La primera vegada que em van dir cuidador va ser amb carinyo i qui llavors era la meua sogra. Jo anava de tant en tant a dinar o sopar conjugalment a casa seua. I quan acabàvem deia sempre que estava molt bo. Jo pensava que ho deia perquè m’havien educat així i perquè a més estava bo. Però un dia ella em va sorprendre i em va dir que jo era un cuidador i que allò del compliment n’era la prova.
Tot i que oficialment era la primera vegada, com en tota història, en sé trobar precedents. Però com la paraula cuidador no va començar a existir en el nostre lèxic habitual fins ben entrat el Segle XXI, doncs ningú no m’ho havia dit abans amb totes les lletres.
La segona vegada m’ho va dir, ja amb més mala llet, una de les terapeutes de la meua exdona.
—Us hau de saparar parquè ets cuidadó i això és un factó de mantaniment.
Resumisc, perquè la cosa és més llarga, però en respecte la fonètica, que s’ho mereix.
La primera part de l'afirmació és l’objecte de discussió d’aquest text. Però en la segona —tot i que fent una mica de trampeta—, la va encertar. No sé si us heu fixat que més amunt, davant de la paraula dona, hi he posat el prefix ex-. Doncs això vol dir que, efectivament, ens vam separar.
Siga com siga, jo hi estava intrigat. I preguntava a la gent que coneixia. Ei, en Tal, soc cuidador? Ei, na Tal, trobes que ho soc de veritat? I les respostes eren afirmatives, però injustes. Perquè sí que és veritat que després del part de ma filla, no em va quedar més remei que ser cuidador. Dels tres que vivíem en aquesta casa, jo era l'únic que en tenia la capacitat. I tot i que ho vaig fer ben de grat, perquè m’estimava les dues persones a cuidar, m’haguera agradat més, no ens enganyem, no haver-les de cuidar tant. I passar els matins d’estiu a la platja —Tabarca o Cadaqués, si possible— i no haver de parlar de pautes, trastorns o com la meua ex estava treballant el problema de torn. Hi havia nits que em somiava prenent una cervesa a la terrassa d’un bar mentre veia passar la gent. Però només era això, un somni.
Quan ens vam separar, com ja sabeu, vaig buscar jo també un terapeuta. Perquè volia una espasa làser jo també, però per a veure si algú de la secta m’ajudava a traure l’entrellat de tot plegat. Pel que sembla, els terapeutes son com els pintors, que comencen posant a parir els altres. Qui li ha fet aquesta porqueria, diu el pintor quan entra a una casa. El meu psicòleg em va dir que això del cuidador i el factor de manteniment —perdó, de mantaniment— era una xorrada molt gra, tipus Torre Agbar o casa de pagès gran. Però que era cuidador, ho va donar per fet.
—És que has posat per davant teu, els interessos de la teua dona i de la teua filla, em va acusar un dia.
—És que ma filla tenia dos anys i la meua dona estava malalta, li vaig contestar amb timidesa. I vaig decidir que no hi tornaria més.
Pel que fa a les angoixes que tenia llavors i el principi de depressió no em van servir de gaire aquelles sessions. La ideologia neoliberal del terapeuta i jo, no ens enganyem, érem incompatibles. Però per traure l’entrellat de la paraula, sí que em va ser útil.
Cuidador vindria a ser el que abans en déiem persona, només que aromatitzat amb encens i bates blanques. No és que jo haguera estat cuidador en el tràngol que us he explicat amb més o menys detall, és que fer el contrari hauria estat ser un desgraciat.
