ELS SENGLARS I LES TORTUGUES (conte per l'Emma)

Els porcs senglars i les tortugues del Pantà de Vallvidrera feia molt de temps que no tenien bona relació. De fet, en feia tant que ningú, ni la tortuga més vella, si el senglar de més edat no recordava que mai hagueren estat amics. Si es veien, es miraven els uns als altres amb menyspreu o amb odi, segons els dies. I si mai es parlaven era només per insultar-se 

–Cul gros, porc! 

–Closca amb potes! 

Segons que expliquen els altres animalons que viuen al Pantà el motiu d'aquella enemistat era que els senglars trobaven ridícul el comportament de les tortugues. Allò de traure el cabet de l'aigua per agafar aire, la seua manera tranquil·la de nedar o que no isqueren de la closca ni per pixar. Així que, quan feia calor o s'avorrien, els porcs senglars anaven cap a la vora del pantà, miraven el que feien les tortugues i se'n reien fins que de tant de riure els venia un mal de panxa increïble. I, és clar, a les tortugues això no els agradava gens. Es posaven tristes i s'emprenyaven amb els senglars. 

–Mira que són maleducats, en deia una 

–Sí, són uns porcs, en deia una altra. 

I així totes elles també reien una mica. 

Va passar, però, que un dia els senglars estaven tan i tan avorrits que un senglar que es deia Glar va tindre una idea. Podien anar d'excursió a Barcelona i així veure coses noves i diferents. Perquè el pantà, els arbres i els camins ombrívols de muntanya són molt bonics, però ells ja n'estaven una mica farts, la veritat. Així que, nerviosos i contents, es van posar en filera i van anar a agafar els Catalans. 

El camí cap allà va ser divertit. Tothom feia bromes. I algun senglar més gran els explicava als més petits històries fantàstiques sobre Sants, el Poble Sec o Plaça de Catalunya que anava inventant mentre parlava. Va ser quan van agafar el tren que van començar els problemes. Tan bon punt, la filera de senglars riallers hi van entrar, els humans que hi eren se'ls van mirar amb incredulitat i van pegar a córrer com si estigueren bojos, cridant espantats i van abandonar els vagons on eren els pobres porcs. 

–Ei què coi feu? els preguntaven ells. 

Però com que els humans no entenien el llenguatge dels senglars només sentien uns grunys, oinc, oinc, que creien que eren una gran amenaça, l'avís d'un atac imminent. I llavors encara cridaven més i corrien més a pressa, ensopegaven entre ells i es trepitjaven els uns als altres. En un tres i no res, els porquets es van trobar sols i entre espantats ells també i astorats, molt. Tant que es van equivocar i van baixar a Provença, quan no calia.

Doncs si tot allò que havien vist ja els havia estranyat, el que van veure al transbord de Diagonal els va acabar de convéncer que els humans no hi toquen gaire. Corredisses, crits, trepitjades... Un senyor gran i gros que anava en totes direccions i movia els braços com si en volguera escap volant, va caure en una de les cintes del transbord i com que no es podia alçar, més persones hi van començar a caure a sobre d'ell, fins que es va fer una muntanya de persones cridant que avançava com una gran bola de neu. Ai, ai, ai, deien. Algú ha trucat al 112? 

–Òndia, una muntanya que camina, va dir meravellat un dels senglars més petits. 

–Us menjaré a queixalades, van entendre els humans. 

Els senglars despistats anaven al darrera de la muntanya de persones. Uns perquè hi volien jugar, uns altres per esbrinar que els passava a tots plegats i uns altres perquè no sabien com tornar a agafar el tren. El resultat n'era el mateix. Els humans corrien i els senglars feien oinc oinc. I en cosa de vint minuts el transbord va quedar més buit que el desert del Petit Príncep. 

Per allà per on passaven els porcs senglars sempre passava el mateix. Crits i més crits. Aquests humans són uns escandalosos. Només quan van baixar a La Rambla, la rebuda va canviar una mica. Perquè els guiris es van dividir en dos grups. Els que feien com els catalans i fugien dient Oh my god o Oh mon dieu. I els que es posaven a fer fotos amb el mòbil a la renglera d'animals. 

Aviat es van adonar que Barcelona era un desori. Així que quan van arribar a Colom, una mica tristos per l'experiència, van decidir girar cua i fer cap al pantà. I van desfer el camí que havien fet. Però que va ser, per la banda dels humans, molt semblant. Vinga a córrer i a cridar com si s'acabaren el món o els arbres. 

Quan, per fi, van arribar a Vallvidrera, tots van respirar més tranquils. Van veure que les tortugues continuaven fent de les seues, cabet fora, cabet dins de l'aigua. Però després de tot el que havien vist aquell dia ja no ho trobaven ni tan estrany, ni tan ridícul. Ben pensat, deien, mira que són mones les tortugues. I així i amb el pas del temps, les tortugues i els senglars de Vallvidrera es van acabar fent amics inseparables. Tant que un dia van voler repetir l'aventura de Barcelona amb elles.

[Merci, Xorxe]

I alegria

Crec que sóc una persona alegre. A grans trets, si més no. Però els que em coneixeu ja sabeu que darrerement i no tan darrerement no em manquen els motius per tot el contrari. A la mínima, amb un acudit d'un company, una cervesa a l'Espanya Industrial o cinc minuts d'estar en ma filla, comence a somriure, a ser feliç de manera de manera conjuntural, si em permeteu dir-ho així. Però a poc a poc, la part desagradable d'aquest ara que estic vivint em torna a dibuixar la cara amb un maquillatge trist que sempre hauria dit que no és el meu. Triste llevo la boca. 
Riete siempre, diu un dels poemes més coneguts de Miguel Hernández, poeta comunista. Quan vaig conéixer N., que durant anys havia estat una de les claus de volta de la meua vida, li vaig fer una recomanació semblant. Perquè, de les dues cares d'N, la millor era la que somreia. Tenia un somriure que l'il·luminava la cara. I era com si de sobte li nasquera un rostre molt més bonic que el que tenia segons enrere. No sé si li vaig dir mai, però des de la punta dels seus cabells de color canviant a les ungles dels seus peus, era aquell somriure el que sempre em va agradar més d'ella. 
Crecque a mi, salvant les distàncies (i els que em coneixeu ja sabeu perquè), a mi em passa una cosa semblant. Hi ha gent que és bonica en la tristesa. Però jo no, el meu jo d'ara que s'arrossega entre la tristesa i l'ansietat, que busca carícies i abraçades que ningú no li donarà de moment és un jo més aviat lleig o, si voleu, poc atractiu. Un ésser al qui venen poques ganes d'acaronar o d'estar amb ell, una mena d'ens queixós i ploramiques del que fugir com de l'avorriment. Perquè és d'això que es tracta d'avorriment. Crec que si mai sóc atractiu és quan estic en la posició joie de vivre, quan tinc ganes de viure. I faig bromes. O parle dels llibres que he llegit, de les pel·lis que he vist, en lloc de parlar dels greuges o de les cicatrius a l'ànima que comptat i debatut tots tenim. Quan sóc fort i no em cal ajut. I acabe ja, amb un migsomriure irònic als llavis i als ulls. Perquè la vida i les coses que hi pertanyen es comporten com la porta de l'Esfinx a la Història Interminable, que per travessar-la només calia no voler fer-ho.