dissabte, 30 de desembre del 2023

Fernando Trives

Aquesta era una de les frases preferides de Fernando:

Hay hombres que luchan un dia y son buenos. Hay otros que luchan un año y son mejores. Hay quienes luchan muchos años y son muy buenos. Pero hay los que luchan toda la vida: esos son los imprescindibles.

Fernando no va lluitar tota la vida, perquè va descobrir quin era el seu bàndol quan ja tenia uns anys. Però era una persona imprescindible. 

En un temps narcisista en què tots ens preocupem pels nostres egos fràgils, per veure el món a la nostra manera o per ser especials, Fernando era feliç d’una forma més neta i més noble. Era feliç —perquè va ser molt feliç— amb les coses que feia, amb els seus projectes. Però també ho era —i molt— amb la felicitat dels altres: amb la nostra, de la seua família, la dels seus amics o la dels seus companys. I s’esforçava per aconseguir-la. 

En els fracassos polítics, ell era el company que no es permetia estar abatut, perquè volia animar els altres. Precisament per això, perquè els volia veure feliços. 

A mi, com deia el filòsof, m’estimava perquè era jo. I igual a la resta de la família. Sense voler-nos canviar. Ens estimava tal com érem. 

En l’ultima foto que li vaig fer a Barcelona té la Sagrada Família al darrere i a ma mare al costat. La mira a ella i no a càmera. Si em permeteu la metàfora, en les fotos de grup, Fernando estava més pendent dels altres que d’ell mateix. I no mirava a càmera. 

És clar que en el seu camí va trobar persones que no se’l mereixien, que no es mereixen aquesta manera de ser. Potser jo en vaig ser una. Però ell va continuar sent així tota la vida. Per això dic que era una persona imprescindible.

El meu dolor d’ara és el de qualsevol fill que perd un pare. Però hi afegisc la pena de saber que, anant-se’n, ens deixa un món més gris, més brut i, sobretot, més mesquí.




divendres, 1 de desembre del 2023

Converses

La conversa hauria de ser:
—Bon dia, com estàs?
—Bon dia, (situació de la persona) + i tu?

La conversa, però, acostuma a ser:
—Bon dia, com estàs?
—Bon dia, (situació de la persona) ³ +  i tu? 

divendres, 27 d’octubre del 2023

Anada

No sabria dir quantes vegades he fet aquest mateix viatge. Un centenar?

N'hi ha que fan la volta al món. I descobreixen que tot ho sabia Coelho o Bukai.

Jo faig Barcelona-Alacant. I encara està per arribar el dia que junte més de dues certeses.

diumenge, 22 d’octubre del 2023

Nos moutons

De vegades, el més complicat de fer és la primera frase. Com quan portes massa dies tancat a casa i la porta del carrer sembla una muralla.

Al darrere de la muralla, penses, tot té sentit. I el silenci també. Per què fer frases que no semblen interessar ningú? Per què afegir-te a la simfonia de soroll que ens envolta?

Vesprada de diumenge. Mentre endrece les coses de casa, hi pense.


divendres, 28 de juliol del 2023

L'estiu a casa (pròleg)

Aquell estiu el vaig haver de passar a casa. Feia uns anys que no era així. Que d'una manera o una altra aconseguia de fugir d'aquella ciutat brillant i grisa alhora. Però aquell estiu el vaig haver de passar tancat a casa dels pares, amb el jazz i els llibres de companyia.

Després de tanys anys, les paraules han canviat de sentit i tu i jo parlem un idioma nou. I quan diem casa, la casa no és la mateixa. I quan diem estiu, tampoc.

Crec que va ser una vesprada que vaig començar a escriure uns textos que acabarien portant aquest mateix títol i que, veges per on, no sols em van canviar la vida, sinó que són la causa evident d'això que escric ara. D'aquest altre estiu que passe a casa, però que el passe en una ciutat que semblava un somni. Perquè ara he tingut a l'abast unes mans petites com la pluja del poema d'e. e. cummings. I que m'acompanyen una mica sense saber-ho on mai ningú no m'havia acompanyat, més enllà de la tristesa.


dilluns, 19 de juny del 2023

La noia del país del nord

Quan encara no ens coneixíem, imaginava el seu país —una mica el país on visc ara— com un país amb muntanyes i boires, amb molsa i xemeneies que et calfaven quan arribaves d'escola. Li vaig imaginar una infantesa feliç que ella em va completar amb els seus records. I una adolescència on ja tot va anar de mal borràs. Perquè un dia, no sé quin, mai no n'hem parlat, va descobrir que, malgrat el que li deien els seus pares, ella no era bonica. Més aviat al contrari.

Quan la vaig conéixer ja feia temps que havia deixat de ser una adolescent. Però encara lluitava contra això i anava perdent la guerra. Buscava cossos, mirades que li digueren que no o que li digueren que sí, que era bonica. Hòmens de qui tan sols no recorda ni els noms, ni les nits. No, no era el plaer. Era una altra cosa més fosca, la que acabe d'explicar que venia del final de la infantesa.

Com que allò només era un simulacre —tots busquem paraules que aguanten les majúscules— ella també va voler ser com els altres, com les altres que es podien dir bonica sense mala consciència. I va anar provant. Un conegut. Un desconegut. Un conegut d'una coneguda. Un blocaire.

I un dia l'espiral es va frenar. Com es diu en el llenguatge comú, va trobar algú a qui estimar. Que no era segurament un home que poguera ser el l'home dels somnis de ningú. Però que crec que al principi ja li estava bé. En les fotos apareixen, de manera una mica ridícula, agafats de les mans, anant de viatge plegats. Com els altres, exactament com els altres.

Els espills, però, continuen al seu lloc. Com una ofensa. I potser mira de no mirar. O de mirar de manera que. Això ja no ho sé. I potser entra dins del terreny de les coses que no hauria de pensar. Però al darrera d'una vida que ja no és com la meua, però que ho havia estat, veig encara l'anhel i la infelicitat. I em pregunte com acabarà tot plegat. I moltes vegades n'encerte el final.     

diumenge, 18 de juny del 2023

Història


El 10 d'octubre de 2017, el President de la Generalitat, Carles Puigdemont, traslladà al Parlament de Catalunya els resultats del Referèndum sobre la Independència de Catalunya. Segons el que estipulava la Llei del Referèndum d'Autodeterminació, una victòria del Sí implicava la Declaració d'Independència i l'activació de la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República. Tanmateix, el President optà per declarar suspesa de forma temporal la Declaració d'Independència i obrir negociacions i diàleg amb el Govern del Regne d'Espanya.

(Font: Wikipèdia)

dijous, 15 de juny del 2023

Anècdota

Ens estimàvem molt. I ho dic sense ironia. Crec que va ser la primera vegada que algú m'estimava més a mi que jo a ella. Crec. Però això no va ser dolent. Més aviat al contrari. Va ser un dels primers amors que vaig viure amb calma. L'estimava. Però sabia que un dia se n'aniria —perquè érem molt diferents— i no ho veia com un drama o una apocalipsi.

Supose que hi tenia a veure el meu moment vital. Si deixem de banda, quan vaig haver de decidir si marxava de la meua ciutat, a la que he acabat tornant, o no, vaig viure tota aquella experiència sense gaires angoixes.

Per això, vaig ser tan valent, supose. I vaig deixar Alacant. I vaig treballar d'una feina que mai haguera pensat que faria i coses així.

Ben pensat, tot això també eren coses boniques que vaig fer per ella —encara que no només foren per ella—. I si la vida fóra justa, en algun moment m'hauria d'haver donat una recompensa. I no parle de la dona amb qui ens estimàvem molt, sinó de la vida, de la manera que altres diuen el karma.

El nostre amor, però, es va desfer a poc a poc. Les causes me les sé. Però tampoc no importen, perquè ens desviaria del tema. 

Vam quedar amics. I amb un contacte discret i escadusser.

Fa anys vaig tornar a viure a la seua ciutat. I ella va anar a parar a una altra. Hi vaig de tant a en tant. Així que un dia que ho va saber, em va dir que si mai hi tornava, que li diguera alguna cosa i farien un café junts o semblant.

—Et recordo amb carinyo, hi va afegir.

No us penseu que em vaig agafar a la invitació de seguida. Entre l'oferiment i el que explicaré ara van passar com a poc tres anys i una pandèmia mundial.

Perquè un dia jo anava a la seua ciutat. I estava cansat. Però sobretot tenia gana i no tenia diners. Així que vaig pensar més que en el café, en la pasta que el pot acompanyar. I li vaig escriure.

—Ei, soc en Tal (jo) i et demanava si volies que berenàrem junts. Tinc molta gana i no tinc diners.

Em va dir que no. Perquè era divendres i estava rebentada. I em va saber greu. No només per la gana. Com diuen ara: quina classe de societat estem creant.

I hi vaig buscar explicacions. Potser és que pensa que menge molt. O potser és perquè ara escriu articles contra l'amor romàntic i els dos ho havien estat. Però no vaig deixar de pensar que ostres, ni un berenar, ni un berenar. 

Jo crec, de veritat, que ni que fóra un berenar me'l mereixia.

dilluns, 1 de maig del 2023

Pega con fuerza

No devíem tindre un duro. L’empresa de mon pare anava a tancar les seues portes i fer crac, com diria el clàssic. I un dels primers símptomes va ser que va començar a deixar de pagar els treballadors amb la regularitat de sempre. 

Els treballadors més o menys s’hi van resistir. De manera digna els uns, de manera diferent els altres. 

Mon pare es trobava entre els primers. Formava part de comitè d’empresa. Una paraula que fins llavors només era un títol honorífic. Però que en aquelles circumstàncies volia dir reunions, bronques i si s’esqueia alguna traïció dels companys amb qui es coneixia des que tenia díhuit anys. L’ésser humà, en circumstàncies normals, tira cap la indignitat. Quan venen mal dades esdevé un cuc llardós. Ho sé des de llavors, però després ho he tornat a aprendre. 

Entre les reunions que significava ser part del comitè d’empresa, n’hi havia que eren a Madrid (Espanya). L’empresa era important. I malgrat que crec recordar que concentrava la seua activitat a les comarques turístiques del país, tenia oficines i empleats escampats per tot l’estat. Així que les reunions importants es feien a Madrid, on imagine que es va acabar decidint la mort de l’empresa. 

No devíem tindre un duro. Els viatges del comitè es pagaven entre tots els treballadors. Però mon pare sempre que tornava de Madrid ens en portava algun regalet. Estàvem convençuts que les coses de Madrid eren millors. Recorde uns jocs d’aigua. I encara escolte el que en eixe moment era el darrer disc del meu grup preferit de llavors, Obús, que va comprar al Corte Inglés en un d’aquells viatges. 

Ara ja no m’agrada el heavy. I el vinil del disc no sé per on para. Però escolte aquella música de macarres com altres escolten Silvio Rodríguez, Paco Ibáñez o els madrigals de Monteverdi.