Las seua mare era Juana Garcia. Era sastressa, en el lèxic del gremi. Cosia a casa. I, més o menys, era la responsable de les tasques de la llar. Perquè també hi vivia la seua àvia, Carmen, que era qui tenia més traça per aquesta mena de coses.
Fernando, per tant, va nàixer en una classe de família treballadora i en un entorn, el barri de Sant Antoni d'Alacant que era també de classe treballadora.
La seua llengua materna va ser el castellà. ÉS el que tocava en l'Alacant de l'època. En el seu cas, a més, s'hi afegia que la mare era d'origen murcià, però parlava espanyol sense accent murcià, i que la família del pare, tot i que alguns dels seus membres parlaven català, també venien d'una zona del País valencià de parla espanyola, el poble de Rojales. a la comarca del Baix Segura.
Alacant era una ciutat que havia perdut la guerra. Hi havien afusellat, José Antonio Primo de Rivera, un dels ideòlegs del bàndol guanyador de la Guerra d'Espanya. I havia estat la darrera ciutat important a ser presa per bàndol feixista. Era considera zona roja. Això, però, no afectava gaire la seua família que anava de l'apoliticisme, per manca d'interés i formació política, al suport passiu al règim. No es pot dir que fóra una família catòlica. Però sí que el cristianisme era present. Ell i el seu cosí van estudiar al Seminari d'Oriola (Baix Segura), un centre de formació de futurs capellans, uns anys de la seua vida. Hui dia, això pot semblar una opció radical, un canvi de vida, però en el moment era una opció d'estudi més.
Del seminari, com en deia, no en tenia un record massa amarg. De les explicacions que ell en donava i de les que donaven els seus companys d'estudi, semblaria un lloc lúgubre, sinistre. Però ell explicava anècdotes més aviat pròpies de l'escassedat i brutícia de l'època o de qualsevol estudiant. Algun professor que li tenia mania, coses així.
Però un Nadal que va tornar a casa a estar-se amb la família, va decidir deixar-ho estar. Va ser una decisió més aviat per presa, potser per cansament que perquè hi tinguera cap mena de conflicte o perquè l'hi haguera passat alguna cosa desagradable. Simplement, es va estimar més deixar-ho córrer.
D'aquesta manera, acabava la seua primera etapa de formació. Una formació de lletres que poc va acabar tenint a veure amb el que seria el seu futur professional.
Quines van ser les conseqüències del seu pas per una institució tan peculiar com era un seminari de formació de capellans? Les respostes més usuals al pas pel seminari acostumaven a ser dues. O bé, l'exalumne esdevenia un anticlerical feroç o continuava vinculat fortament a l'Església catòlica mitjançant altres instàncies. Cap dels dos va ser el cas de Fernando. Va continuar-hi vinculat de la mateixa manera que ho havia estat abans d'anar al seminari, una mica per tradició familiar, una altra mica per inèrcia. Però amb els pas dels anys va evolucionar, mai millor dit. cap a una indiferència religiosa. El pas va ser gradual, sense conflicte i sense traumes aparents. Es va casar per l'Església (tampoc no hi havia més opcions), va batejar els fills i els va educar en la fe catòlica, però més en els formes, en les celebracions que no en la doctrina.
L'ofici que estava aprenent el Fernando, per dir-ho d'alguna manera, era el de retor o capellà. Així que, una vegada, va deixar el seminari, es va quedar una mica sense saber ben bé què fer. Tampoc no era del tot una decisió seua. En aquella època aquesta mena de coses era decisió dels pares. Que, atés que era la primera persona que estudiava de la família, no devien tindre tampoc massa criteri a l'hora d'orientar-lo. Si haguera estat pels consells paterns, hauria passat de dedicar el dia a dia a estudiar i a obtindre bones notes va passar a treballar de cambrer, sense adaptacions.
Per sort, el bon consell va arribar d'un veí. Li va dir que si estudiava administratiu a l'Acadèmia Cots d'Alacant trobaria feina tan bon punt acabara els estudis. I així va ser. Res més acabar va començar a treballar al Garaje Churruca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada