tot. Desapareix la calma fins i tot en l'última raconet de l'habitació més amagada. 

Cal viure a tot o res, 

vinclar-nos dòcilment al que ens agita

i ens posseeix i ens refà a cada instant 

fins al darrer, 

diu Vinyoli.

I potser sí. Però arriba el moment de començar a tancar les portes. De posar cada cosa al seu lloc. Començar a viure de nou la nostra casa de sempre, com si l'acabàrem de construir. Fins que arribe la propera tempesta.

Maig

Sembla mentida, però maig també pot ser un mes esquerp i dur. En la naturalesa la vida segueix el seu cercle vital, un ritme que és una repetició canviant, un equilibri sempre precari. Però ací, entre nosaltres, al carrer on els arbres estan perfectament alineats, al turó enterrat sota l'asfalt d'una pujada, les coses són diferents. La vida pot morir o renàixer a cada moment. En maig, al desembre o, si som optimistes, el dia menys pensat.

Ara escolte molt una cançó una mica hortera d'un cantant de moda durant un altre final de vida, vint anys enrere.

Ahora que sólo el ahora es lo único que tengo.

I amb la música de fons, endrece les coses. Els llibres, les fotos de la nova persona que només té aquest de maig, plujós de vegades i sempre amb la flaire persistent de la desorientació de què parlava en un altre escrit.

Què donaria? Què donaries per la sospita, ni que fos la sospita que tenim alguna cosa que va més enllà d'aquest maig o del juny que ens espera pedregós i estèril? Per saber que el nostre jo no s'acaba dins dels límits estrets de la nostra pell.

M'agradaria poder assegurar, com diu de manera una mica demagògica la cançó, que no li tinc fe a res. Però no és veritat. Crec que no ens justifiquem en nosaltres mateixos, en tu, en mi, sinó en el frec que fem amb els altres. I que hi ha una altra vida, no després de la mort, sinó més enllà d'aquesta estretor de pensar-nos com la part principal de cada oració. 

 

D'allò que no té fi

Un altre dia de pluja trista. De somnis desfets. I de pors. De jove, sempre havia pensat que arribats a aquest present, no em preocuparien les coses materials. I em veia en una casa que no estava malament. Però sí que em preocupava que aquell benestar material no anara acompanyat de les coses que veritablement importen: les abraçades, els estic amb tu o els gestos d'amistat.

La vida és molt puta i desfà fins i tot les previsions més pessimistes. I en aquest present, en aquest dia de pluja veig que de sobte et pots trobar despullat davant de la vida. Com si res del que has viscut importara. O com si no hi haguera cap guardiola per als afectes.

Un dia, en la feina, vaig escoltar algú que deia:

Sempre et tens a tu mateix.

I em va semblar un dels pensaments més idiotes que he sentit mai. Jo, i supose que tu també, no em vull tindre a mi, vull tindre els altres. Ser part d'alguna cosa que pot definir-se de moltes maneres però que va més enllà de la meua pell. Perquè, com deia una cançó amb un ritme diferent a la pluja de hui, per a què serveix un ésser humà sense germans.

M'és ben igual no tindre diners. Però sentir allò que deia el tango de Gardel de buscando un pecho fraterno para morir abrazao i no trobar-lo em faria sentir la persona més dissortada del món. I per això, ara que la realitat material pica insistentment la porta d'una casa que no sé de qui és, visc dins d'una pell que tampoc no és meua. Spaesato en diuen els italians. Desnortado, els espanyols. Una mica més que perdut en català.  

Paisatge

Els carrers que vaig recórrer fa deu anys, ara són records. I records que fan mal. D'innocència perduda. D'il·lusions fetes miques.

El temps ens canvia. I la vida. És com un triangle que s'anara desgastant perquè fregaren els tres cantons. El temps desgasta la vida. I la vida ens desgasta a nosaltres. I cada cop, cada dia, és cert, tornem a començar. Però més vells, més febles i més convençuts que les victòries, sovint, no són una altra cosa que derrotes disfressades pel present. I un llavi, uns ulls mig clucs o un somriure, abans de marcir-se, deixen de tindre aquell significat que nosaltres li donàvem.

Res és com al principi. Cada dia fem principis que, amb el pas del temps, serviran de comparació odiosa.

I aquesta pluja d'ara, com en el poema de Borges, és la mateixa dels patis de Cartago. I la mateixa d'anys enrere. El que ha canviat és només el jo que se la mira.

18 anys

Quan jo tenia 18 anys --i ja en fa una vida d'això--, vaig passar gairebé un mes ingressat en l'hospital d'Alacant per un problema amb el meu pulmó dret. Estar ingressat vol dir, en la sanitat pública, haver de compartir habitació amb desconeguts que, en el meu cas, en van ser quatre. D'alguns en recorde el nom, dels altres no. Eren molt més grans que jo. I això era una barrera.

A un d'ells, mos pares i jo li déiem el del forat. No era un malnom massa imaginatiu. A l'home aquell que devia anar cap a la sisantena, li havien fet un munt d'operacions per alguna malaltia que no sé si no recorde o no he sabut mai. I, pel que feia veure, passava més temps a l'hospital que a casa seua. Mirava de fer-ho evident amb el seu tracte amb el personal de l'hospital. Amb els metges i infermeres. Però més encara amb els zeladors o amb un xic que cobrava tots els dies el preu del lloguer de la televisió que hi havia a cada habitació. Els parlava pel nom o per malnoms afectius que els havia inventat.

Però si nosaltres tres li déiem el del forat era perquè una de les coses que més li agradava era mostrar a tothom, volguera o no, les conseqüències del seguit d'operacions en el seu cos: un forat més aviat fastigós a la part dreta de l'abdomen.

--Vols que t'ensenye el forat? Vols que t'ensenye el forat? deia a qualsevol que se li posara a l'abast.

I la gent, les visites dels altres malalts no feien els acudits lògics i s'hi acostaven amb una barreja d'angúnia i commiseració.

Com que en aquella època jo llegia molt Nietzsche en vaig fer un diagnòstic nietzschià. El cristianisme que del patiment n'havia fet un motiu d'orgull, l'odi al cos i aquesta mena d'històries. 

Però ara han passat els anys. El pes de les coses que he viscut supera el de les llegides. I he pogut comprovar que quan es tracta de ser estimat pels altres cadascú fa el que pot. Es vanta dels seus diners, de la seua intel·ligència o de les proeses sexuals que convida a descobrir. I he comprovat també que la llàstima pot ser un motiu d'orgull com qualsevol altre. Algo és algo que dirien els veïns.

Al cap i a la fi, potser el del forat tenia raó. No en recorde el nom. Ni a que es dedicava. No vaig tindre cap conversa amb ell que anara més enllà de la part més administrativa de la vida. Hi ha algú al lavabo? i coses així. En canvi, si parle amb la meua família i esmente el senyor aquell del forat, ja sabem de què parlem. Com deia abans, algo és algo.

Tolerància

La tolerància així en principi, sense més explicacions, sembla estar bé. No crec que ningú, en circumstàncies normals gose descriure's com a intolerant. Perquè la tolerància és una de les virtuts cardinals de la nostra època. Hi ha ciutats tolerants --i obertes una virtut encara més metafísica--, països tolerants i gents, persones tolerants.

Normalment allò que tothom entén per tolerant o tolerància és un concepte més aviat buit, tant de contingut com de forma. Tindre un amic gay, un company de feina nascut en un país pobre o que en un barri que no siga el nostre posen una mesquita. Però crec que la tolerància no és això. Perquè tindre un amic gay augmenta el nostre capital social, perquè els estrangers nascuts a països pobres ens van molt bé econòmicament a tots i perquè les mesquites són conseqüència lògica del segon. Ser tolerant amb allò que ens agrada o que ens beneficia no crec que siga gaire lloable.

Per mi la tolerància és saber viure amb allò que ens repugna: un veí nacionalista espanyol, una companya masclista o un votant de vox. Saber comportar-nos de manera civilitzada i educada quan som davant de persones que per la seua pròpia existència van en contra de les nostres idees fonamentals. Per això crec que és més un tret personal que un comportament social. I per això crec que tots tenim el nostre llindar personal de tolerància. Jo, a còpia de llegir Montaigne, puc tolerar la major part d'opcions polítiques sempre que no s'organitzen. Però la més mínima manifestació de masclisme em pose esquerp, desagradable.

El problema d'aquesta tolerància de què parle és que sovint es confon amb la indiferència. I en alguns casos està bé: perquè què n'he de fer jo de com s'ho munta cadascú al llit. Però en uns altres condueix a una passivitat que fa que cada vegada les persones sense escrúpols puguen viure més còmodament. I això darrer ho dic col·lectivament i personal.

 

Parèntesis

I encetem un nou any. Aquest matí, des de la finestra de casa, he vist corredors que han fet bons propòsits. L'anglés, fer règim, viure d'una manera més humana. En una conversa de principis d'un any com aquest, vaig descobrir que, en veritat, tot es reduiria a mantenir les regnes de les nostres vides, que no es guanyarà la inèrcia. I en una altra, vaig descobrir que no era només la inèrcia, sinó que no vivim en un teatre que permeta fer-hi papers gaire lluïts, que l'avarícia i la misèria moral són la veritable mesura de les coses.

Per al abans que es deia el poble, tot això del canvi d'any no semblava tindre la més mínima importància. Quan vam canviar a l'any 1000, posem per cas, el que ara diem la gent no en va quedar impressionada. I en el cas de la meua família, només sóc la segona generació que dóna importància a l'any de naixement o al dia de l'aniversari. Beatriu, la germana de la meua àvia materna, va nàixer en un imprecís any anomenat el dels melons, perquè n'hi va haver una bona collita, al que ningú de la família sap posar una xifra, perquè això era més aviat cosa del registre civil o instàncies encara més estranyes.

Ara en canvi, en fem un recompte obsessiu dels nombres de les nostres vides. Jo vaig nàixer les 13:30 del 22 de desembre de 1972. Ma filla, les 19:00 del 5 d'abril de 2014. I quan mirem la biografia d'algú, els nombres són al primera dada rellevant que ens apareix. Mikhaïl Bakunin (1814-1876). Michel de Montaigne (1533-1592). Chris Stevens (1961-).

Per aquest 2019, ens podríem posar com a propòsit alliberar-nos d'angoixes i ansietats. Total, tu i jo, en el millor dels casos, acabarem sent una resta en nombres aràbics al costat d'un nom que mai no diem sencer, si no és en termes burocràtics.