Pronòstic

Em sap greu, però escriuré sobre mi. O de mi. Ja no és una qüestió de necessitat, sinó d'interés. Quan de veritat necessitava dir tot allò que em feia mal, vaig triar un altre lloc. Per si de cas i perquè no volia ofendre. De veritat.

Crec que entre tota la pila de defectes que tinc aquest no voler ofendre n'és un. Hi ha defectes que emprenyen els altres. I defectes que t'emprenyen a tu. Doncs aquest no voler ofendre m'emprenya a mi, perquè com tantes coses en la vida no és correspost.

Els temes que ara m'interessen, però, demanen que parle de mi. I de la gent que m'envolta. Tot i que has de tindre en compte una cosa. Quan parle de mi, quan parlaré de mi, no és només de mi que va la cosa. Com deia el Goytisolo poeta:

Un hombre solo, una mujer

así tomados de uno en uno

son como polvo, no son nada.

I si explique això o allò és perquè entenc que com deia aquell altre, faig de representació de tota la humana condició. Que no és només a mi que em passa. Així que si et veus reflectit o reflectida en algun exemple i efectivament ets tu, no t'ofengues. Pensa que qualsevol de nosaltres, en la teua pell, actuaria d'una manera semblant o idèntica. Que som com els actors d'un argument ja escrit. Que jo mai no en jutjaria els actes, sinó la representació.

Ben pensat, que jo estiga escrivint això, exactament aquestes paraules, i tu les estigues llegint, no és més que una casualitat. Podria passar completament al contrari. 

El pasado quedó atrás

Crec que tenia uns tretze anys quan vaig llegir El pasado quedó atrás. Una novel·la juvenil d'Anke de Vries on hi ha una història d'amor molt bonica, la història principal, i una altra en segon termini: la d'un flautista que se suïcida quan perd un braç en un accident de trànsit i, per tant, la possibilitat de continuar tocant la flauta. No crec que aquest llibre el llisguen els adolescents d'ara, perquè cap de les dues històries passaria el filtre invisible del que se suposa que hem de pensar o sentir. El tema del suïcidi, posem per cas, és un tema més tabú que l'antropofàgia. No se'n parla. No se'n donen notícies. I s'entén que és la pitjor de les solucions possibles.

Alguna vegada, em sembla, he explicat per ací –supose que per tranquil·litzar els meus hipotètics lectors– que com va dir aquell, no contemple el suïcidi ni com a possibilitat teòrica. Però l'entenc. És a dir, entenc que arribats a un punt en què la vida només admet la fugida –i com va dir Paul Preciado sota el pseudònim obligat de Beatriz la fugida sempre és una opció–, el suïcidi és una opció tan vàlida com qualsevol altra. Deixar de ser perquè el ser fa mal o perquè el ser no compensa. I posats a triar, fem servir la darrera llibertat, l'única que de veritat tenim, per avançar una mica, només una mica, el silenci que ens ha de seguir a tots.

Crec que no se'n parla també perquè vivim en una època esmorteïda. La tristesa ha de tindre una mida raonable, durar en el temps el que toca i si no, ja es tracta d'un fet patològic que cal solucionar. Diem patològic on abans déiem pecat, però al cap i a la fi és el mateix: no fer les coses com cal. Cal oblidar. Cal avançar. I cal aprendre del propi dolor. Resiliència, en diu el cor de mones ensinistrades.

Vivim en una societat individualista, diu el mateix cor. Però més que l'individualisme estem davant d'un espectacle de l'individualisme. On els individus no són persones reals, sinó fragments d'humanitat que cada vegada s'assemblen més els uns als altres, que ploren quan toca i amb un medidor de decibels a la mà. Per això, sé que no entendràs –sigues qui sigues– que aquesta tristesa sorda que m'ha quedat siga un patrimoni personal més, com la meua biblioteca, els discos de jazz o les fotos que vaig fer fa dues vides. Mai fugiré del tot, ja ho saps, però entenc al flautista. Fa poc veig tindre un accident de trànsit i vaig perdre un braç, mai més podré tornar a tocar la flauta. Mai fugiré del tot, però negar que tocar la flauta ha estat la meua vida seria com suïcidar la vida que ja he viscut.