Alacant, 2010

Bon dia

Deia el Jaime Gil de Biedma

Final d'estiu

Aquest final d'estiu, sembla, ha començat abans. Hui, dia 20, ja no es nota tant. Però uns dies enrere semblava que ja anàvem de cara a l'hivern. I ara ha quedat un estiu suau, com si ja fera baixada.

L'Emma i jo ens alcem més d'hora. Cap a les huit comença a bellugar-se. Obre els ulls, no es fixa en res i els torna a tancar. I ho fa unes quantes vegades. Fins que, de sobte, els ulls es queden fixats en alguna cosa, el got violeta amb aigua, els llibres de poesia que fan una mica de capçal de llit (i que ella ha desendreçat a consciència i ara jauen junts Estellés, Pessoa i e. e. cummings, cosa abans impensable) o una ombra de llum que ve del carrer. Després em mira i assenyala el que ha despertat el seu interés. I això vol dir que ha començat el dia.

Abans, res més s'alçava, anàvem a canviar-li el bolquer. Ho féiem jugant, és clar. Jo feia veure que queiem damunt del canviador. I ella reia. I es deixava fer millor. Ara fem igual, però no la canvie de seguida, sinó que la deixe uns minuts, només uns minuts, al saló jugant amb alguna cosa. Pujada a la butaca que hi ha vora la finestra, amb els tiquets del super i les targetes. O al terra amb el meu cinturó.

Després esmorzem. Jo, té i torrades. Ella pernil dolç, pa i fruita. Escoltem música de fons. I jo li vaig explicant coses: com preparar el te, el dia que vaig tindre ahir. Ella també xarra. Però sense paraules. I em fa veure el pernil dolç. I quan no té més gana, espenta el plat cap endavant. Llavors l'agafe, la pose a terra i juguem a casa una mica més. Fins que toca d'eixir al carrer.

Cada dia és igual i diferent. Hui escoltem Manel, ahir Faber, demà, potser, Peret, que a ella li agrada molt. Cada dia és igual i diferent. I, ben pensat, la cosa no té gaire importància. Però ho volia deixar ací, per escrit, com el que li fa una fotografia a un estri de la família, un pitxer que havia estat de l'avi, el necesser de l'àvia. Que no són res de valuós, però sempre han estat entre nosaltres.

Passat

Fa dies, potser setmanes, que tinc ganes de fer cap enrere. A un temps imprecís.Tan imprecís que no és el mateix. L'any passat, quan la xiqueta era poc més gran que la meua mà. Un agost semblant, quan feia tan poc que vivíem en aquesta casa d'ara. O la infantesa, que era el món del tot està per fer i tot podia ser perfecte encara.

Regire quaderns. Mire fotos. Remene records dins del meu cap. Cadaqués. Leonard Cohen. Veus que o escoltaré mai més.

Imagine poder viure al passat. I recuperar una innocència que mai no vaig tindre, que l'estic construint ara perquè sí. Al passat, és clar, trobaria a faltar coses del present. Potser les que m'estime més, que quedarien, és lògic, en aquesta banda del temps.

Anímicament visc al passat, però també visc al futur. Perquè no puc no alenar com si fóra tardor.