La casa és plena. Xicotets munts de llibres ací i allà. Una pica per fer. Una rentadora per doblegar i guardar. Mentre escric, escolte Coltrane (A Love Supreme, sense el mantra) i la casa també s'omple de notes, d'esgarips i d'una exaltació que mai no he sabut explicar ni amb paraules, ni amb les mans.
La casa és buida. Perquè només hi soc jo. I m'hi perc. Entre les ganes des llegir un llibre. No fer més que pensar en el buit que hi ha entre cada nota de Jimmy Garrisson —amb erra efrayée—. O deixar que, a més de buida, la casa siga fosca amb el pas del dia. Que és el primer d'un compte enrere.
Jo havia estat això que soc ara. Quan no havia aprés que la llibertat i la solitud son sinònims quasi perfectes. Quan aquest disc no havia envellit i el podia escoltar d'una tirada. Quan pensava que, qui més qui menys em sabria mantenir una conversa sobre Gramsci, sobre Borges o sobre Spinoza.
La meua pell, ja ho sé, ja no és la que era. Visc un món que és com un vent fred que l'esquartera. I em canvia a cada segon per dins i per fora.
La casa és com el tornaveu del somni esmicolat que és la vida de cada dia. N'agafe un tros, l'enganxe amb un altre. I mire de mantindre'l, com qui lluita contra un oceà, construint dics contra el Pacífic. Malgrat que la derrota, ací, és un altre dels pocs mobles que hi tinc.
Hi ha dies que sembla que la llum és més crua, més sincera. I l'espill ens retorna la realitat del que som sense mentides. La música de Coltrane és la veu de passat, ens diu. Ja no hi tornaràs. No queda cap dels habitants que hi vas deixar. Em diu que soc lliure amb crueltat.
