Rancúnia

Crec que sóc rancuniós. És a dir, que no sóc una persona que perdone fàcilment.

Sempre m'ha sobtat, la capacitat que veig en altres persones de passar de l'amor a l'odi i tornar a l'amor en cosa de poc de temps. Germans que un mes es parlen i l'altre, no. Pares i fills que recorden que en aquella època no tenien relació, com si fóra la cosa més natural del món.

Una part de la meua família és així. I et podrien fer un esquema cronològic des dels anys 50 de segle passat, amb totes les intermitències del tracte. L'any 64, posem per cas, en R. es va barallar amb la J, per cosa d'una herència. Però l'any 65, ja ho havien oblidat. I els dos van començar a fer-li la vida impossible a N per un comentari poc afortunat al casament de D.

Una altra part de la meua família és menys així i més com sóc jo. Crec que al llarg de la meua vida he deixat de parlar a tres o quatre persones. A persones que havien estat amics, família o equivalents. Em costa molt de fer un gest així. Em provoca una incomoditat física, una incomoditat en el sentit estricte del terme. Perquè el meu to natural és la ironia, el sarcasme, però també l'afabilitat. I una de les poques coses que he descobert de mi mateix en els 45 anys que porte d'habitant de Manonash, és que emprenyar-me em senta malament al cos. Que se'm queixa. I no és una metàfora. Si m'emprenye de veritat acabe amb mal de cap i una sensació que descriuria com fan els francesos: no em trobe bé dins de la meua pell, encara que siga de manera transitòria.

Per això, per tot el que he dit, m'estime més la paciència. I procure no emprenyar-me per foteses. I tinc una conversa. I una altra. I mirem d'aclarir les coses. Fins que arriba el dia que veus que no hi ha res a fer. I llavors arriba la rancúnia. Perquè si m'ha costat tant de fer una passa endavant, l'esforç és el mateix per a fer-la cap enrere.

Supose que, com en altres coses, això també és una qüestió de ritme. Uns som de ritme lent. Uns altres, d'accelerat. Ho hauríem de posar en les targetes, per facilitar la nostra relació amb els altres. O en el currículum. 

Ferran, nascut a Alacant l'any 72. Llicenciat en Història. M'agrada el jazz, escriure. I m'emprenye poc, però de manera definitiva.

Encara que, amb la mania que tenim d'exagerar als currículums, tampoc no serviria de res.

La pluja té aquestes coses

Plou a Barcelona. Una pluja petita i invisible. Com les nostres vides. Des de la finestra, mentre escric això, veig un tros de carretera de Sants. Les voreres molles. I la gent que hi passa. N'hi ha que porten paraigua. O que es posen la caputxa de l'abric. També n'hi ha que s'arreceren sota els balcons. I van de sota d'un a sota l'altre amb el pas apressat. I que caminen sota la pluja com si res. No deu ploure gaire. Però imagine que són maneres de ser o de viure -que no és lo mismo però és igual.

Nosaltres, els tres, estem tancats a casa. He posat música de pluja: Moustaki i Idir -que l'escolte molt últimament. I mirem per les finestres. Hi ha dies i èpoques que som un triangle. I dies que som un cercle, com hui. Perquè demà anirem a la feina i a l'escola (que és una altra manera d'anar a la feina). I el cercle ja no estarà d'aquesta banda dels vidres. Sinó escampat per aquesta Barcelona que no deixa de ser maca quan vesteix de gris. Serà una mica allò de l'androgin del Banquet, ens buscarem amb el pensament. Amb una diferència fonamental, però: que nosaltres sabem que en cinc dies es tornarà a tancar el cercle.