De sobte, no se sabia com, te n'adonaves que la vida començava a fer baixada. Algú canviava de ciutat. Un amic, de gest. I la dona que tenies al costat, canviava o s'esvaïa en els records. Com que ets supersticiós, però no dels que creuen en gats i escales, t'adonaves que t'esperava una temporada, no sabies si llarga o curta, en què vindrien mal dades.
Hi havia moltes estratègies possibles. Enrabiar-se. Plantar cara. O la millor, laque havíem aprés d'un poeta. Deixar-se véncer del tot i, després, tornar a conquerir el que havia estat el nostre territori a poc a poc i passa a passa. Llavors era com si ens replegàrem als quarters d'hivern. Buscàvem recer. Ens hi estàvem a l'espera del bon temps. Llegíem molt.
Un dia, tot començava a anar millor.
Ha passat el temps. Els cicles de llavors ja no són cicles. Són una mica, per explicar-ho com al col·le, com el moviment de rotació de la Terra. I descobreixes que hi ha també com un moviment de llarga durada, de translació. Hi ha llocs per on vas passar fa molt, quan gairebé encara no eres tu. Tot és repetit, també. Però d'una altra manera. I hi ha llocs per on estàs passant ara que potser tornaràs a visitar un parell de vegades més. A tot estirar.
I també passa que el moviment de translació les coses poden venir mal dades. Però no hi tens cap estratègia.
