Castell de Montjuïc

La noia del país del nord

Quan encara no ens coneixíem, imaginava el seu país —una mica el país on visc ara— com un país amb muntanyes i boires, amb molsa i xemeneies que et calfaven quan arribaves d'escola. Li vaig imaginar una infantesa feliç que ella em va completar amb els seus records. I una adolescència on ja tot va anar de mal borràs. Perquè un dia, no sé quin, mai no n'hem parlat, va descobrir que, malgrat el que li deien els seus pares, ella no era bonica. Més aviat al contrari.

Quan la vaig conéixer ja feia temps que havia deixat de ser una adolescent. Però encara lluitava contra això i anava perdent la guerra. Buscava cossos, mirades que li digueren que no o que li digueren que sí, que era bonica. Hòmens de qui tan sols no recorda ni els noms, ni les nits. No, no era el plaer. Era una altra cosa més fosca, la que acabe d'explicar que venia del final de la infantesa.

Com que allò només era un simulacre —tots busquem paraules que aguanten les majúscules— ella també va voler ser com els altres, com les altres que es podien dir bonica sense mala consciència. I va anar provant. Un conegut. Un desconegut. Un conegut d'una coneguda. Un blocaire.

I un dia l'espiral es va frenar. Com es diu en el llenguatge comú, va trobar algú a qui estimar. Que no era segurament un home que poguera ser el l'home dels somnis de ningú. Però que crec que al principi ja li estava bé. En les fotos apareixen, de manera una mica ridícula, agafats de les mans, anant de viatge plegats. Com els altres, exactament com els altres.

Els espills, però, continuen al seu lloc. Com una ofensa. I potser mira de no mirar. O de mirar de manera que. Això ja no ho sé. I potser entra dins del terreny de les coses que no hauria de pensar. Però al darrera d'una vida que ja no és com la meua, però que ho havia estat, veig encara l'anhel i la infelicitat. I em pregunte com acabarà tot plegat. I moltes vegades n'encerte el final.     

Història

El 10 d'octubre de 2017, el President de la Generalitat, Carles Puigdemont, traslladà al Parlament de Catalunya els resultats del Referèndum sobre la Independència de Catalunya. Segons el que estipulava la Llei del Referèndum d'Autodeterminació, una victòria del Sí implicava la Declaració d'Independència i l'activació de la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República. Tanmateix, el President optà per declarar suspesa de forma temporal la Declaració d'Independència i obrir negociacions i diàleg amb el Govern del Regne d'Espanya.

(Font: Wikipèdia)

Anècdota

Ens estimàvem molt. I ho dic sense ironia. Crec que va ser la primera vegada que algú m'estimava més a mi que jo a ella. Crec. Però això no va ser dolent. Més aviat al contrari. Va ser un dels primers amors que vaig viure amb calma. L'estimava. Però sabia que un dia se n'aniria —perquè érem molt diferents— i no ho veia com un drama o una apocalipsi.

Supose que hi tenia a veure el meu moment vital. Si deixem de banda, quan vaig haver de decidir si marxava de la meua ciutat, a la que he acabat tornant, o no, vaig viure tota aquella experiència sense gaires angoixes.

Per això, vaig ser tan valent, supose. I vaig deixar Alacant. I vaig treballar d'una feina que mai haguera pensat que faria i coses així.

Ben pensat, tot això també eren coses boniques que vaig fer per ella —encara que no només foren per ella—. I si la vida fóra justa, en algun moment m'hauria d'haver donat una recompensa. I no parle de la dona amb qui ens estimàvem molt, sinó de la vida, de la manera que altres diuen el karma.

El nostre amor, però, es va desfer a poc a poc. Les causes me les sé. Però tampoc no importen, perquè ens desviaria del tema. 

Vam quedar amics. I amb un contacte discret i escadusser.

Fa anys vaig tornar a viure a la seua ciutat. I ella va anar a parar a una altra. Hi vaig de tant a en tant. Així que un dia que ho va saber, em va dir que si mai hi tornava, que li diguera alguna cosa i farien un café junts o semblant.

—Et recordo amb carinyo, hi va afegir.

No us penseu que em vaig agafar a la invitació de seguida. Entre l'oferiment i el que explicaré ara van passar com a poc tres anys i una pandèmia mundial.

Perquè un dia jo anava a la seua ciutat. I estava cansat. Però sobretot tenia gana i no tenia diners. Així que vaig pensar més que en el café, en la pasta que el pot acompanyar. I li vaig escriure.

—Ei, soc en Tal (jo) i et demanava si volies que berenàrem junts. Tinc molta gana i no tinc diners.

Em va dir que no. Perquè era divendres i estava rebentada. I em va saber greu. No només per la gana. Com diuen ara: quina classe de societat estem creant.

I hi vaig buscar explicacions. Potser és que pensa que menge molt. O potser és perquè ara escriu articles contra l'amor romàntic i els dos ho havien estat. Però no vaig deixar de pensar que ostres, ni un berenar, ni un berenar. 

Jo crec, de veritat, que ni que fóra un berenar me'l mereixia.

Universitat Barcelona