Casablanca

Hui em tocava a mi triar la pel·li. I quan li he dit que veuríem una pel·li antiga, Emma ha arrufat el nas. I quan li he dit que, a més, era en blanc i negre, encara l'ha arrufat més. Però no explicaré res sobre la zona de comfort cinematogràfic de l'Emma. Perquè al final ha confessat que, malgrat tot, no em podia dir que estava malament. Això és una de les millors crítiques que ha rebut Casablanca al llarg de la seua història.

Jo en tinc d'altres. Que Bogart feia cinc centímetres menys que la Ingrid Bergman i que durant el rodatge s'havia d'anar pujant a caixons i coixins per a fer l'efecte visual contrari. Que tots els senyors es comporten amb aquella cosa que sembla que d'un moment a un altre anaren a fer un concurs de veure qui pixa més lluny. O que Ilsa, vint anys després, segur que pensava que potser allò —ja sabeu quin allò i heu vist la pel·li— potser ho hauria d'haver decidit ella.

És igual, però no és igual. Perquè l'he vista com trenta vegades. I crec que té els millors diàlegs de la història del cinema:

—Li estic apuntant al cor

—És el meu punt menys vulnerable

Demà. com qui no vol la cosa, li explicaré que els hòmens ja no som així. I les dones tampoc. Encara que crec que això és més un desig que no una realitat. Però anit vaig anar a dormir content no només d'haver vist una bona pel·lícula, sinó d'haver estat en un territori que havia estat meu. No parle ara del masclisme, sinó d'una certa voluntat i desig de bellesa.

El temps passa i s'emporta una manera de fer cinema i, si ara deixem de banda les mentides, ens deixa la ronya ideològica de sempre.  

Feliç 2026

1 de gener

Com cada any, F. es proposava començar una nova vida. Un lloc on ser més ell, sense les interferències dels altres que li havien entrebancat l'existència l'any anterior. Però també sense les concessions a la peresa o la inèrcia. Un lloc per, com deia aquella pel·lícula de l'adolescència que sempre recordava, extraure de la vida tot allò que poguera. No era fàcil. Perquè de vegades, haver portat endavant aquella màxima hauria estat trair la família, tindre menys amics dels pocs que ja tenia.

Però aquell any seria diferent. Havia fet tot un ritual la nit abans. Mentre la gent cridava pels carrers una alegria difícil de creure, ell era tancat a casa, sol, i preparava les primeres passes de l'any que ja havia començar. El nou pentinat, el bloc per pintar aquarel·les al carrer mateix i unes botes que li havien costat un dineral, però que l'ajudarien a patejar Nova York, una ciutat que era la seua, però que es podia dir que coneixia només de manera superficial.

Hui, va pensar, dibuixaré el Pont de Brooklyn. Es va alçar prompte es va abrigar amb les millors robes que tenia. La cremallera de l'abric que li havien regalat fa uns anys, l'únic que tenia, però, no tancava. Però això no el va aturar. Va fer cap al pont i quan va trobar un banc que era un compromís entre la necessitat d'estabilitat per dibuixar i la millor perspectiva possible del pont va agafar lloc.

Hi havia més gent que no la que s'havia esperava. Alguns borratxos de la nit de cap d'any es comportaven de manera sorollosa. I ell els percebia una mica com una amenaça. I si el veien i. A més, hi havia el fred. Aquell matí no només era fred, com un matí de gener a la vora de l'East River. Però amb vent que semblava arribar directament des del Pol Nord. Els dits que miraven de ser fidels a la blavor grisosa de l'aigua i a les formes d'inspiració gòtica se li gelaven i els havia d'anar fregant cada poc.

No es una renúncia, es va dir mentre tornava cap a casa, on pensava beure café amb llet fins que el cos tornara a recuperar el comfort de cada dia. I va pensar que podia començar de debò el quadern amb la perspectiva de la seua finestra, l'única que donava al carrer. Això també és Nova York, es deia. 

I amb aquesta intenció va obrir la porta de casa. Va reprendre el llibre que feia un parell de dies havia deixat abandonat. I mentre xarrupejava el cafè i mossegava les galetes li va semblar que estava bé. I que no devia res a ningú. I que, més enllà del fred de l'hivern, l'esperaven l'estiu i el Pont de Brooklyn.