Decepcions

Si per fe només entenem la fe religiosa, mai no he tingut cap crisi de fe. Vaig deixar de creure en Déu, el més enllà i els extraterrestres quan va arribar l'adolescència i jo vaig començar a pensar una mica pel meu compte. No recorde que fóra massa traumàtic. Allò de morir-se, però no morir-se i anar a raure a una mena d'anarquia ensucrada no tenia per on agafar-se. Així que aviat vaig començar a dir a tothom que era ateu o agnòstic, segons els dies.

Crec que el lloc que en altres persones ocupa la idea de Déu o la promesa d'un benestar infinit més enllà de l'endemà, en mi l'havia ocupat el que s'acostuma a dir la ideologia política. La idea de justícia. I l'optimisme de la voluntat, que deia el clàssic. Mai m'ha agradat el món tal com el coneixem. Però sempre he tingut l'esperança que, un cop sabem on viuen els culpables, és qüestió de temps que la gent de bé ens hi posem d'acord i anem a buscar-los. La gent de bé som la classe treballadora, les dones o les nacions oprimides, com deia un altre clàssic.

Per això, si mai he tingut cap crisi de fe ha estat ara. He descobert que, segurament, anar al pels culpables (encara que siga de manera pacífica) no és qüestió de temps. Els companys de feina que he tingut al llarg de tots aquests anys m'han fet veure que la classe treballadora té una tirada cap a la indignitat que fa que li escaiga més aviat l'adjectiu de servil que no el de treballadora. Perquè sí, treballa, però s'humilia sempre que se li presenta l'ocasió. I si no, se li presenta, la busca.

El factor determinant de la crisi, però, ha estat tot el merder que ha vingut després de l'1 d'octubre. El comportament del poble català ha estat indigne. Com ovelletes han anat a votar en unes eleccions que convocava el pastor del ramat. Abans de l'1 d'octubre, el meu mapa mental era de bàrbars (i bàrbars dissimulats) contra víctimes. Després, de bàrbars contra covards. Els espanyols tenen les armes i el coratge. Els catalans les mans buides i la por. Espanya sempre m'ha fet un fàstic profund. Ara, m'ho fa també Catalunya. E questa è la novità de l'anno che verrà, que diria un altre clàssic, el tercer.

Tot plegat, com supose que hauràs entés, és decebedor. No és la primera decepció que tinc a la vida. Durant aquest temps hi ha hagut persones que m'ha decebut o de les quals me n'he sentit traït. Amics, amigues, parelles o fins i tot algun familiar. Les traïcions individuals fàcils són doloroses, però fàcils de superar. Trobes nous amics, una altra dona, mentre intentes recordar la part bona de tot plegat. I això és tot. 

Però viure pensant que el col·lectiu a què pertanys no mereix la pena, ja siga la classe treballadora, els Països Catalans o la Humanitat, és una realitat per a la qual no sé si estic preparat. Crec que és per això que aquests dies, tot i que continue alegre i no he perdut el sentit de l'humor, estic una mica com perdut. Perquè més que buscar el nord, busque una brúixola.

Antònia Font

He trobat el disc d'Antònia Font. L'ordre dels CDs és, segurament, l'últim que aconseguiré. Així que, de tant en tant, em porte sorpreses. Fa poc dins de la caixeta d'un d'Albinoni vaig trobar el d'I'm your man del Leonard Cohen, que creia perdut. I fa un parell de dies, d'entre una pila va aparéixer aquest d'Antònia Font on hi ha tots els seus discos. Su asiento en posición vertical. Tòquio no és Shanghai.

Ara, doncs, portem uns dies que només escoltem Antònia Font als matins. Mentre esmorzem tots tres, com si la vida fóra una treva. Te Lapsang, café Nespresso, pernil. Un llapis d'ikea, un pistatxo...

A la Núria, en veritat, Antònia Font no li agrada gaire. Els tolera perquè forma part del decorat dels nostres dies quan no teníem altra cosa que present: llençols, passejades i cases per a descobrir. Però diu que el mallorquí és lleig. I per això no li agrada. És que quan parlen, semblen retardats. Crec que és perquè la melodia del mallorquí i la de la seua ciutat d'acollida es pareixen més que no sembla. I ella, com jo, és més de Barcelona i d'accents oberts i interferits. Ni a Barcelona ni en xava ens han preguntat mai d'on som. Es plàncton s'il·lumina i canten ses sirenes aproximadament per no existir.

Siga com siga, aquesta música forma part d'un país que vam viure junts. N'és una de les coordenades. I escoltar-la, després de tant de temps, ha estat com tornar-hi i trobar els vells amics, una mica més grans, amb criatures, però amb alguna cosa en la mirada que no ha canviat. Ha estat retrobar les velles complicitats. Les de la pell i les altres. Crec que la vida també és això anar canviant de països o territoris on féiem vides que, de vegades, s'assemblen entre elles. I també un teatre que se diu felicitat.

Ja sé que no es pot tornar enrere. Ho sabia d'abans i m'ho han explicat després. I tampoc no voldria. Si em coneixes ja saps per què. Hi ha coses del present que donen sentit a cada passa que faig al món. Però m'agradaria agafar algunes coses de llavors i portar-les cap a l'ara de cada dia. I ja està. O això és tot. Jo volia fer un reggae. Crec que això és més un vals.

Vacances

Deu dies de vacances. Fins dilluns 27. N'he fet publicitat a bastament. Perquè he anat fent vacances. Però feia temps que no tenia consciència de fer-ne. Els que em coneixeu ja en sabeu el perquè. Les vacances d'aquests darrers anys han estat més cansades que no els dies de feina. Coses que passen. Les meues vacances han estat més un pedaç en l'economia domèstica del temps que no un descans.

Supose que hi ha diferents tipus de vacances. Aquestes com les meues de què he parlat abans. Les vacances per descansar. Les vacances per agafar capital social cultural visitant catedrals que són impressionants sense que tampoc que no sapiem explicar el perquè.

De tots els tipus de vacances, les que a mi més m'agraden són les vacances en què fas la vida que faries si el món fóra normal i no hagueres de malbaratar la vida treballant.

Portar-la nena a costura. Dinar i sopar els tres junts. Mirar una pel·li. Escoltar un disc. I escriure o llegir de tant en tant. 

Area DUM

Arribe a casa després de deixar la Goldman a l'escola. Silenci. Calma. Últimament, escolte molta música. Ens alcem sempre amb algun disc. Però quan torne a casa, moltes vegades m'estime més el silenci relatiu de Carretera de Sants. Sentir els meus dits que teclegen. Els petits sorolls de la casa. El trànsit de després de l'hora punta de fons. Respire lleuger, segur, com feia temps que les circumstàncies no em deixaven respirar. I és gairebé com si davant meu tinguera el mar, que trobe tant a faltar.

A poc a poc, em vaig desfent de coses. I no parle de llibres. Ni d'objectes. Crec que en aquest sentit estic en els meus mínims. Que aquesta feina ja la vaig fer fa anys. Per això, a casa, no hi ha tele, ni cortines. Ni ara, per fi, sofà. Quan dic coses hi incloc inèrcies mentals, pessimismes, persones i, fins i tot, organitzacions de l'esquerra anticapitalista. Perquè tinc la sensació que durant aquests anys m'havia tornat a carregar amb pesos que no em pertanyien. 

Si entres a casa, pensaràs que si tinc síndrome de Diògenes és perquè no hi cap res més. Però la meua síndrome és d'un altre tipus. Em costa de trencar lligams per culpa d'un excés d'empatia. I em costa d'abandonar les organitzacions perquè assistir a l'espectacle de la injustícia eterna i no fer-hi res és un exercici que em supera. Voldria assassinar els de La Manada, insultar fins que no em quedara veu al jutge que els perdonarà, pegar a la periodista hongaresa aquella que posava la traveta a un refugiat i, de manera teòrica (que ara hi ha coses que no es pot dir que són delicte), posar totes les bombes que caldria posar i pegar tots els tiros que s'han de pegar de manera urgent. Supose que això també és empatia. I crec fermament que una certa dosi d'odi és propi de les bones persones.

Semblarà que ho dic perquè tingues una bona imatge de mi. Tant fa. M'agradaria no ser així. Poder passar pàgina de tota la merda del procés i de les indignitats que m'ha fet descobrir. M'agradaria no defensar per defecte llengües, col·lectius que no són els meus. O saber desfer-me, amb alegria i decisió, de les persones, les organitzacions o les inèrcies que em fan més mal que bé.

Com acostuma a dir la gent que fa teràpia, ho estic treballant. Però tinc els meus dubtes i les meues reculades. I supose que faig comportaments que, vistos des de fora, deuen semblar inexplicables. L'altre dia vaig trencar peres amb algú que fa anys que no veig. I entendria que pensara que per què després de tant de temps. Però no és només per la manca de pràctica. Actue així, perquè també sé que en la meua àrea DUM, si algú cau de la banda de les descàrregues, d'allà no el traurà ni Dios padre.

Tot plegat, ja ho sé, no té gaire importància. La vida es fa amb poques coses. I amb poques persones. La meua dona, la meua filla, les meues mares i un etcètera tan petit com les mans de la pluja d'e.e. cumings.

   

Cocos

La millor definició de què és el masclisme i el patriarcat me la van donar, sota forma de metàfora, a classe de desigualtat social.

Un viatger occidental va arribar a una illa, posem que era del Pacífic. Va observar que, en aquella illa, hi havia cocoters. I que els encarregats de pujar-hi per recollir-ne els cocos eren els hòmens. Va preguntar perquè. Per què només ho feien els hòmens i no ho feien també les dones. És que recollir els cocos és una cosa molt difícil, que requereix de molta força i agilitat. Les dones no ho sabrien fer. Només els hòmens en som capaços.

Al poc, va viatjar a una illa que hi havia a la vora. També hi havia cocoters i, per tant, cocos. Sorprés, va veure que en aquella illa, però, qui pujava a recollir-los eren les dones. També de manera exclusiva. Astorat, li'n va preguntar la raó al primer nadiu que se li va acostar. Doncs veuràs, li va respondre, recollir els cocos és una cosa tan fàcil que fins i tot les dones ho poden fer. Així que deixem que siguen elles qui els recullen.

El patriarcat, per entendre'ns, seria el fet que una tasca, recollir els cocos, estiga assignat a un gènere. El masclisme, la justificació que en feien els nadius.

L'important no és, doncs, si recollir cocos és cosa de dones o d'hòmens. Ni els cocos mateixos. Ni tan sols si ens sembla simpàtica la història.

Per això, aquests dies que senc debats sobre cocos, sobre què passa si sóc dona i m'agrada, sobre si hi ha una manera feminista de recollir-los, sobre si és millor que deixem tranquils als de l'altra illa o no... pense que posats a ser idiotes, podríem seure a la platja, mirar la posta de sol i, com a mínim, ser idiotes amb un mínim d'exigència estètica.

Temps durs

De camí a casa he comprat dues cerveses. La fugida sempre és una solució. Però quan t'he vist estirada al llit, he pensat que també el recer ho és. El jardí d'Epicur, la poesia de Walt Whitman o un cos amable i recordar el nostre passat més èpic en un món on l'èpica no existeix.

Nous savons tous les deux que le monde sommeille par manque d'imprudence.

No, no hem posat Brel. Sinó Tutu, de Miles Davis. Un disc estrany que no ens acaba d'agradar. I l'hem posat baixet. Perquè ella, la nostra èpica personal, dorm a l'habitació del costat. Somia coses boniques. Amics que juguen amb boles de colors. O roïnes. Cases destruïdes o tu que ja no hi ets.

Hem deixat que la música ens entrara a dins de l'ànima. Per buidar-la de tota l'obscenitat del món, de la covardia, de la simulació d'aquests dies de combat entre la misèria moral i la barbàrie. Quin passat li deixarem? La vergonya de la manca de coratge o això d'ara: el matalàs, la llum dels fanals que entra per les finestres, l'abraçada i la impotència de saber que en el passat ja pensàvem com ella?

Demà de matí, ja sense tu i sense ella, tancaré els ulls i faré com si res.

(Domi)nacions, 1

En la primera dècada del mil·lenni en què estem, van començar a arribar a l'Estat espanyol immigrants d'altres països encara més pobres que el nostre. Això, per a part de l'estat era tota una novetat. Perquè de manera genèrica, Espanya sempre havia estat un país d'exportar gent. I rebre'n va ser tota una commoció.

 

Es van fer dos bàndols. Els de qui s'oposaven als immigrats. I els de qui els defensàvem. I se'n va fer un debat, és clar. Un debat dels més idiotes a què he assistit mai. Perquè parlava d'un subjecte inventat, els immigrants (quan volien dir estrangers pobres) i perquè els arguments que els atacaven o els defensaven pretenien definir un subjecte inexistent. Els immigrats eren uns aprofitats, uns ganduls o una gent maca i treballadora. La estupidesa dels arguments era semblant. Perquè els immigrats no eren de cap manera en concret, ni nosaltres teníem la manera de saber-ho, de definir-los. Només els podíem conéixer de manera individual. Una parella d'argentins, un senyor bolivià, una dona marroquina. I jo quan ho he fet així, quan ho he fet així, quan els he conegut de manera individual, he pogut que el seu nivell d'imbecilitat és molt alt, més o menys com el nostre. I poca cosa més. Bé, sí. Em va quedar clar que, davant d'un col·lectiu dominat, tan nociva és una actitud com una altra. És a dir, que el racisme o el paternalisme són les dues cares d'una mateixa moneda que no podem sinó anomenar dominació.

Quan ets home i d'esquerres i ben intencionat, et pot passar el mateix. No puc enumerar la de vegades que he fet l'acte estúpid de debatre amb dones sobre qüestions de gènere i he fet jo el paper de feminista. I els he explicat els micromasclismes de què eren objecte fent jo, en eixe moment, un acte masclista que no crec que puga ser qualificat com a micro.

Per sort, però, el nivell d'elaboració teòrica del feminisme és més alt que el dels immigrats (segurament per la inexistència real d'aquesta última categoria) i ja hi ha dones feministes que ens han deixat clar quin ha de ser el nostre paper, el dels hòmens, dins del moviment feminista: mantindre la boca tancada i deixar-les debatre tranquil·les. Així ho farem, encara no siga fàcil.     

Comèdies romàntiques

Darrerement, la Núria i jo veiem comèdies romàntiques americanes. Ja ho sé. En general són pel·lícules més aviat idiotes, en el millor dels casos. En el pitjor, són masclistes. I entre una cosa i una altra són també mentideres. No sé què és l'amor. Vull dir que no en sabria fer una definició com cal, sense metàfores o sense posar-m'hi a dins. Però sé que no és el Romeu i Julieta amb final feliç de les pelis que mirem ara. Perquè seria com pensar que la vida, la nostra, són els tres primers mesos de vida. M'entens, ja ho sé.

Per nosaltres, però, això ha esdevingut el nostre petit ritual à deux. Mirem per internet quina ens pot agradar. O quina no n'hem vista. I la veiem quan jo torne de la feina. O en aquests matins tan estranys que tenim ara de tant en tant. Amb la casa tranquil·la i el temps que s'ha estirat.

En parlem. Aquesta no m'agrada. Doncs a mi, sí. Però aquest paio estava més guapo en aquella que feia de tarat. I així van passant aquests dies de treva en què el món sembla que, per fi, s'ensorra.

Malgrat que no estan fetes per això, de vegades em pega per pensar en el que veig a les pelis. I no només en el que volen ells o el que volen elles. Sinó també en el món que dibuixen. Perquè com ja li he explicat a molta gent, en el fons del fons, les comèdies romàntiques són molt cabrones. I abans del final feliç et presenten el món de les relacions humanes com veritablement és: obscé, gris i sense cap mena de pietat. Un món on cadascú és conscient del seu capital social i el fa servir per trobar un home o una dona que, com a poc, el faça créixer. I el xic intel·ligent i dolç mai aconsegueix la xica rossa i alta.

Com que la realitat té moltes cares. El veritablement de més amunt anava en cursiva. Perquè crec que la funció educativa d'aquestes pelis (la part normativa, si t'estimes més) és precisament aquesta cruesa. Fer-te saber que els prínceps blaus només existeixen a la ficció. I que a la vida real ja et convé conformar-te amb el que ha tocat.

He de confessar que jo tampoc no crec en prínceps blaus, ni en princeses que esperen als castells que vingues a buscar-les. Però jo no hi crec per altres raons.

1 d'octubre de 2017, a Sants

Adoptats

Ahir vaig anar a La Sirena. Quan ja havia acabat de pagar, vaig sentir que algú picava el vidre de l'aparador. Un toc toc barrejat de pic pic. Era un home alt, vestit amb un tratge de color marró. Em va fer senyals que al terra de La Sirena, m'havia caigut un bitllet de 10€. El vaig agafar del terra. Vaig eixir i li'n vaig donar les gràcies.

Fa poc, em va passar un fet estrany que, encara que no ho semble, està relacionat conceptualment amb l'anterior.  Un matí, no trobava les claus de casa. Era estrany, perquè havia anat a córrer al matí i havia entrat a casa sense picar. Però les claus s'havien quedat al pany de la porta del carrer. Algú les havia portat al bar de sota (al qual jo no he anat mai) i els del bar li les havien donades al veí de l'entresòl segona. La veïna de l'entresòl segona va vindre a casa a dir-me que podia passar quan fóra per recuperar-les. Quan hi vaig anar, ja que hi era, em van regalar un clauer.

Tinc sort amb els veïns. El del costat, que té una filla petita, em va despertar un dia a les set del matí. Per dir-me que la porta de casa havia estat oberta tota la nit. En el seu moment no vaig apreciar el gest com es mereixia. Vaig pensar que si la porta havia estat oberta tota la nit, ja podia esperar un parell d'hores més que jo m'alçara. Però ara, vist amb perspectiva, ho trobe bonic i tot.

M'agradaria dir que és cosa de l'edat. Però aquest tipus de badades les he tingut sempre. Les meues claus de casa han vist més món que jo. He anat a Montpeller sense saber el nom de l'hotel que havia reservat, només amb una vaga idea del carrer on era. I un percentatge gens menyspreable d'usuaris del metro de París, al crit de monsieur, votre mouchoir em van ajudar a no deixar-la meua kufiyya palestina per sota dels carrers de la Ciutat de la Llum.

La gent és maca, ja ho sé. I a més saben que jo, com altra gent, forme part d'un col·lectiu que no té un nom específic. Però que ha decidit ser adoptat per la resta de la Humanitat. Cuideu-nos!

Octubre

Si les coses foren normals (que no ho són mai, ja hi pots comptar), el proper 1 d'octubre sabríem si la majoria de catalans del Principat volen continuar dins de l'Estat espanyol o volen fer una república independent. Dissortadament, però, l'equivalència del mot democracia en castellà amb els altres idiomes no és perfecta. Democracia no és el mateix que democràcia, que democracy o démocratie. Es tracta d'escriptures semblants que amaguen el que, quan estudiàvem anglés, es deia un false friend. Sembla que volen dir el mateix, però no és així. Perquè en espanyol, democracia és una altra forma de dominació, un porque lo digo yo.

Aquests dies, com si es tractara del Segle XIX, una policia de caire medieval regira impremtes, requisa cartells. La justícia amenaça alcaldes elegits democràticament pel poble. I el gros dels poders espanyols intenten fer que la gent no vote en nom del false friend, de la democracia pronunciada amb fricativa dental sorda. Quina és la resposta del noble pueblo español? El silenci, la passivitat o la complicitat.

Sí, com t'ho escric. Per motius biogràfics personals tinc molts amics espanyols. Amb alguns dels quals compartesc distància geogràfica i xarxes socials virtuals. I encara que semble mentida, durant tots aquests dies de persecució de la llibertat d'expressió, no han dit absolutament res. Perquè ni els espanyols més tolerants tenen l'aparell digestiu preparat per a que els catalans voten bueno, pues molt bé pues adios. Els espanyols més tolerants al màxim que arriben és a no insultar-te quan parles català i a fer veure que els agrada Lluís Llach. Et c'est tout. Els recolzaments espanyols a les antidemocráticas ganes de votar dels catalans han estat tan pocs i tan marginals que semblen fets per subratllar la gairebé unanimitat.

A mi, encara que no t'ho cregues, tota aquesta porqueria de les banderes, les nacions i les pàtries no m'agrada gens. No he anat a cap manifestació del procés: ni a la cadena, ni a la V de la victòria, ni a l'X d'enguany. Sóc anarquista i seguidor de Brassens. Així que el de la foto de dalt sóc jo el 14 juillet local, dormint dans mon lit douillet després d'un clau magnífic que no us puc explicar perquè no és el tema. 

Si fa sis mesos m'hagueren preguntat pel sentit del meu vot, hauria contestat que només votaria sí a un referèndum que incloguera els valencians. Però vist com van les coses, les ganes de votar que sí el proper 1 d'octubre em creixen més ràpid que el cabell. Només per deixar d'aguantar a aquesta gent tan tolerante i tan democrática (amb accent tancat) mereix la pena. Podrem continuar llegint Angel González, mirant les pel·lis d'Almodóvar i escoltant Javier Krahe sense l'amenaça, sempre a l'aguait a cada cantonada, que algú ens obligue a ser i fer d'espanyols por cojones.

I dels nostres fatxes, ja ens en farem càrrec nosaltres. Que tampoc en això els veïns de ponent ens poden donar lliçons.

Canviar de vida

Si em coneixes, ja saps que ara la meua vida fa canvis grossos. Bé, un canvi gros que equival a un nou equilibri. He viscut aquests darrers quatre anys d'una manera que ja no viuré mai més. Fa por d'escriure mai més. Però a cada dia en fabriquem un parell. Mai més et creuaràs amb la noia que no té nom però amb qui coincidies cada matí al metro. Mai més tornaràs a veure aquell company de feina. O mai més besaràs els llavis de la dona que tant havies estimat. Hi ha gradació en els mai més, com en totes les coses de la vida.

Doncs bé, ara que la meua vida fa canvis grossos, hi ha coses de la meua vida anterior que em fan nosa. Coses, persones, llocs. I els records. Els records de quan començava aquesta etapa que ara s'acaba. Però també els records del durant d'aquesta etapa. És una mica, per fer servir una imatge rebregada per l'ús, com si em volguera netejar de tota la negativitat que he acumulat durant aquests anys. I no sé ben bé com fer-ho. 

Perquè canviar de vida no és fàcil. No és fàcil deixar la feina o canviar de pis. Abans aquestes decisions no tenien el pes que tenen ara. I la llibertat personal, si vols portar una vida petita i normal, ha quedat reduïda a ben poca cosa: sovint a triar en quin supermercat compres els mateixos productes. A mi, com a tu, com a tothom, m'agradaria un món on la llibertat fóra més fàcil. I canviar de vida també. 

Com que tot plegat és gros, però no greu, ella, ella i jo (els tres) buscaríem una altra casa al barri i jo una feina nova que ens permetera de viure millor tots plegats. És a dir, manar nosaltres amb el temps i no que el temps ens mane a nosaltres. I de les tristors en faríem fum. Però estant les coses com estan (i ara parle d'un nosaltres que t'inclou), sovint els canvis de vida s'han de quedar en canvis del perfil de facebook. Doncs una mica per ahí va la cosa.

  

Com ens hem de veure!

No sense ma filla

Escolte Dulce Pontes. Hui he començat de nou. No hi he escrit ni una lletra. Però he agafat els apunts que en tinc. Inclouen un parell de quaderns tot just encetats, un doc i un document penjat a google. Tots tenen el mateix títol, No sense ma filla, que és, després de la filla que hi esmente, el projecte més gran de la meua vida.

Joël a.M.

Vull escriure un llibre. Parla de mi. Perquè no sense parlar de les coses sense esmentar els ulls que les miren. Però vol parlar d'aquests anys que porte com a pare i de totes les coses (diguem-ne coses) que no m'han deixat acabar de ser el pare que volia. I hi incloc coses molt estimades, però altres que no tant. Incloc ser part de les mares i iaies de l'Espanya Industrial. I els pictogrames del transport públic d'una ciutat que ara sí que és la meua, perquè hi va nàixer la meua filla.

Escriure un llibre no és fàcil. Ho he intentat altres vegades. Quan era el Fleischman d'abans de Manonash. Dos llibres de contes. Una novel·la curta. Una altra de llarga. I un munt de projectes que el temps i un esperit crític encertat m'han fet oblidar. Però crec que ara és diferent. Perquè per primera vegada crec que tinc alguna cosa a dir i no a demostrar. Estic orgullós del pare que he estat fins ara. Però també estic emprenyat. Si tot va bé, ja en sabreu perquè. És d'això que el llibre tracta.

L'aprovació

Quede a dinar amb una amiga. La meua amiga és sincera, d'aquelles persones que entenen que ser sincer és ser desagradable. És a la dir que, a la primera oportunitat que té, doncs au, a dir-me les veritats a la cara. No és d'ella que vull parlar, però. 

Avui, mentre dinàvem, m'ha dit que el que passa és que busque constantment l'aprovació dels altres. Té raó. Cal explicar que sí que sóc una mica teatrero i que a l'hora de xarrar encara més. 

Això m'ha dit, que busque l'aprovació dels altres. He pensat que té raó —la té— i mentre tornava cap a casa li he pegat unes quantes voltes a la qüestió. Quina és l'alternativa sana, normal (si em permeteu) a buscar l'aprovació dels altres? La resposta m'ha semblat clara, potser gràcies al sol que queia a plom i que il·lumina fins els intel·lectes més foscos. La conducta normal fóra buscar l'aprovació d'un mateix, de mi mateix, no? 

M'he aturat i he sospirat, però no ha estat per la calor. 

—Doncs ara sí que ho tinc fotut. 

Em sembla que ho he dit en veu alta, perquè un parell de persones se m'han quedat mirant. Els he dedicat un somrís... A veure què pensaran de mi.  

21/08/2006

Ferides

Púlpit

y en tu linda cabeza
nos meteremos

Llum

Si fóra director de cinema, faria les meues pel·lis només amb la llum dels matins. La llum dels matins té alguna cosa de diferent. Em sembla que si vols explicar coses boniques ho has de fer amb la llum de la nit o del capvespre, de boqueta nit. Perquè la llum dels matins fa veure les coses tal com són, en tota la seua cruesa. La feina en què estàs atrapat. El cos, el teu o el dels altres, amb tots els signes de la deixadesa.

Crec que és per això, per la llum, per creure una mica que les coses són diferents, que la gent, tu i jo i els altres, quan ens volem divertir, quan volem escapar-nos de la realitat o fins i tot quan ens volem conéixer, triem una altra llum que no siga aquesta del matí que ens despulla i ens fa veure com caricatures del que voldríem ser.

Alçar-se llit, esmorzar i enfrontar-se a aquesta llum costa. És l'exercici de supervivència i de valentia de cada dia. Però inexplicablement ho fem. Potser a ulls clucs. I amb l'enteniment encara en els somnis de la nit. Sense preguntar-nos si tot plegat mereix la pena.