L'aprovació

Quede a dinar amb una amiga. La meua amiga és sincera, d'aquelles persones que entenen que ser sincer és ser desagradable. És a la dir que, a la primera oportunitat que té, doncs au, a dir-me les veritats a la cara. No és d'ella que vull parlar, però. 

Avui, mentre dinàvem, m'ha dit que el que passa és que busque constantment l'aprovació dels altres. Té raó. Cal explicar que sí que sóc una mica teatrero i que a l'hora de xarrar encara més. 

Això m'ha dit, que busque l'aprovació dels altres. He pensat que té raó —la té— i mentre tornava cap a casa li he pegat unes quantes voltes a la qüestió. Quina és l'alternativa sana, normal (si em permeteu) a buscar l'aprovació dels altres? La resposta m'ha semblat clara, potser gràcies al sol que queia a plom i que il·lumina fins els intel·lectes més foscos. La conducta normal fóra buscar l'aprovació d'un mateix, de mi mateix, no? 

M'he aturat i he sospirat, però no ha estat per la calor. 

—Doncs ara sí que ho tinc fotut. 

Em sembla que ho he dit en veu alta, perquè un parell de persones se m'han quedat mirant. Els he dedicat un somrís... A veure què pensaran de mi.  

21/08/2006

Ferides

Púlpit

y en tu linda cabeza
nos meteremos

Llum

Si fóra director de cinema, faria les meues pel·lis només amb la llum dels matins. La llum dels matins té alguna cosa de diferent. Em sembla que si vols explicar coses boniques ho has de fer amb la llum de la nit o del capvespre, de boqueta nit. Perquè la llum dels matins fa veure les coses tal com són, en tota la seua cruesa. La feina en què estàs atrapat. El cos, el teu o el dels altres, amb tots els signes de la deixadesa.

Crec que és per això, per la llum, per creure una mica que les coses són diferents, que la gent, tu i jo i els altres, quan ens volem divertir, quan volem escapar-nos de la realitat o fins i tot quan ens volem conéixer, triem una altra llum que no siga aquesta del matí que ens despulla i ens fa veure com caricatures del que voldríem ser.

Alçar-se llit, esmorzar i enfrontar-se a aquesta llum costa. És l'exercici de supervivència i de valentia de cada dia. Però inexplicablement ho fem. Potser a ulls clucs. I amb l'enteniment encara en els somnis de la nit. Sense preguntar-nos si tot plegat mereix la pena.