(Domi)nacions, 1

En la primera dècada del mil·lenni en què estem, van començar a arribar a l'Estat espanyol immigrants d'altres països encara més pobres que el nostre. Això, per a part de l'estat era tota una novetat. Perquè de manera genèrica, Espanya sempre havia estat un país d'exportar gent. I rebre'n va ser tota una commoció.

 

Es van fer dos bàndols. Els de qui s'oposaven als immigrats. I els de qui els defensàvem. I se'n va fer un debat, és clar. Un debat dels més idiotes a què he assistit mai. Perquè parlava d'un subjecte inventat, els immigrants (quan volien dir estrangers pobres) i perquè els arguments que els atacaven o els defensaven pretenien definir un subjecte inexistent. Els immigrats eren uns aprofitats, uns ganduls o una gent maca i treballadora. La estupidesa dels arguments era semblant. Perquè els immigrats no eren de cap manera en concret, ni nosaltres teníem la manera de saber-ho, de definir-los. Només els podíem conéixer de manera individual. Una parella d'argentins, un senyor bolivià, una dona marroquina. I jo quan ho he fet així, quan ho he fet així, quan els he conegut de manera individual, he pogut que el seu nivell d'imbecilitat és molt alt, més o menys com el nostre. I poca cosa més. Bé, sí. Em va quedar clar que, davant d'un col·lectiu dominat, tan nociva és una actitud com una altra. És a dir, que el racisme o el paternalisme són les dues cares d'una mateixa moneda que no podem sinó anomenar dominació.

Quan ets home i d'esquerres i ben intencionat, et pot passar el mateix. No puc enumerar la de vegades que he fet l'acte estúpid de debatre amb dones sobre qüestions de gènere i he fet jo el paper de feminista. I els he explicat els micromasclismes de què eren objecte fent jo, en eixe moment, un acte masclista que no crec que puga ser qualificat com a micro.

Per sort, però, el nivell d'elaboració teòrica del feminisme és més alt que el dels immigrats (segurament per la inexistència real d'aquesta última categoria) i ja hi ha dones feministes que ens han deixat clar quin ha de ser el nostre paper, el dels hòmens, dins del moviment feminista: mantindre la boca tancada i deixar-les debatre tranquil·les. Així ho farem, encara no siga fàcil.     

Comèdies romàntiques

Darrerement, la Núria i jo veiem comèdies romàntiques americanes. Ja ho sé. En general són pel·lícules més aviat idiotes, en el millor dels casos. En el pitjor, són masclistes. I entre una cosa i una altra són també mentideres. No sé què és l'amor. Vull dir que no en sabria fer una definició com cal, sense metàfores o sense posar-m'hi a dins. Però sé que no és el Romeu i Julieta amb final feliç de les pelis que mirem ara. Perquè seria com pensar que la vida, la nostra, són els tres primers mesos de vida. M'entens, ja ho sé.

Per nosaltres, però, això ha esdevingut el nostre petit ritual à deux. Mirem per internet quina ens pot agradar. O quina no n'hem vista. I la veiem quan jo torne de la feina. O en aquests matins tan estranys que tenim ara de tant en tant. Amb la casa tranquil·la i el temps que s'ha estirat.

En parlem. Aquesta no m'agrada. Doncs a mi, sí. Però aquest paio estava més guapo en aquella que feia de tarat. I així van passant aquests dies de treva en què el món sembla que, per fi, s'ensorra.

Malgrat que no estan fetes per això, de vegades em pega per pensar en el que veig a les pelis. I no només en el que volen ells o el que volen elles. Sinó també en el món que dibuixen. Perquè com ja li he explicat a molta gent, en el fons del fons, les comèdies romàntiques són molt cabrones. I abans del final feliç et presenten el món de les relacions humanes com veritablement és: obscé, gris i sense cap mena de pietat. Un món on cadascú és conscient del seu capital social i el fa servir per trobar un home o una dona que, com a poc, el faça créixer. I el xic intel·ligent i dolç mai aconsegueix la xica rossa i alta.

Com que la realitat té moltes cares. El veritablement de més amunt anava en cursiva. Perquè crec que la funció educativa d'aquestes pelis (la part normativa, si t'estimes més) és precisament aquesta cruesa. Fer-te saber que els prínceps blaus només existeixen a la ficció. I que a la vida real ja et convé conformar-te amb el que ha tocat.

He de confessar que jo tampoc no crec en prínceps blaus, ni en princeses que esperen als castells que vingues a buscar-les. Però jo no hi crec per altres raons.

1 d'octubre de 2017, a Sants