Tolerància

La tolerància així en principi, sense més explicacions, sembla estar bé. No crec que ningú, en circumstàncies normals gose descriure's com a intolerant. Perquè la tolerància és una de les virtuts cardinals de la nostra època. Hi ha ciutats tolerants --i obertes una virtut encara més metafísica--, països tolerants i gents, persones tolerants.

Normalment allò que tothom entén per tolerant o tolerància és un concepte més aviat buit, tant de contingut com de forma. Tindre un amic gay, un company de feina nascut en un país pobre o que en un barri que no siga el nostre posen una mesquita. Però crec que la tolerància no és això. Perquè tindre un amic gay augmenta el nostre capital social, perquè els estrangers nascuts a països pobres ens van molt bé econòmicament a tots i perquè les mesquites són conseqüència lògica del segon. Ser tolerant amb allò que ens agrada o que ens beneficia no crec que siga gaire lloable.

Per mi la tolerància és saber viure amb allò que ens repugna: un veí nacionalista espanyol, una companya masclista o un votant de vox. Saber comportar-nos de manera civilitzada i educada quan som davant de persones que per la seua pròpia existència van en contra de les nostres idees fonamentals. Per això crec que és més un tret personal que un comportament social. I per això crec que tots tenim el nostre llindar personal de tolerància. Jo, a còpia de llegir Montaigne, puc tolerar la major part d'opcions polítiques sempre que no s'organitzen. Però la més mínima manifestació de masclisme em pose esquerp, desagradable.

El problema d'aquesta tolerància de què parle és que sovint es confon amb la indiferència. I en alguns casos està bé: perquè què n'he de fer jo de com s'ho munta cadascú al llit. Però en uns altres condueix a una passivitat que fa que cada vegada les persones sense escrúpols puguen viure més còmodament. I això darrer ho dic col·lectivament i personal.

 

Parèntesis

I encetem un nou any. Aquest matí, des de la finestra de casa, he vist corredors que han fet bons propòsits. L'anglés, fer règim, viure d'una manera més humana. En una conversa de principis d'un any com aquest, vaig descobrir que, en veritat, tot es reduiria a mantenir les regnes de les nostres vides, que no es guanyarà la inèrcia. I en una altra, vaig descobrir que no era només la inèrcia, sinó que no vivim en un teatre que permeta fer-hi papers gaire lluïts, que l'avarícia i la misèria moral són la veritable mesura de les coses.

Per al abans que es deia el poble, tot això del canvi d'any no semblava tindre la més mínima importància. Quan vam canviar a l'any 1000, posem per cas, el que ara diem la gent no en va quedar impressionada. I en el cas de la meua família, només sóc la segona generació que dóna importància a l'any de naixement o al dia de l'aniversari. Beatriu, la germana de la meua àvia materna, va nàixer en un imprecís any anomenat el dels melons, perquè n'hi va haver una bona collita, al que ningú de la família sap posar una xifra, perquè això era més aviat cosa del registre civil o instàncies encara més estranyes.

Ara en canvi, en fem un recompte obsessiu dels nombres de les nostres vides. Jo vaig nàixer les 13:30 del 22 de desembre de 1972. Ma filla, les 19:00 del 5 d'abril de 2014. I quan mirem la biografia d'algú, els nombres són al primera dada rellevant que ens apareix. Mikhaïl Bakunin (1814-1876). Michel de Montaigne (1533-1592). Chris Stevens (1961-).

Per aquest 2019, ens podríem posar com a propòsit alliberar-nos d'angoixes i ansietats. Total, tu i jo, en el millor dels casos, acabarem sent una resta en nombres aràbics al costat d'un nom que mai no diem sencer, si no és en termes burocràtics.