A Alcoi, un poble del País Valencià que abans tenia fabriques, hi havia un costum curiós. No ho sé. Potser passa a més llocs. La cosa consisteix que la gent que vivia al nucli antic, a banda de la casa de viure i això, tenien habitacions. És a dir, que vivien en un pis, el número 12 del carrer d'en Tal, i tenien una habitació, només una habitació, en un altre, el numero 9 del mateix carrer, posem per cas. Quan ho vaig saber em va semblar poc pràctic. Però em va fer gràcia. Ara me'n fa més. Imagine que visc ací, a Carretera de Sants, i tinc una habitació no sé, no gaire lluny, a la Carretera de les Corts. Si això passara, dedicaria l'habitació a escriure, pensar. Una mica com un château de Montaigne per a pobres.
Vaig recordar el costum aquest que he descrit tan matusserament l'altre dia perquè al meu cap ha quedat associat al mot Alcoi. Cada vegada que algú hi fa al·lusió recorde les habitacions aquestes. I fa uns dies es va complir l'aniversari de la mort de l'Ovidi. I la mala consciència que tots hi tenim va fer que se'n parlara una mica. I ja em veus a mi pensant en les habitacions.
Estava a la feina. Però estava que no estava. Anava fent, mentre pensava en la meua habitació. Les estones que hi passaria. Les coses que hi portaria. Una tetera. Una taula per poder escriure. Uns quaderns. I una selecció de llibres, és clar. Fa anys hi haguera portat els de Gramsci i companyia. I fa temps els de Bourdieu i col·legues. L'altre dia vaig optar per Montaigne, Spinoza i la resta de la colla. Vaig arribar a veure el prestatge. I em vaig adonar que això suposa un canvi. Un altre més de les cireres encadenades que són la vida, descrita així de manera una mica poètica i bucòlica.
Aquest matí plovia. M'he alçat abans que la resta d'assemblea domèstica. I, arraulit sota una manta, m'he posat un programa de la tele sobre la Celia Amorós, una filòsofa. Parlava de les seues coses. I m'ha semblat que eren les meues. A escala amateur, és clar.
