Adoptats

Ahir vaig anar a La Sirena. Quan ja havia acabat de pagar, vaig sentir que algú picava el vidre de l'aparador. Un toc toc barrejat de pic pic. Era un home alt, vestit amb un tratge de color marró. Em va fer senyals que al terra de La Sirena, m'havia caigut un bitllet de 10€. El vaig agafar del terra. Vaig eixir i li'n vaig donar les gràcies.

Fa poc, em va passar un fet estrany que, encara que no ho semble, està relacionat conceptualment amb l'anterior.  Un matí, no trobava les claus de casa. Era estrany, perquè havia anat a córrer al matí i havia entrat a casa sense picar. Però les claus s'havien quedat al pany de la porta del carrer. Algú les havia portat al bar de sota (al qual jo no he anat mai) i els del bar li les havien donades al veí de l'entresòl segona. La veïna de l'entresòl segona va vindre a casa a dir-me que podia passar quan fóra per recuperar-les. Quan hi vaig anar, ja que hi era, em van regalar un clauer.

Tinc sort amb els veïns. El del costat, que té una filla petita, em va despertar un dia a les set del matí. Per dir-me que la porta de casa havia estat oberta tota la nit. En el seu moment no vaig apreciar el gest com es mereixia. Vaig pensar que si la porta havia estat oberta tota la nit, ja podia esperar un parell d'hores més que jo m'alçara. Però ara, vist amb perspectiva, ho trobe bonic i tot.

M'agradaria dir que és cosa de l'edat. Però aquest tipus de badades les he tingut sempre. Les meues claus de casa han vist més món que jo. He anat a Montpeller sense saber el nom de l'hotel que havia reservat, només amb una vaga idea del carrer on era. I un percentatge gens menyspreable d'usuaris del metro de París, al crit de monsieur, votre mouchoir em van ajudar a no deixar-la meua kufiyya palestina per sota dels carrers de la Ciutat de la Llum.

La gent és maca, ja ho sé. I a més saben que jo, com altra gent, forme part d'un col·lectiu que no té un nom específic. Però que ha decidit ser adoptat per la resta de la Humanitat. Cuideu-nos!

Octubre

Si les coses foren normals (que no ho són mai, ja hi pots comptar), el proper 1 d'octubre sabríem si la majoria de catalans del Principat volen continuar dins de l'Estat espanyol o volen fer una república independent. Dissortadament, però, l'equivalència del mot democracia en castellà amb els altres idiomes no és perfecta. Democracia no és el mateix que democràcia, que democracy o démocratie. Es tracta d'escriptures semblants que amaguen el que, quan estudiàvem anglés, es deia un false friend. Sembla que volen dir el mateix, però no és així. Perquè en espanyol, democracia és una altra forma de dominació, un porque lo digo yo.

Aquests dies, com si es tractara del Segle XIX, una policia de caire medieval regira impremtes, requisa cartells. La justícia amenaça alcaldes elegits democràticament pel poble. I el gros dels poders espanyols intenten fer que la gent no vote en nom del false friend, de la democracia pronunciada amb fricativa dental sorda. Quina és la resposta del noble pueblo español? El silenci, la passivitat o la complicitat.

Sí, com t'ho escric. Per motius biogràfics personals tinc molts amics espanyols. Amb alguns dels quals compartesc distància geogràfica i xarxes socials virtuals. I encara que semble mentida, durant tots aquests dies de persecució de la llibertat d'expressió, no han dit absolutament res. Perquè ni els espanyols més tolerants tenen l'aparell digestiu preparat per a que els catalans voten bueno, pues molt bé pues adios. Els espanyols més tolerants al màxim que arriben és a no insultar-te quan parles català i a fer veure que els agrada Lluís Llach. Et c'est tout. Els recolzaments espanyols a les antidemocráticas ganes de votar dels catalans han estat tan pocs i tan marginals que semblen fets per subratllar la gairebé unanimitat.

A mi, encara que no t'ho cregues, tota aquesta porqueria de les banderes, les nacions i les pàtries no m'agrada gens. No he anat a cap manifestació del procés: ni a la cadena, ni a la V de la victòria, ni a l'X d'enguany. Sóc anarquista i seguidor de Brassens. Així que el de la foto de dalt sóc jo el 14 juillet local, dormint dans mon lit douillet després d'un clau magnífic que no us puc explicar perquè no és el tema. 

Si fa sis mesos m'hagueren preguntat pel sentit del meu vot, hauria contestat que només votaria sí a un referèndum que incloguera els valencians. Però vist com van les coses, les ganes de votar que sí el proper 1 d'octubre em creixen més ràpid que el cabell. Només per deixar d'aguantar a aquesta gent tan tolerante i tan democrática (amb accent tancat) mereix la pena. Podrem continuar llegint Angel González, mirant les pel·lis d'Almodóvar i escoltant Javier Krahe sense l'amenaça, sempre a l'aguait a cada cantonada, que algú ens obligue a ser i fer d'espanyols por cojones.

I dels nostres fatxes, ja ens en farem càrrec nosaltres. Que tampoc en això els veïns de ponent ens poden donar lliçons.

Canviar de vida

Si em coneixes, ja saps que ara la meua vida fa canvis grossos. Bé, un canvi gros que equival a un nou equilibri. He viscut aquests darrers quatre anys d'una manera que ja no viuré mai més. Fa por d'escriure mai més. Però a cada dia en fabriquem un parell. Mai més et creuaràs amb la noia que no té nom però amb qui coincidies cada matí al metro. Mai més tornaràs a veure aquell company de feina. O mai més besaràs els llavis de la dona que tant havies estimat. Hi ha gradació en els mai més, com en totes les coses de la vida.

Doncs bé, ara que la meua vida fa canvis grossos, hi ha coses de la meua vida anterior que em fan nosa. Coses, persones, llocs. I els records. Els records de quan començava aquesta etapa que ara s'acaba. Però també els records del durant d'aquesta etapa. És una mica, per fer servir una imatge rebregada per l'ús, com si em volguera netejar de tota la negativitat que he acumulat durant aquests anys. I no sé ben bé com fer-ho. 

Perquè canviar de vida no és fàcil. No és fàcil deixar la feina o canviar de pis. Abans aquestes decisions no tenien el pes que tenen ara. I la llibertat personal, si vols portar una vida petita i normal, ha quedat reduïda a ben poca cosa: sovint a triar en quin supermercat compres els mateixos productes. A mi, com a tu, com a tothom, m'agradaria un món on la llibertat fóra més fàcil. I canviar de vida també. 

Com que tot plegat és gros, però no greu, ella, ella i jo (els tres) buscaríem una altra casa al barri i jo una feina nova que ens permetera de viure millor tots plegats. És a dir, manar nosaltres amb el temps i no que el temps ens mane a nosaltres. I de les tristors en faríem fum. Però estant les coses com estan (i ara parle d'un nosaltres que t'inclou), sovint els canvis de vida s'han de quedar en canvis del perfil de facebook. Doncs una mica per ahí va la cosa.

  

Com ens hem de veure!

No sense ma filla

Escolte Dulce Pontes. Hui he començat de nou. No hi he escrit ni una lletra. Però he agafat els apunts que en tinc. Inclouen un parell de quaderns tot just encetats, un doc i un document penjat a google. Tots tenen el mateix títol, No sense ma filla, que és, després de la filla que hi esmente, el projecte més gran de la meua vida.

Joël a.M.

Vull escriure un llibre. Parla de mi. Perquè no sense parlar de les coses sense esmentar els ulls que les miren. Però vol parlar d'aquests anys que porte com a pare i de totes les coses (diguem-ne coses) que no m'han deixat acabar de ser el pare que volia. I hi incloc coses molt estimades, però altres que no tant. Incloc ser part de les mares i iaies de l'Espanya Industrial. I els pictogrames del transport públic d'una ciutat que ara sí que és la meua, perquè hi va nàixer la meua filla.

Escriure un llibre no és fàcil. Ho he intentat altres vegades. Quan era el Fleischman d'abans de Manonash. Dos llibres de contes. Una novel·la curta. Una altra de llarga. I un munt de projectes que el temps i un esperit crític encertat m'han fet oblidar. Però crec que ara és diferent. Perquè per primera vegada crec que tinc alguna cosa a dir i no a demostrar. Estic orgullós del pare que he estat fins ara. Però també estic emprenyat. Si tot va bé, ja en sabreu perquè. És d'això que el llibre tracta.