Propietat privada

Arribarà un dia en què la propietat privada desapareixerà. La dels mitjans de producció. I l'altra, la dels objectes de consum. Deixarem de dir meu, teu, com hem deixar de dir elme o llur. I les coses que farem servir no seran nostres. Simplement estaran amb nosaltres i en gaudirem. Com ara gaudim una estona de l'ombra d'un arbre de parc o ens banyem a la platja, sense prendre possessió d'una cosa o una altra. Omnia sunt comunia, tot és de tots, deia el Thoman Müntzer al segle XVI. I res és de ningú, afegirà un cor llunyà en el futur.

Ja sé que hi ha opinions al respecte. Però a mi em sembla que serà bonic. Que serem més lliures. I més feliços. I tot això.

La gent d'aquest futur riurà de nosaltres. Si fa no fa, com nosaltres riem quan veiem les armadures dels cavallers (tan baixets!). Sabíeu que a dins hi portaven bolquers? Segur que sí. I ho trobeu tan fastigós com la gent del futur que parle trobarà absurd que tinguem tot el dia ocupada la casa amb màquines com la rentadora que només fem servir unes hores a la setmana. Sabíeu, diran, que havien de comprar cada cosa que feien servir encara que només fóra per una vegada? I tota la colla riurà. Fins i tot els que simularan haver pillat l'acudit encara que no sàpien que vol dir la paraula comprar.

En aquest de futur de què parle, que no ens enganyem no està a tocar, la gent no tindrà els problemes derivats de la propietat. Que en són un munt. Però sí que en tindran d'altres. Hi haurà homes o dones que no se'ls estimaran. Dies que no saps perquè tot et va malament. O els eixiran pigues que els faran pensar en el pitjor. I tindran dies que no estaran per ningú. Els vindrà de gust estar a soles. Per això, malgrat que no hi haurà escriptures, ni registres de la propietat, cadascú tindrà un racó on apartar-se de tothom. Que potser no serà un racó físic, un lloc en concret fixe, sinó alguna més subtil. Un tipus de roba en concret, no haver-se pentinat o una determinada postura del cos.

I així, més nets i més guapos, aniran fent.

Parlem-ne

M'agraden les llengües. Les que hi ha a dins de la boca. I les que es parlen amb la boca. De totes, la que més, el català de les Marines. Roda, dona, pronunciades amb la a final que és una o oberta. És com un record d'infantesa. Jo ha anat, jo li ha dit. Uff. Hi ha qui té una sensibilitat especial pels paisatges, per les músiques. O pel moviment del cos. A mi m'agraden les tres coses. Però crec que el que els altres senten per la música o pel retall de les muntanyes contra el cel, jo ho senc (que no és el mateix que el sent o el sento) per les paraules. La meua filla, no serà la mua filla, sinó la meva filla. M'agrada, però...

Per tot el que t'he explicat, entendràs que el dia que vaig entrar en una biblioteca i vaig veure taules per parlar una llengua, em vaig emocionar molt. Hi havia dues tauletes. Amb un cartell cadascuna d'elles. En una posava, en alemany, ací es parla alemany. I en una altra el mateix,però en anglés. I el mecanisme era ben senzill. Si tenies ganes de parlar l'idioma, t'hi asseies i esperaves que arribara algú amb les mateixes ganes que tu. Quan jo ho vaig veure, a la taula d'alemany parlaven dos xics. I a la d'anglés, esperava una xica.

Em va emprenyar una mica, això sí, que fóra anglés i alemany que, a hores d'ara, són les llengües del poder. A mi m'agraden totes les llengües. Les que hi tinc vinculació emocional i les que no. Quan vaig estar a Ferrara, hi vaig comprar un calendari en dialecte ferrarés. Com comprendreu, la meua vinculació emocional amb el ferrarés és més aviat poca. Això sí, del dijous en diuen zòbia i ho vaig trobar bonic. M'haguera agradat més que les taules foren, no sé, per parlar gallec, yiddish o modenés, una altra variant com el ferrarés de l'Emilià-romanyol.

La idea de les taules em va agradar, però. I li vaig trobar altres utilitats. Fa temps que tinc ganes de parlar amb algú de Montaige o d'Spinoza. Però cada vegada que ho intente, la gent del meu voltant posa una cara que no costa gaire d'entendre, l'equivalent facial del ja hi som (o de torna-li la trompa al xic). Així que vaig pensar que estaria bé tindre tauletes per temes. Ací es parla de literatura alemanya, ací d'Italo Calvino o ací de la II Guerra Mundial. Crec que, en el fons, tots busquem això. Aquest bloc, posem per cas, és com una tauleta amb una cadira buida.

Confiança i desconfiança

Hi ha gent en qui confies i que, un dia, deixes de confiar. I ja no té tornada enrere. Hi podràs tindre una relació més o menys bona en altres aspectes: no deixaran de ser guapos ni divertits. Però ja no hi confiaràs mai més. Si més no, aquest és el meu cas.

També hi ha amics, amants, estimades que un dia deixen de ser-ho. I cap dels dos no sabrien dir quan va començar la davallada.Simplement ja no hi ha aquella cosa que hi havia. El cos no és el mateix cos. La ment no és la mateixa ment. O, en el cas de les estimades, cap de les dues és la mateixa. I, de sobte, et trobes al llit o fent una cervesa amb un desconegut o una desconeguda. 

Sempre he tingut amics. Que jo recorde des de primer d'egebé. Hi havia els amics del carrer. I els de l'escola. No en conserve cap. L'amistat més antiga que conserve és del temps de la Universitat. És com si uns amics s'hagueren anant passant el relleu a uns altres per acompanyar-me a través d'eixa narració autobiogràfica que anomenem vida. Per això imagine que els amics que tinc ara potser no són els definitius. Que d'ací cinc o sis anys potser no hi són. I hi són uns altres per descobrir, insospitats. 

Si hi penses una mica veuràs que s'assembla a una cançó de Jacques Brel i que té com un punt de màgia. Amb les amants, amb les nòvies, amb les dones, la cosa és igual però amb més drama. 

Pour qui l'on eût vendu son âme pour quelques sous, diu el Léo Ferré. 

De sobte un dia, et trobes la dona per qui hauries venut l'ànima per quatre duros a la cua del Mercadona. I és com si res. Aquest és com si res sempre m'ha trasbalsat una mica i m'ha semblat un misteri. 

I ja he acabat. Tot això us ho explique perquè l'altre dia li vaig comprar un llibre a la nena. Albert, es diu. I llegint-li-ho em vaig trobar això: 

Pensava que li comprava un conte. I li vaig comprar el seu primer llibre de filosofia. Quines coses.