Primer dia de vacances. Com que el passe sol, el passe llegint. Recorde que Patrick Swayze deia a Dirty Dancing: ballar és l'única cosa que sempre m'ha vingut de gust. Doncs a mi em passa amb llegir. Per damunt d'escriure o mirar pel·lis. Per damunt de qualsevol altra activitat humana que pugueu imaginar.
Ahir vaig llegir L'illa del tresor. Crec que un llibre d'aventures és el que calia. Feia molt de temps que no llegia cap novel·la, perquè ja no m'agraden. Però ahir era un diferent. I vaig fer una cosa que crec que feia anys que no feia: llegir un llibre en un dia.
Vaig ser un adolescent estrany. Les meues vacances d'estiu solien ser altres coses més llegir sense parar. Supose que ho enteneu. Totes aquelles hores sense tants canals de televisió com ara, sense gaires amics i amb una biblioteca que a poc a poc començava a tindre cara i ulls... supose que era una mica inevitable.
Al principi d'un d'aquells estius de què acabe de parlar, el professor d'espanyol, el senyor Fuentes, em va deixar de la biblioteca precisament La Isla del tesoro, perquè t'ho cregues o no, aquell any jo havia estat un bon alumne i em volia premiar amb aquella confiança. Era una edició molt bonica, la de Tus libros: amb il·lustracions. Però no la vaig llegir, perquè tan bon punt vaig arribar amb el llibre a casa, ma mare el va guardar perquè no el fera malbé i tornara intacte a l'escola. Ja ho sé, és un gest ridícul. Però els pobres fem aquesta mena de gestos ridículs: endrecem la casa si arriba el metge o ens comprem pijames nous si hem d'ingressar en un hospital.
Per això, ara que l'he llegit, L'illa del tresor, no només m'he sentit jove perquè he recuperat un costum de quan ho era, sinó que m'ha semblat que podria aprofitar per trencar aquesta maledicció que em fa somiar amb què tinc prou diners com per comprar-me llibres o portar roba en condicions. Ja sé que per trencar el malefici, el reguitzell de gestos que aquell va encetar, caldria haver llegit aquell exemplar en concret i no aquest altre que vaig comprar anys després. Però... qui sap? Diuen que la fe mou muntanyes. A veure si la necessitat també.
