Ja ho saps. Ha mort Leonard Cohen. Un dels últims. Crec que podria explicar que m'ha sobtat que tothom en parlara. Perquè quan l'escoltava d'adolescent, em feia l'efecte que l'escoltava en solitari. I que els amics, els companys de classe s'estimaven més músiques i cantants que ara ningú no recorda.
No sé com me'l vaig trobar. Sí que recorde que alguns dels seus discos (Closing times, segur, però també d'altres) els vaig comprar a la Sellés 2, una botiga que fa un infern de temps que no existeix. Vaig aprendre'm Suzanne de memòria sense saber més anglés que el de l'assignatura. És a dir, sense saber-ne gens. Encara ara, mentres escric això, en puc cantar fragments. I Dance me to the end of love, tota sencera.
De Cohen, però, m'agradaven també els seus llibres de poemes. Els publicava visor. I jo els llegia de la Biblioteca Pública, un lloc sòrdid adient a la ciutat sòrdida on vivia llavors, però que em va permetre de llegir quan el que em sobraven eren temps i ganes. Memorias de un mujeriego. Flores para Hitler. La energia de los esclavos. Si ets la llum, dóna'm foc, col·lega, deia un poema. O
Las quinceañerasque yo deseé cuando tenía quince añoslas tengo;es muy agradable,nunca es demasiado tarde;os recomiendo a todosque os hagais ricos y famosos.
O el poema 96
La poesia no era només els rodolins del col·le.
Després de l'adolescència he continuat escoltant-lo com una part de la vida. Quan vam vindre a viure a aquesta casa, posàvem els seus discos per defecte, com es diu ara. Ens alçàvem amb Obrint pas. Però cada dia, quan plegàvem de la feina i arribàvem a casa, la Núria posava un disc del Cohen. I em fa l'efecte que a les parets en deu haver quedat infiltrada alguna cosa.
I, mentre descobria altres coses, he anat buscant els llibres que he esmentat més amunt. No fa gaire a una llibreria que es diu Mamut, al costat de casa, vaig poder comprar Memorias de un mujeriego. I a Lux, una llibreria de vell que tampoc no existeix, al carrer Major d'Alacant, La energia de los esclavos.
Això de la foto és la dedicatòria que té el llibre, de segona mà. Un tal Ricardo. Una tal Pilar. Una història d'amor que sembla ser que ja no ho era cap a l'any 75.
Què en queda, de tot plegat? Llibreries que ja no hi són. Botigues de discos que segurament ningú recorda. Potser Ricardo, quan ha llegit la notícia de la mort del Cohen, ha pensat en Pilar. Què se n'haurà fet. Què haguera passat si... Jo, quan me n'he assabentat, he recordat el que acabe d'explicar. Les parets que regalimen I'm your man, Take this waltz i aquesta mena de coses. I l'adolescència que estava tancada i barrada, ara té un pany i una volta de clau més.
