dimarts, 3 de novembre del 2026

Mereixements

T. no era bonica. Em sap greu dir-ho. Ja m'haguera agradat a mi que fóra d'una altra manera. Les nostres converses haurien estat una altra cosa que un seguit de planys per als quals jo no tenia resposta. 

Parlàvem sovint. Ni a ella per lletja, ni a mi per estrany ens sobrava la gent per parlar. Així que, de tant en tant, parlàvem de les nostres coses —més de les seues, que no de les meues, però ja m'acostuma a passar això— o si es trobava d'un humor acceptable, dels llibres que havíem llegit o de les pel·lis que estaria bé veure. Al darrera d'aquesta converses més normals, però, jo endevinava una estratègia de seducció a mitjà termini. Que no va funcionar. Perquè jo tampoc no la vaig estimar com ella haguera volgut. 

Van ser molts anys que ningú no l'estimava com ella hauria volgut. Tenia amants, amants del cos. I companys de feina. I amics que, com jo, féiem d'ONG amb només un soci. Però l'amor com el de les pel·lis o el d'anar agafats de la mà pel carrer era inaccessible per ella. 

Sovint en aquelles converses imparells em deia que s'ho mereixia. Es mereixia l'amor, ser feliç. I jo tenia dues opcions. Dir-li que és veritat, que s'ho mereixia i més que cap altre. O dir-li la veritat. I mirar d'explicar-li que no, que no ens mereixem res, perquè el mèrit no era la incògnita de la seua equació. Els bons amics han de ser sincers. Un dia de primavera que encara feia fred, li vaig dir així de memòria aquests versos de Brines: 

Seguid con vuestros ritos fastuosos,  ofrendas a los dioses, o grandes monumentos funerarios, las cálidas plegarias, vuestra esperanza ciega. O aceptad el vacío que vendrá, en donde ni siquiera soplará un viento estéril. Lo que habrá de venir será de todos, pues no hay merecimiento en el nacer y nada justifica nuestra muerte. 

I què hi té a veure? em va preguntar emprenyada.  Però hi tenia a veure. 

Vam espaiar les converses, és clar. Perquè sí, perquè les meues respostes no eren les bones i perquè en algun moment va ser conscient que la seducció era horitzontal, que s'anava allunyant amb la mateixa velocitat que avançava el temps. No vam acabar enemics. I això ja és alguna, si em perdoneu el barbarisme. 

Un dia d'anys després vaig veure al facebook que havia trobat un xic, que era guapo, però que tot i ser més alt que ella, a les fotos eixia més baix. Supose que va aprendre a ser feliç amb ell, com aprenent tots a ser feliços, canviant el significat de la paraula. Si haguérem mantingut el contacte, li haguera explicat que allò tampoc no s'ho mereixia, però que li pertanyia igualment. Però supose que hauria estat una veroitat incòmoda. I ja no teníem eixe tipus de confiança.

diumenge, 6 de setembre del 2026

Ciutats d'Itàlia visitades

  • Bolonya
  • Ferrara
  • Florència 
  • Gènova 
  • Luca
  • Pàdua 
  • Parma
  • Pisa
  • Ravenna 
  • Siena
  • Venècia 

dijous, 6 d’agost del 2026

Maps

Mon pare és a Google Maps. Ix de la porta del meu antic pis del carrer Aragó.

La seua cara està esborronada (les normes). Però és ell. No pot ser un altre. Mira cap a la dreta com si algú el cridara i aguanta la porta perquè en aquella època nosequina cosa del pany estava trencada i calia acompanyar-la perquè no fera un colp d'escàndol. 

El gest és el seu de sempre. Havia baixat a comprat tabac. I es movia com un xiquet que fuig de la bronca que tots li acabàvem d'amollar. Eixa merda et matarà.

Com així va ser. I de manera ràpida. Us estalviaré la història coneguda dels quant em queda i la lluita acarnissada.

La foto del Google maps és del 2022. Poc menys d'un any li quedava. Però encara era ell, malgrat no tindre cara.

De tant en tant, em pose davant de l'ordinador i vaig cap al meu barri antic a veure si encara dura aquella breu immortalitat. 

No va trigar gaire a tornar. Amb l'olor a tabac que no té la imatge.

dilluns, 12 de gener del 2026

Casablanca

Hui em tocava a mi triar la pel·li. I quan li he dit que veuríem una pel·li antiga, Emma ha arrufat el nas. I quan li he dit que, a més, era en blanc i negre, encara l'ha arrufat més. Però no explicaré res sobre la zona de comfort cinematogràfic de l'Emma. Perquè al final ha confessat que, malgrat tot, no em podia dir que estava malament. Això és una de les millors crítiques que ha rebut Casablanca al llarg de la seua història.

Jo en tinc d'altres. Que Bogart feia cinc centímetres menys que la Ingrid Bergman i que durant el rodatge s'havia d'anar pujant a caixons i coixins per a fer l'efecte visual contrari. Que tots els senyors es comporten amb aquella cosa que sembla que d'un moment a un altre anaren a fer un concurs de veure qui pixa més lluny. O que Ilsa, vint anys després, segur que pensava que potser allò —ja sabeu quin allò i heu vist la pel·li— potser ho hauria d'haver decidit ella.


És igual, però no és igual. Perquè l'he vista com trenta vegades. I crec que té els millors diàlegs de la història del cinema:

—Li estic apuntant al cor

—És el meu punt menys vulnerable

Demà. com qui no vol la cosa, li explicaré que els hòmens ja no som així. I les dones tampoc. Encara que crec que això és més un desig que no una realitat. Però anit vaig anar a dormir content no només d'haver vist una bona pel·lícula, sinó d'haver estat en un territori que havia estat meu. No parle ara del masclisme, sinó d'una certa voluntat i desig de bellesa.

El temps passa i s'emporta una manera de fer cinema i, si ara deixem de banda les mentides, ens deixa la ronya ideològica de sempre.  

dijous, 1 de gener del 2026

1 de gener

Com cada any, F. es proposava començar una nova vida. Un lloc on ser més ell, sense les interferències dels altres que li havien entrebancat l'existència l'any anterior. Però també sense les concessions a la peresa o la inèrcia. Un lloc per, com deia aquella pel·lícula de l'adolescència que sempre recordava, extraure de la vida tot allò que poguera. No era fàcil. Perquè de vegades, haver portat endavant aquella màxima hauria estat trair la família, tindre menys amics dels pocs que ja tenia.

Però aquell any seria diferent. Havia fet tot un ritual la nit abans. Mentre la gent cridava pels carrers una alegria difícil de creure, ell era tancat a casa, sol, i preparava les primeres passes de l'any que ja havia començar. El nou pentinat, el bloc per pintar aquarel·les al carrer mateix i unes botes que li havien costat un dineral, però que l'ajudarien a patejar Nova York, una ciutat que era la seua, però que es podia dir que coneixia només de manera superficial.

Hui, va pensar, dibuixaré el Pont de Brooklyn. Es va alçar prompte es va abrigar amb les millors robes que tenia. La cremallera de l'abric que li havien regalat fa uns anys, l'únic que tenia, però, no tancava. Però això no el va aturar. Va fer cap al pont i quan va trobar un banc que era un compromís entre la necessitat d'estabilitat per dibuixar i la millor perspectiva possible del pont va agafar lloc.

Hi havia més gent que no la que s'havia esperava. Alguns borratxos de la nit de cap d'any es comportaven de manera sorollosa. I ell els percebia una mica com una amenaça. I si el veien i. A més, hi havia el fred. Aquell matí no només era fred, com un matí de gener a la vora de l'East River. Però amb vent que semblava arribar directament des del Pol Nord. Els dits que miraven de ser fidels a la blavor grisosa de l'aigua i a les formes d'inspiració gòtica se li gelaven i els havia d'anar fregant cada poc.

No es una renúncia, es va dir mentre tornava cap a casa, on pensava beure café amb llet fins que el cos tornara a recuperar el comfort de cada dia. I va pensar que podia començar de debò el quadern amb la perspectiva de la seua finestra, l'única que donava al carrer. Això també és Nova York, es deia. 

I amb aquesta intenció va obrir la porta de casa. Va reprendre el llibre que feia un parell de dies havia deixat abandonat. I mentre xarrupejava el cafè i mossegava les galetes li va semblar que estava bé. I que no devia res a ningú. I que, més enllà del fred de l'hivern, l'esperaven l'estiu i el Pont de Brooklyn.