Aquesta era una de les frases preferides de Fernando:
Hay hombres que luchan un dia y son buenos. Hay otros que luchan un año y son mejores. Hay quienes luchan muchos años y son muy buenos. Pero hay los que luchan toda la vida: esos son los imprescindibles.
Fernando no va lluitar tota la vida, perquè va descobrir quin era el seu bàndol quan ja tenia uns anys. Però era una persona imprescindible.
En un temps narcisista en què tots ens preocupem pels nostres egos fràgils, per veure el món a la nostra manera o per ser especials, Fernando era feliç d’una forma més neta i més noble. Era feliç —perquè va ser molt feliç— amb les coses que feia, amb els seus projectes. Però també ho era —i molt— amb la felicitat dels altres: amb la nostra, de la seua família, la dels seus amics o la dels seus companys. I s’esforçava per aconseguir-la.
En els fracassos polítics, ell era el company que no es permetia estar abatut, perquè volia animar els altres. Precisament per això, perquè els volia veure feliços.
A mi, com deia el filòsof, m’estimava perquè era jo. I igual a la resta de la família. Sense voler-nos canviar. Ens estimava tal com érem.
En l’ultima foto que li vaig fer a Barcelona té la Sagrada Família al darrere i a ma mare al costat. La mira a ella i no a càmera. Si em permeteu la metàfora, en les fotos de grup, Fernando estava més pendent dels altres que d’ell mateix. I no mirava a càmera.
És clar que en el seu camí va trobar persones que no se’l mereixien, que no es mereixen aquesta manera de ser. Potser jo en vaig ser una. Però ell va continuar sent així tota la vida. Per això dic que era una persona imprescindible.
El meu dolor d’ara és el de qualsevol fill que perd un pare. Però hi afegisc la pena de saber que, anant-se’n, ens deixa un món més gris, més brut i, sobretot, més mesquí.
