Si deixem de banda l'ajut natural, el de la meua família, mai no he estat gaire de demanar ajuda. El fet de rebre'l a bastament per part d'ells, supose que feia que no me'n calguera massa dels altres. Nàixer en una bona casa, i no parle ara de diners, ni de cognoms il·lustres, et posa les coses fàcils a la vida. I ara tampoc no parle de diners.
Aquests darrers dos anys, però, sí que me n'hauria calgut d'ajut. Ja sabeu de què parle. O siga que no ho tornaré a explicar. I per circumstàncies geopolítiques, és a dir, geogràfiques i polítiques, no l'he tingut. O no l'he tingut en la mesura que m'haguera calgut. I ha estat una putada, no us penseu. Sé que l'ésser humà no és un llop solitari. Entre altres coses perquè un ésser humà en solitari és ben poqueta cosa. Un mico sense pèl i maldestre: que no sap fabricar el que menja, que no sap desfer-se'n de les restes, que no sabria sobreviure al fred, ni tan sols a un fred moderat com el d'aquest hivern. Quan gent ignorantota diu que l'evolució és el triomf del més fort, hauria de pensar que potser ho seria del menys feble. Però ni això.
En Occident, és a dir als països que van ser cristians i que van gaudir d'un moderat procés de laïcització, el concepte d'ajut està al revés. Pel que he explicat abans, l'ajut és una necessitat bàsica de l'espècie. Gairebé un instint que ens fa, quan la política no ho impedeix, ajudar gent que no veurem mai més i que, per tant, ni tan sols ens podrà retornar el favor. No diguem ja recompensar-nos d'una altra manera. Cedim el pas a desconeguts. El seient a les dones embarassades. I indiquem als estrangers on són els carrers de la nostra ciutat sense esperar res a canvi. Però amb la certesa que si mai ens trobem en una circumstància semblant, algú que encara no té nom ni cara farà el mateix per nosaltres. Perquè sí. I contra la ideologia legitimadora de l'egoisme que propaga la classe dominant.
A Occident, com deia, però, l'ajut s'entén al revés. Ve de quan créiem en bruixes i en deus. Un d'ells, irat i amb barba blanca era el portador de les pitjors desgràcies. Però inexplicablement, et recompensava quan tu, amb el teu modest ajut, miraves de compensar la seua ràbia. La humanitat va aprendre a donar almoina no per ajudar algú sense diners, sinó per la recompensa del deu irat. Com deia per algun lloc d'aquest bloc, la caritat cristiana és una operació econòmica perfecta. I si no hi haguera pobres, caldria inventar-los. Si no, com es guanyarien el cel totes les velletes ben intencionades? O com espiarien els reis, banquers o polítics tot el mal que fan? Et donem gràcies Senyor, perquè vas crear els pobres.
El Cristianisme a efectes pràctics ha desaparegut. En queden practicants de l'antiga religió. Molts en nombres absoluts. Pocs, si ho comparem amb el que havia estat la cosa. Però de creients no en queda cap. I la gent que forma part de la secta ho fan com qui balla una jota o canta una cançó de batre, com una cerimònia de gestos buits.
Ens n'han quedat, però, de tot el procés una bona colla de romanalles mentals, de vicis: la culpa, l'homofòbia i això que estic explicant de l'ajuda. Ara potser no ens hi esperem guanyar el cel. Però sovint quan ajudem els altres, estem més atents a sentir-nos bé amb nosaltres mateixos o a fer el que cal, el que pensem que cal, que no a les necessitats de l'ésser humà ajudat.
Un bon exemple, en són les oenegés. La major part laiques, però amb la finalitat fonamental de fer sentir bé els occidentals. I amb el mateix esquema d'actuació dels cristians amb els pobres. Jo crec que a tal país d'Àfrica li cal un hospital i sense encomanar-me a cap deu ni dimoni, hi vaig i li'l plante. O una campanya de vacunació, d'alfabetització. El que siga. Tot per als pobres, però sense els pobres. Perquè potser els pobres voldrien un ajut diferent. Armes per a matar altres pobres. O per a matar-nos als rics. I això ja...
Des d'un punt de vista individual, crec, passa el mateix. Decidim quin és l'ajut que necessiten els altres sense consultar-los gaire. I anem i, nyas, els ajudem. Però recordeu que això és com una mena de perversió quotidiana. Si mai voleu ajudar algú recordeu dos principis bàsics: que vulguen la vostra ajuda i que ells us diguen en què volen ser ajudats. Ara que no ens llegeix ningú, us confessaré que us ho dic per experiència.
