Ja sé que aquesta música és dolenta. Tòpics rebregats, imatges ingènues, tornades fàcils a una passa mínima de ser ridícules. Per això, l'escolte ara, mig en secret, quan tinc la casa per mi a soles. En faig com una marató amb tots els discos de llavors, que ja no són discos amb portades coents, queques, sinó arxius d'ordinador que no tenen cos.
En algun cas expliquen temes i històries que tenen tanta flaire d'època que segurament ja no interessen ningú que no estiguera viu i conscient llavors.
A poc a poc, però, em fan recordar el meu jo que les escoltava una vegada i una altra. Fins aprendre-les de memòria. O fins que el disc quedava arruïnat per la pràctica. I l'habitació que no era aquest saló. I la ciutat que tampoc. N'hi havia que em semblava que parlaven d'un futur que no s'ha acomplert.
Aquestes imatges idiotes, les rimes poc el·laborades, la tovesa del discurs formen part de mi, per seguir amb els tòpics. Dec tant de plaer a això que ara no m'agrada que negar-lo, negar-ho seria una forma de traïció a mi mateix. Com amagar la ciutat horrorosa on vaig nàixer, l'escola menys que mediocre on vaig cremar tants anys.
La nostàlgia és un plaer dolç. M'estire al llit del saló. I sense tancar els ulls, no cal, recorde on era i el que sentia, les emocions, però també els sorolls molestos de l'altra banda dels envans, quan escoltava aquesta cançó que s'acaba ara ad libitum. És una manera com qualsevol altra de donar les gràcies.
En algun cas expliquen temes i històries que tenen tanta flaire d'època que segurament ja no interessen ningú que no estiguera viu i conscient llavors.
A poc a poc, però, em fan recordar el meu jo que les escoltava una vegada i una altra. Fins aprendre-les de memòria. O fins que el disc quedava arruïnat per la pràctica. I l'habitació que no era aquest saló. I la ciutat que tampoc. N'hi havia que em semblava que parlaven d'un futur que no s'ha acomplert.
He passat vergonya, deia Camus, i he passat vergonya d'haver passat vergonya.
Aquestes imatges idiotes, les rimes poc el·laborades, la tovesa del discurs formen part de mi, per seguir amb els tòpics. Dec tant de plaer a això que ara no m'agrada que negar-lo, negar-ho seria una forma de traïció a mi mateix. Com amagar la ciutat horrorosa on vaig nàixer, l'escola menys que mediocre on vaig cremar tants anys.
La nostàlgia és un plaer dolç. M'estire al llit del saló. I sense tancar els ulls, no cal, recorde on era i el que sentia, les emocions, però també els sorolls molestos de l'altra banda dels envans, quan escoltava aquesta cançó que s'acaba ara ad libitum. És una manera com qualsevol altra de donar les gràcies.
