Història romàntica

Després de fer l’amor un cop més i esmorzar els croissants d’una fleca propera, ell li va voler ensenyar Barcelona, és clar. La Plaça del Rei, el Temple d’August o el Fossat de les Moreres on, a hores d’ara, no s’enterra mai ningú.

 

Ho van fer entre abraçades, fotos i petons. I de manera caòtica, és clar. Del Gòtic, anaven a l’Eixample i després tornaven a la Barceloneta a veure el mar. 

Però es podria dir que, a poc a poc, van anar passant de la Barcelona dels turistes, a la dels militants. Aquí va desaparéixer Andreu Nin. Aquí van filmar l’enterrament de Durruti. Abans del Corte Inglés, hi havia un hotel. I més tard a la Barcelona d’ell. La primera escola on havia anat o l’Institut. L’església on s’havien casat els seus pares. Coses així. 

Van anar al seu antic barri. I a l’altre antic barri. 

—Veus aquell balconet petit? El que no té plantes. Doncs allà vaig passar el primer confinament, el de 2020. El primer, sí. O els dos primers. Ara no me’n recorde.

Penediments, 1

La sala estava plena de gent. Venien de tot arreu. Perquè era un centre de prestigi en el tema que no ens ocupa (perquè recordeu que hui només es parla de mi).

Vam mirar una pel·li sobre la sobreprotecció. Em sonava haver-la vist quan vivia una altra vida, en una altra ciutat. I vam fer un debat en què no em van contestar perquè parlava en català i això emprenyava els que venien d'arreu i a la butxaca dels del centre de prestigi. Un xivarri discret de gent ben educada ho venia a demostrar. Aquell cop, com sempre, la vaig cagar. Però el penediment no és per això, ja ho veureu.

En mig del rebombori vaig agafar una frase que és l'inici d'aquesta història: el 50% de les parelles s'acaben separant. No sóc gaire bo amb el subtext o amb les segones lectures. A més, crec que n'estava distret pensant que quina mania de posar-nos pel·lis com si estiguérem a l'escola, que si em volien explicar res jo ja ho entendria. Però aquell dia ho vaig pillar. I vaig tindre allò que s'acostuma a dir malament pronunciat un déjà-vu.

El déjà-vu era a la Plaça d'Espanya de Barcelona. Que també estava plena de gent que venia de tot arreu. Era el primer dia de viure a una nova ciutat. I hi havia S, la meua nòvia. La ciutat era la seua. Però com que pertanyia a una grup religiós dels que acostumem a anomenar sectes, em va dir que aquell dia havia d'anar una reunió o alguna cosa així. No me'n recorde. Però si que em vaig dir a mi mateix: Ferran, aquesta pel·li acaba malament. I així va ser.

Les coses, de vegades, s'assemblen. Com diu el Sílvio: no són lo mismo pero són igual. En aquests dos casos és al contrari. No són igual, però al capdavall, com ja veureu, són el mateix. Perquè aquells dos moments fundacionals eren el cim d'una costera, que de manera més o menys regular, no faria des de llavors més que baixar. 

On a beau dire