dilluns, 14 de novembre del 2022

Primer dia de vacances

El meu primer dia de vacances és un dilluns. I no tinc un duro. I he de comprar oli, que no me'n queda ni una gota.

Així que camine. Des de casa meua al carrer Bailèn. Que és una altra galàxia. Durant el camí el paisatge urbà va canviant, és clar. Al meu barri no va arribar gaire el modernisme. Mentre a l'Eixample les façanes s'omplien de dlors i garlandes de pedra, al meu barri encara regnava el Neoclassicisme. 

Canvia també el paisatge humà. El percentatge de persones d'allà baix a mà esquerra mirant el planisferi és molt gran al meu barri. I anecdòtic a l'Eixample. Allà en canvi tenen moltes banderes gais. N'he vist una que m'ha agradat molt, que en lloc del triangle de l'estelada, en tenia un amb els colors de la bandera trans. Era en una botiga de llenceria.

Crec, doncs, que no exagere si dic que el carrer és una altra galàxia. Perquè crec, a més, que les nostres diferències són incompatibles.

He anat a fer fotos al Taller Mas Riera. Però com que han posat una terrassa covid al davant amb els seus newjerseis inevitables, no m'ha resultat fàcil.



Després he tornat a casa i m'he posat a llegir el Sabater Pi. I he escrit això. 

diumenge, 7 d’agost del 2022

Il marinaio rampante



I ell que havia volgut passar a la Història com un explorador que s'havia fet ric amb el comerç de les espècies, un dia va pujar a una columna, com sant Simó, i va amenaçar de no baixar-ne mai més, si no li prometien, com a mínim, la glòria del viatge.  

dilluns, 30 de maig del 2022

Cuidador

La primera vegada que em van dir cuidador va ser amb carinyo i qui llavors era la meua sogra. Jo anava de tant en tant a dinar o sopar conjugalment a casa seua. I quan acabàvem deia sempre que estava molt bo. Jo pensava que ho deia perquè m’havien educat així i perquè a més estava bo. Però un dia ella em va sorprendre i em va dir que jo era un cuidador i que allò del compliment n’era la prova. 
Tot i que oficialment era la primera vegada, com en tota història, en sé trobar precedents. Però com la paraula cuidador no va començar a existir en el nostre lèxic habitual fins ben entrat el Segle XXI, doncs ningú no m’ho havia dit abans amb totes les lletres. 

 La segona vegada m’ho va dir, ja amb més mala llet, una de les terapeutes de la meua exdona. 

—Us hau de saparar parquè ets cuidadó i això és un factó de mantaniment. 

Resumisc, perquè la cosa és més llarga, però en respecte la fonètica, que s’ho mereix. 

 La primera part de l'afirmació és l’objecte de discussió d’aquest text. Però en la segona —tot i que fent una mica de trampeta—, la va encertar. No sé si us heu fixat que més amunt, davant de la paraula dona, hi he posat el prefix ex-. Doncs això vol dir que, efectivament, ens vam separar. 

Siga com siga, jo hi estava intrigat. I preguntava a la gent que coneixia. Ei, en Tal, soc cuidador? Ei, na Tal, trobes que ho soc de veritat? I les respostes eren afirmatives, però injustes. Perquè sí que és veritat que després del part de ma filla, no em va quedar més remei que ser cuidador. Dels tres que vivíem en aquesta casa, jo era l'únic que en tenia la capacitat. I tot i que ho vaig fer ben de grat, perquè m’estimava les dues persones a cuidar, m’haguera agradat més, no ens enganyem, no haver-les de cuidar tant. I passar els matins d’estiu a la platja —Tabarca o Cadaqués, si possible— i no haver de parlar de pautes, trastorns o com la meua ex estava treballant el problema de torn. Hi havia nits que em somiava prenent una cervesa a la terrassa d’un bar mentre veia passar la gent. Però només era això, un somni. 

Quan ens vam separar, com ja sabeu, vaig buscar jo també un terapeuta. Perquè volia una espasa làser jo també, però per a veure si algú de la secta m’ajudava a traure l’entrellat de tot plegat. Pel que sembla, els terapeutes son com els pintors, que comencen posant a parir els altres. Qui li ha fet aquesta porqueria, diu el pintor quan entra a una casa. El meu psicòleg em va dir que això del cuidador i el factor de manteniment —perdó, de mantaniment— era una xorrada molt gra, tipus Torre Agbar o casa de pagès gran. Però que era cuidador, ho va donar per fet. 

—És que has posat per davant teu, els interessos de la teua dona i de la teua filla, em va acusar un dia. 
—És que ma filla tenia dos anys i la meua dona estava malalta, li vaig contestar amb timidesa. I vaig decidir que no hi tornaria més. 

Pel que fa a les angoixes que tenia llavors i el principi de depressió no em van servir de gaire aquelles sessions. La ideologia neoliberal del terapeuta i jo, no ens enganyem, érem incompatibles. Però per traure l’entrellat de la paraula, sí que em va ser útil. 

Cuidador vindria a ser el que abans en déiem persona, només que aromatitzat amb encens i bates blanques. No és que jo haguera estat cuidador en el tràngol que us he explicat amb més o menys detall, és que fer el contrari hauria estat ser un desgraciat.

dijous, 21 d’abril del 2022

Twitter

Tinc un compte de tuiter amb molts pocs seguidors. És un fet. I en general, pel que sembla, el que hi dic no interessa gaire. Així que el tinc una mica deixat. I hi entre de tant en tant i em passa allò que deia la cançó:
 
 y cuando salgo entonces pienso, mejor me callo. 

Perquè tuiter em fa ser encara ser més pessimista del que sóc. I això ja és molt, perquè jo soc de base pessimista. 

Fa un parell de dies hi vaig entrar. Vaig veure una xica que em cau bé que defensava una postura implícitament masclista. Per mi (i no només per mi, és clar) el masclisme és la ideologia que defensa que un ésser humà ha de tenir un lloc diferent en la societat en funció del seu gènere. I a mi em sembla evident. Però no sé si ho és. 

La xica defensava, crec que sense adonar-se’n, que la funció del pare i de la mare en la criança dels fills i les filles era jeràrquicament diferent. I això, des del meu punt de vista, és masclista, però d’un masclisme encara més nociu. Perquè és un masclisme disfressat amb floretes i garlandes de drets femenins.

M’haguera agradat parlar-ne amb ella. Tot i que no sóc partidari de parlar de coses de gènere amb dones, m’haguera agradat explicar-li el meu punt de vista i fer un diàleg si no constructiu, si comunicatiu. Però va ser impossible. Perquè els comentaris dels hòmens que estaven en contra del que ella deia eren fets, precisament, des de la banda del més masclisme encara, del masclisme més halitòsic. És a dir, atacaven el feminisme quan allà el feminisme no apareixia per enlloc. 

 Així que, com diu la cançó, em vaig estar de dir res. Supose que per pessimisme i per no ser confós amb aquella colla d’energúmens. Vaig seguir el debat, si en podem dir debat. I el resultat no és que fóra decebedor és que era un pou de desesperança. I no sols perquè la xica acabara tan farta que va haver de tancar de manera comprensible el seu compte, sinó perquè el resultat va ser que una postura masclista es va veure reforçada des del mateix masclisme que la va fer acabar semblant feminista a còpia d’enemistat.

És la lògica del ladran, luego cabalgamos que s’atribueix, també de manera fictícia al Quixot. Supose que tot plegat no té gaire importància. El feminisme no guanyarà la guerra pel pes dels seus arguments. Però explica molt bé com funcionen els debats a hores d’ara. Com parlem de les ombres de la caverna. I per això he escrit això. Per això i perquè em feia gràcia fer un text on apareguera citat el fals Quixot i Jarabe de Palo. Crec que en algun moment aquest tipus de coses van estar de moda.

diumenge, 6 de febrer del 2022

Trasllat

Ell va tancar per últim cop la porta de casa. Ho va fer en silenci. Perquè la dona dormia i no havia ajuntat el valor d'explicar-li cara a cara allò de l'ofec i la nova vida que havia de ser nova de veritat, sense ella, sense els amics que veia de tant en tant i sense les coses que feien junts.

Li ho havia explicat en una nota fruit de tres-cents esborranys que, cada vegada, havien anat fets miques canonada avall pel vàter.

Era una manera miserable de fugir, és clar. Però tenia excuses construïdes els darrers mesos. L'ara o mai. El només hi ha una vida. O admetre que era incapaç d'algunes coses. Soc un ésser humà com tothom, tinc les meues febleses.

Es va sentir millor tan bon punt era al carrer. Més lliure, és clar. I més lleuger. Però també com acabat de nàixer. La vida havia deixat de ser un pes mort per esdevenir una promesa, tot un continent per descobrir.

Quantes vegades, pocs anys després de la inauguració de la nova vida, no havia trobat a faltar aquell estat d'ànim. S'havia afeccionat a les metàfores. Així que ho explicava que, mentre ell tancava la porta sense fer soroll, mentre baixava les escales en silenci, el pes, l'ofec i la inèrcia de l'antiga vida també s'esmunyien d'aquell pis on temps enrere havia estat feliç. I van fer el trasllat amb ell. 

Els primers mesos el van fer confiar, es clar. Però aviat va aparéixer l'ofec. I una mica més tard la inèrcia. Aviat la nova vida era pastada a l'antiga. Sospita que perquè en totes dues hi és ell.